Sis doblecs d’un full de paper i a volar!

Full en blanc. Primera hora de la tarda. Fa molta calor. La temptació. Un, dos, tres, quatre, cinc i sis doblecs… L’avió de paper vola per sobre del cap del company que s’asseu al davant i continua el vol fins que cau en picat a la segona fila. Qui no ha fet un avió de paper mentre estava a classe?

La història dels avions de paper, en l’edat moderna, es remunta al 1909, quan es va crear el primer avió, però la versió més reconeguda apareix el 1930, gràcies a l’enginyer d’avions Jack Northorp, que utilitzava els avions de paper per fer proves aerodinàmiques per descobrir, d’aquesta manera, noves idees per als avions de debò que dissenyava.

I aeronàutica de paper és el que proposen en la IV edició del Paper Air Challenge, que organitza l’associació Trencalòs Team, formada per estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT), una competició que, com els mateixos organitzadors asseguren, pretén que els estudiants de l’Escola puguin aplicar els coneixements adquirits, alhora que participen en un projecte multidisciplinari i gaudeixen del repte de dissenyar i construir una aeronau de vol lliure.

La competició es divideix en tres parts: puntuació de vol, puntuació estructural i puntuació de predicció. La IV edició dóna el tret de sortida el proper dimecres 13 de maig i consta de tres etapes, les dues primeres de les quals seran de classificació, de manera que tots els equips tenen dret al màxim nombre de mànegues que permeti el desenvolupament de les jornades de vol. La final serà el proper divendres 22 de maig, en la qual els 5 equips classificats amb la millor puntuació volaran el més alt possible per aconseguir emportar-se el premi.

La pista poliesportiva del Campus de Terrassa es convertirà durant aquests dies en un hangar d’aeroport, amb la diferència que els avions estaran fets de paper, cartró o escuradents i que només pesaran un quilo… Però volaran tan alt i tan lluny com l’entusiasme dels equips participants. Sis, cinc, quatre… Comença el compte enrere!

08/05/2015|

Ser cívic puntua!

El municipi de Sant Cugat del Vallès, com molts altres municipis i ciutats, tenen ritmes diferents. N’hi ha que a dos quarts de set tira la persiana amunt i n’hi ha que l’abaixen. Els sorolls no són iguals per a qui entra a casa mirant avall després de treballar que per a qui en surt mirant amunt mentre es treu les lleganyes per emprendre el dia, però, al cap i a la fi, les necessitats són les mateixes.

Tània Pinosa i Jordi Yáñez, estudiants del grau en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals a l’Escola d’Enginyeria de Terrassa (EET), aquell matí devien mirar cap amunt mentre marxaven cap a la universitat, les classes comencen aviat. Desperts com estaven van veure a la pàgina del Facebook de la Delegació d’Estudiants de l’Escola un provocador anunci: “Primera Datathon de Sant Cugat: Vols desenvolupar una app que ajudi a millorar la ciutat de Sant Cugat? T’apassiona el món de les big data i les smart cities?”

Tània i Jordi, companys de grau, havien compartit classe en l’assignatura optativa de Programació de Mòbils Android, de manera que es van mirar i van assentir amb el cap, sobraven les paraules. Estava decidit: participarien en la Datathon. Era l’oportunitat de desenvolupar una aplicació a partir de les dades obertes que l’Ajuntament de Sant Cugat, amb l’objectiu de convertir la ciutat en una smart city, va fer públiques, alhora que podrien provar la destreses i la tècnica de l’assignatura que havien cursat junts.

La Datathon de Sant Cugat es va celebrar durant el 24 i 25 d’abril al parc empresarial Trade Center, on una vintena d’enginyers informàtics, desenvolupadors d’aplicacions i estudiants van començar la marató amb moltes ganes i creativitat. El repte? Desenvolupar una app útil per a la ciutadania a partir de les big data compartides per l’Ajuntament. El punt de partida era la gestió de residus, el volum de brossa recollida i els recorreguts dels camions. Tània i Jordi sabien que “el desafiament era partir de zero i treballar en equip cap a una sola direcció, albirar una idea innovadora que aportés beneficis als santcugatencs”.

Vam formar l’equip JTeam amb Carlos Roldán, un biotecnòleg amb un màster de màrqueting empresarial que es va encarregar de vendre la idea i el desenvolupament de l’app, mentre Tània i Jordi van idear l’app Smart Cugat. L’aplicació per a Android promou el reciclatge a través d’un sistema de punts anomenats CiviPoints. Aquests punts podran ser bescanviats pel ciutadà als comerços de la ciutat. L’app, a més, permet notificar incidències amb els contenidors de brossa enviant un missatge a l’Ajuntament i, finalment l’aplicació mostra en un mapa la posició dels contenidors i permet optimitzar les rutes de recollida de la brossa.

L’app Smart Cugat es va emportar el primer premi. El jurat va valorar la innovació, la utilitat i el servei de replicabilitat en altres municipis i ciutats. Tània, Jordi i Carlos s’emporten com a premi entrades per participar en un dels esdeveniments més importants de les big data i la data science, l’Strata + Hadoop World, que enguany se celebra aquest mes de maig a Londres.
Els santcugatencs s’emporten una aplicació que els comportarà avantatges per fer més fàcil la seva vida, tant si aixequen la persiana a quarts de set com si l’abaixen. La tecnologia i la gestió responsable s’han despertat a la mateixa hora.

30/04/2015|

Corres o voles?

Estudiar un grau és com fer una cursa de fons. El més important no és la velocitat punta, sinó la resistència física i la determinació que es requereix per acabar. Els atletes intenten evitar tots els moviments innecessaris per no esgotar-se abans d’hora. També és important un calçat lleuger que amorteixi els impactes amb el terra per evitar el desgast de lligaments i reduir la fatiga… És recomanable entrenar-se, primer amb sessions suaus i augmentant progressivament tant el ritme com la distància que es vol recórrer.
Cada quadrimestre, amb el pulsòmetre al canell, es controla el ritme, per saber la velocitat i la freqüència cardíaca, que, ben segur, s’accelera a l’hora d’entregar treballs i fer exàmens, però també serveix per elaborar estratègies durant la cursa i arribar a la meta.

Alex Catlla, graduat en Enginyeria de Sistemes TIC per l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa (EPSEM), devia començar amb sessions suaus d’entrenament, però de mica en mica va augmentar tant el ritme com la distància que volia recórrer cada quadrimestre: física, estadística, tecnologia de programació, sistemes operatius, bioenginyeria… Assignatura rere assignatura fins a veure la meta: el treball de fi de grau (TFG).
Llavors, Alex, en lloc de córrer va decidir volar o, si més no, fer volar un vehicle aeri no tripulat controlant-lo amb moviments gestuals. El seu treball de fi de grau, “Control gestual d’un vehicle aeri no tripulat”, ha assolit un sistema de control apte perquè l’utilitzin persones no habituades als comandaments propis d’una aeronau.
Coneixedor que el control gestual ha creat una nova era tecnològica els darrers anys, Alex ha encaminat el seu TFG en aquesta direcció. Ha escollit el Leap Motion i el drone AscTec Hummingbird per dur a terme l’estudi. Quin era l’objectiu? Controlar un drone amb un dispositiu de control gestual. Amb l’objectiu clar i amb la tutorització del professor Pere Palà, va elaborar la metodologia per arribar a la meta.

Primer va estudiar separadament els dos components per conèixer quina era la millor manera d’integrar-los, després va fer un treball d’enginyeria inversa per descobrir una part del protocol utilitzat en el control del drone. A partir d’aquí, Alex ha creat un programari per integrar el dispositiu de control gestual amb el vehicle aeri no tripulat i ho ha aconseguit, amb la qual cosa ha demostrat que és més fàcil controlar el drone amb el control gestual que no pas amb el control remot convencional.
Si voleu veure com és fer volar amb les mans un drone, no us perdeu el vídeo en què Alex aconsegueix el seu objectiu; també podeu consultar el seu TFG a l’UPCommons.

Alex, amb el seu treball “Control gestual d’un vehicle aeri no tripulat”, ha guanyat el premi al millor projecte TIC de l’Escola, la demostració que la resistència i la determinació et porten allà on vols arribar, tant si corres com si voles.

23/04/2015|

Una imatge val més que mil paraules

La societat en la qual vivim ha esdevingut un garbuix molt complex i alhora molt petit. Vivim en una comunitat planetària on les economies s’encreuen, com també ho fan les cultures; tots els problemes estan relacionats, tant siguin del nord com del sud conflueixen en algun punt. El fotoperiodista Sebastião Salgado deia en una conferència a París que “la foto de la vida és aquella que et dóna la possibilitat de participar sent tu mateix, amb la teva cultura, amb la teva ideologia, amb la teva manera de fer les coses, en definitiva, amb coherència, en un moment històric determinat. Participar, vivint-t’ho i contant-t’ho. No és magnífic?”

Com magnífic esdevé el testimoni fotogràfic que cada any ens fan arribar els cooperants de la UPC que, a través del Centre de Cooperació per al Desenvolupament (CCD), marxen als països del Sud per aportar els seus coneixements, treball i dedicació per fer un món millor i, sobretot, un món més just. Per donar visibilitat a totes les tasques que es porten a terme, el CCD convoca cada any el concurs fotogràfic “Imatges del Sud”, una manera de mostrar i compartir de primera mà les experiències viscudes pels cooperants de la UPC.

Un conegut proverbi xinès diu que “el significat d’una imatge pot expressar deu mil paraules”; això és el que han volgut transmetre els participants del fotogràfic. Una imatge capaç de descriure el que en paraules som incapaços de transmetre: una mirada, un sentiment o l’instant decisiu, com anomenaria el mestre de la fotografia Cartier-Bresson.

En aquesta edició del concurs, hi han participat 35 persones, que han aportat la seva visió fotogràfica de la realitat viscuda. Les obres guanyadores han estat “Apostant pel futur”, en la categoria de Realitat als països del Sud, i “Un viatge de molts”, en la categoria de Projectes.

“Apostant pel futur”, de la professora Elvira Peris, del Departament d’Òptica i Optometria de la UPC: la fotografia surt del projecte “Millora de la salut visual a Nicaragua mitjançant el suport de la formalització dels primers estudis universitaris d’Optometria Mèdica a la UNAN U011-2014”. Elvira Peris relatava en quin lloc i moment va fer la foto: “És l’encreuament de la carretera que va de León de Lechecuagos per poder pujar al volcà Cerro Negro. La pobresa de la zona ha empès moltes famílies a dedicar-se a la fabricació de maons per tenir ingressos, cosa que provoca un trànsit constant de carros per vies precàries compartides per vehicles de motor amb un greu risc d’accidents i, de retruc, els força a fer cada cop trajectes més llargs per la desforestació que provoca la mateixa tala.”

I “Un viatge de molts”, de l’estudiant Àlex Carrer, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB): la fotografia surt del projecte “Millora i enfortiment del Centre d’Educació Secundària CEM de M’lomp al Senegal”. Àlex explicava que la foto la va captar “quan el cel s’havia tapat i amenaçava i les dones, organitzades, acabaven de fer l’últim viatge portant aigua amb cubells per a l’obra… Era l’exemple de compromís i treball en el millor del centre. La participació de tota la comunitat li dóna un valor enorme; cadascú HI aporta el que pot per portar-lo endavant.”

Els segons premis han estat per a l’obra “Quan el treball és unió”, de Victor Asensi, estudiant de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB), en la modalitat de Realitat de països del Sud, i per a la fotografia “La vida a la font”, presentada per Marta Robledo, estudiant de l’Institut de Sostenibilitat de la UPC, en Projectes.

En aquesta dotzena edició, el jurat ha concedit, a més, dues mencions especials: una a la fotografia “Camino al fuerte”, d’Àngela Miró, estudiant de l’ETSAB, i una altra a “Pescant entre manglars”, d’Àlex Carrer, el mateix estudiant guardonat amb el primer premi en l’altra modalitat.

El lliurament de premis del XII Concurs es realitzarà el proper 22 d’abril, dins l’Acte de presentació de projectes del CCD del 2014,  a les 12.00 hores, a la sala d’actes de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona (ETSECCPB) de la UPC. Properament podreu gaudir de l’exposició de totes les fotos als diferents centres i facultats de la UPC, que ens recordarà que la roda que fa que passin les coses sempre la impulsen moltes mans.

15/04/2015|

Un mercat de ginys i projectes de secundària? Descobreix-lo a l’EET!

Robots, globus aerostàtics, sistemes magnètics, trens que leviten, drones i vehicles impulsats amb energies alternatives. No, no són treballs realitzats per estudiants universitaris: es tracta de ginys creats per estudiants d’ESO i batxillerat de les comarques del Vallès. I que es podran veure, entre molts altres invents i projectes, el proper 15 d’abril a la tercera edició d’un mercat ben particular: el Mercat de Tecnologia del Vallès (MdT), que tindrà lloc a l’Escola d’Enginyeria de Terrassa (EET).

Es tracta d’una jornada en què els joves creadors tenen l’oportunitat de mostrar els seus projectes i explicar tot el procés creatiu que han seguit fins a aconseguir fer realitat el que havien imaginat. Un mercat que es converteix en un punt de  trobada amb alumnes d’altres centres, professors i visitants i on es pot veure la creativitat tecnològica que es desplega cada dia a les aules de secundària de Catalunya.

I per si això fos poc, l’EET organitza durant tot el dia una seguit d’activitats paral·leles que acostaran la ciència i la tecnologia als assistents. El divulgador científic Dani Jiménez, del programa “DinàmiKs” de TV3, donarà el tret de sortida a aquest programa d’activitats amb la conferència “L’Energia ni es crea ni es destrueix, s’aprofita”.  A “La Màgia de la Ciència” l’equip de La Mandarina de Newton realitzarà una sèrie d’experiments sorprenents; i es presentarà (i es podrà jugar) el videojoc de l’EET “ASTRAL”, creat per l’estudiant Eduard Cortés com a Treball de Fi de Grau. També es descobrirà la tecnologia que hi ha darrere de la impressió 3D; es podran conèixer les eines tecnològiques utilitzades pels Bombers de la Generalitat de Catalunya; es revelarà la ciència i la tecnologia que amaguen els castellers; es descobrirà la “màgia” de la Química dels Colors, de l’Alta Tensió i dels tèxtils del futur que es fan a Terrassa. També tallers per conèixer com es treballa en un plató de TV, les diferents fonts d’energies renovables, els invents que han canviat la història i els treballs realitzats a l’Aula Robòtica. Dues activitats organitzades pel Museu Nacional d’Art de Catalunya completen el programa d’activitats: “Autèntic o fals? Podem datar una obra d’art a partir de l’anàlisi de materials? i “El museu explora: les descobertes del Museu Nacional d’Art de Catalunya”.

El Mercat de Tecnologia del Vallès (MdT) està organitzat per l’Escola d’Enginyeria de Terrassa (EET)  amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, el Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (Enginyers BCN), el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i l’Institut de Ciències de l’Educació de la UPC (ICE). El Mercat s’inscriu a la xarxa de mercats de tecnologia que se celebren anualment en diversos indrets de Catalunya.

13/04/2015|

Pedalar per saltar obstacles!

Tu, què fas aquest cap de setmana?, li va preguntar Genís Bayona al seu amic de la facultat, Gonzalo Diez. I amb aquesta pregunta va començar la història d’aquests dos estudiants del grau en Enginyeria Informàtica de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (FIB).
Aquell cap de setmana de febrer se celebrava, a l’edifici MediaTIC de Barcelona, el Kairos Hacks 2015, un ‘hackathon’ on més de 200 joves desenvolupadors havien de treballar en equips per crear aplicacions, webs i maquinari en només 24 hores.

Genís i Gonzalo van pensar que seria entretingut participar-hi, conèixer gent nova, crear algun videojoc i desenvolupar el programari, així que per què no participar en aquest esdeveniment?

S’hi van inscriure i van començar a barrejar idees, una d’aquí, l’altra d’allà… I a mesura que passaven les hores, va aparèixer el pingüí, perquè Genís i Gonzalo creuen que tot és millor amb els pingüins. El projecte amb què han guanyat és Penguin Rush, un videojoc per nedar com un pingüí en un mar d’obstacles i un element hardware per poder jugar amb els peus:“Ens va fer gràcia fer els pedals, perquè era divertit i el joc havia de ser una forma de poder veure com funcionaven i, de passada, podíem programar un joc, que realment és el que ens apassiona”, expliquen aquests amics i companys de facultat.

“Vesteix-te a poc a poc, que tinc pressa”, diuen que va ser la clau per aconseguir el que van aconseguir, guanyar el primer premi del Kairos Hacks i també el primer premi al millor videojoc (ofert per Gamedonia). No anaven a competir, anaven a passar el cap de setmana fent el que més els apassiona, programar jocs. Així que, quan el darrer dia van escoltar pel micròfon que el primer premi era per a Penguin Rush, es van quedar asseguts a la cadira i fins que no van insistir els organitzadors que s’aixequessin no s’ho van creure, perquè ni s’havien plantejat optar a un premi. Així que potser tenen raó, que tot és millor amb els pingüins.

A l’estiu, marxaran a Seül, com a premi per haver quedat en la primera posició, on participaran a la Seul Global Hackathon. Sort amb els pingüins!

07/04/2015|

Apendre a emprendre: el concurs Emprèn UPC-Yuzz

L’estudiant de primer del grau en Ciències i Tecnologies de la Telecomunicació Carlos Rodríguez afirma en l’entrevista de Som UPC que “ser emprenedor és creure en el que fas”. Ha endevinat la tecla: el Diccionari de la Llengua Catalana defineix ‘emprenedor’ com aquell que no vacil·la a posar en execució els seus designis, el que no tem emprendre les coses… I aquest és l’esperit dels 158 concursants de la UPC que han participat al  Concurs Emprèn UPC-Yuzz que, any rere any, rep més idees de negoci de l’estudiantat de la Universitat.

En aquesta cinquena edició del concurs s’han presentat 87 idees plantejades per 158 concursants, de les quals després de diverses fases de selecció han estat seleccionats 11 projectes. Els participants van haver d’exposar davant del jurat, en un minut, la seva idea de negoci.
Entre les 11 idees que han superat aquesta fase del Concurs Emprèn UPC-Yuzz trobem: càmeres de seguretat intel·ligents, una pròtesi de mà a baix cost, un optimitzador de vols en línia, un dispositiu per controlar el pas del corrent als endolls… D’aquí al juliol, els 11 projectes seleccionats rebran suport, en mentoria i formació, per desenvolupar la seva idea de negoci i presentar-la el proper estiu. També disposaran de l’espai Emprèn, ubicat al C6, per treballar en equip i rebre assessorament.

Seran mesos intensos, durant els quals els equips seleccionats hauran de fer front a dificultats i problemes i demostrar amb esforç que són emprenedors capacitats per transformar una idea en un negoci, hauran de creure en el que fan i no defallir per arribar a la final.

En aquesta convocatòria, l’equip de la idea guanyadora, a més de rebre 3.000 euros, viatjarà a Silicon Valley i competirà en la fase nacional dels premis YUZZ, dedicats a projectes emprenedors.

26/03/2015|

Les colles castelleres de la UPC fan pinya al Saló de l’Ensenyament

Per primera vegada, les colles castelleres de la UPC participen en el Saló de l’Ensenyament 2015 amb diferents actuacions, tallers i concerts de gralles. Les actuacions tindran lloc a la plaça de l’Univers del recinte de Montjuïc de Fira de Barcelona i seran una mostra per als futurs estudiants de la UPC de la vida universitària que els espera fora de les aules. La UPC també és un lloc per aprendre fora de les aules i els laboratoris. Un lloc per compartir aficions, esportives i culturals, per participar, per associar-se, per organitzar, per cooperar, per gaudir. Una mostra són les colles castelleres, per fer un tast de la vida universitària, les podreu veure durant aquests dies.

El divendres 20 de març, a partir de les 10 del matí, actuaran Els Arreplegats de la Zona Universitària. Podreu gaudir d’un taller i participar dels castells d’aquesta colla formada per estudiants de diferents universitats: UPC, UB, UPF, URL i INEFC, i que ja té una gran tradició en el món casteller universitari. Està previst que hi participin una trentena de castellers, que sabran donar pit per pujar més d’un pilar.

El dissabte 21 de març, a partir de les 11.30 hores, faran una actuació conjunta Els Bergants del Campus Terrassa amb la colla Llunàtics UPC de Vilanova. Podreu gaudir de les construccions que han preparat aquestes dues colles castelleres, que ben segur ens oferiran un gran espectacle, ja que entre les dues colles sumen més d’una setantena de castellers. Els dos caps de colla tindran feina per bastir els castells i ensenyar-nos el lema del món casteller: “Força, equilibri, valor i seny”, mentre les gralles ens indicaran l’evolució del castell, tant a l’hora de carregar com de descarregar. Al toc de castells veurem com l’enxaneta corona el castell i es toca l’aleta. En acabar l’actuació castellera, les dues colles oferiran un concert de gralles, anomenat toc de vermut, que té caràcter festiu i és l’únic toc que sovint és interpretat pel conjunt de grallers de les diferents colles.
Abans o després de passar per l’estand de la UPC al Saló i informar-vos dels estudis de grau amb els estudiants de la UPC, que us explicaran la seva experiència, veniu a fer pinya i agafeu-vos de la faixa!

19/03/2015|

Fer pòdium depèn… d’una fracció de segon!

L’enginyer tècnic naval Gerard Martínez explicava fa un temps, en una entrevista a Som UPC, que “navego amb el meu pare des dels set anys i suposo que això em va orientar cap a l’enginyeria tècnica naval”. En la mateixa entrevista afirmava que no sabia en quin tema basaria el seu projecte de fi de grau. Amb el pas del temps, Gerard, dirigit pel professor Juan A. Moreno, va encarrilar el seu projecte cap a l’aplicació extensomètrica i l’anàlisi de la propulsió en el rem de banc fix, en la modalitat de llagut català.

L’esport del rem té una gran tradició entre els estudiants de la UPC i, en especial, entre els de la Facultat de Nàutica de Barcelona (FNB). Els remers saben que una fracció de segon pot significar guanyar o perdre una regata; per això és tan important el perfeccionament i els equilibris dins de l’embarcació.
Gerard, amb el seu projecte “Aplicació extensomètrica, anàlisi de la propulsió en el rem de banc fix. Llagut català de la FNB”, ha aconseguit obtenir dades sobre el funcionament del llagut català dins de la mar. Són dades essencials que serveixen per saber quanta força fa cada remer.

I per què és tan important? Perquè aquesta informació serveix per saber l’empenta dels remers d’estribord i dels de babord, cosa que dóna la possibilitat de decidir en quin costat s’han de situar els esportistes per equilibrar l’impuls i minimitzar les correccions del timó i guanyar la fracció de segon necessària per guanyar una regata.

Gerard ha fet els mesuraments dalt del llagut del Club de Rem de Badalona. Unint diverses disciplines de l’enginyeria ha aconseguit l’objectiu final del seu treball: obtenir dades dins del mar.
Per assolir l’objectiu final del seu treball ha utilitzat l’extensometria, una tècnica experimental per a la mesura dels esforços i deformacions basant-se en el canvi de resistència elèctrica d’un material en ser sotmès a tensions; l’estadística aplicada, i, sobretot, moltes ganes i esforç.

El projecte de fi de grau de Gerard ha creat, d’una banda, un sistema pràctic capaç de mesurar a través de sensors en els rems les palades dels esportistes i, de l’altra, un sistema automàtic que actua com a interfície que permet als remers analitzar in situ què passa amb els seus rems quan voguen. Ara només resta remar.

13/03/2015|

Fòrum ETSEIB: 25 anys creant vincles entre estudiants i empresa

Fa 25 anys el món descobria Internet, es llançava el telescopi espacial Hubble, s’inaugurava el Palau Sant Jordi a Barcelona i un grup d’estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB) s’arriscaven a fer el primer Fòrum ETSEIB.

Un quart de segle després, el Fòrum ETSEIB ha esdevingut capdavanter a l’Estat espanyol i forma part de la European Career Forum Alliance (ECFA), una aliança europea que agrupa les millors escoles d’enginyeria d’Europa. Arribar a la vint-i-cinquena edició significa que han passat moltes generacions d’estudiants que han posat el seu gra de sorra perquè el Fòrum ETSEIB esdevingui el que és avui en dia: un punt de trobada entre el món acadèmic i el món empresarial consolidat i amb renom.

El Fòrum ETSEIB se celebra els dies 10, 11 i 12 de març a l’ETSEIB. En aquesta edició hi participen més de 50 empreses, amb una presència considerable d’empreses estrangeres. El món canvia i l’equip que organitza la trobada entre estudiants i empreses sap que és important el tracte directe, així com la incorporació de les petites i mitjanes empreses per estar al dia amb els nous reptes que planteja el teixit empresarial.

Al llarg d’aquestes tres jornades, els estudiants, a banda de visitar els estands, poden participar en les activitats que s’organitzen: dinàmiques de grup, cafès col·loqui, conferències, etc. És una oportunitat per als estudiants de contactar amb el món laboral alhora que és una oportunitat per a les empreses per conèixer els futurs professionals.
Ara cal treure profit de l’ocasió que l’equip d’estudiants organitzadors que amb empenta, treball i entusiasme han preparat per aquest 25è Fòrum ETSEIB, pots inscriure’t a les activitats que més t’interessin i descobrir noves sortides laborals.

Al llarg del curs s’organitzen altres fòrums d’empresa a les diferents escoles i facultats de la UPC. Informa’t quan se’n celebra un al teu centre i no deixis passar la magnífica oportunitat per tenir una primera presa de contacte amb el teu futur professional.

10/03/2015|

Repensar el futur amb creativitat

El segle XXI ha fet aflorar problemàtiques socials inexistents fins fa poc. Una sèrie de reptes que exigeixen una visió innovadora i multidisciplinària per solucionar les necessitats de la societat del present i del futur.

L’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona, ESADE Business and Law School SADE i l’IED Barcelona Escola Superior de Disseny han estat elegits per treballar durant sis mesos en el Challenge Based Innovation (CBI), una iniciativa del CERN (Organització Europea per a la Recerca Nuclear) per cercar noves solucions per al futur de la humanitat.

Dels 18 estudiants escollits, sis són de l’ETSETB, quatre estan cursant una doble titulació: Enginyeria de Telecomunicaió en aquest centre docent i l’Enginyeria Informàtica a la Facultat d’Informàtica de Barcelona (FIB), dins del programa docent  del Centre de Formació Interdisciplinària Superior (CFIS) de la UPC.

Tots els estudiants han fet una estada d’aprenentatge al centre IdeaSquare a Ginebra amb científics del CERN i han treballat amb estudiants d’universitats d’Itàlia, Noruega, Finlàndia i Austràlia.

Foto1[1]Els estudiants de les tres institucions, utilitzant la tecnologia més sofisticada, s’han enfrontat a quatres reptes: la missió de disminuir el desaprofitament de menjar al món, inventar un sistema viable que permeti a les persones amb discapacitats físiques millorar la mobilitat, dissenyar una sistema que faciliti informació sobre l’efecte de les interaccions entre persones, i crear un servei personalitzat que aporti benestar i seguretat utilitzant la combinació de dades de l’entorn i del comportament humà.

Foto%203[1]Després de la formació inicial, els equips han treballat de forma presencial a Barcelona , i també en línia, assessorats per tutors dels set centres universitaris. La iniciativa del CBI és un exemple de col·laboració i cocreació entre diferents disciplines, en què cada estudiant ha aportat el seu coneixement, en management, en disseny i en enginyeria, per aconseguir trobar solucions a les problemàtiques socials del s. XXI.
A nous reptes, noves perspectives. Un aposta per l’economia de la innovació, promovent la internacionalitat i la col·laboració per solucionar les necessitats de la societat del present i del futur. Els estudiants de l’ETSETB, ESADE i l’IED, després de sis mesos de treball intens, han demostrat que l’equip fa la força i que el futur és multidisciplinari. Ara només resta presentar els productes i serveis a la comunitat del CERN a Suïssa i demostra que hi ha solucions per al futur de la humanitat.

26/02/2015|

Cooperació, una mirada diferent

Segur que a l’hora de la matrícula heu vist una casella amb la campanya del 0,7 % del Centre de Cooperació per al Desenvolupament de la UPC (CCD). I us deveu preguntar, per què hi he d’aportar 5 €? Per a què serveixen aquests diners? Més que parlar de xifres, és millor parlar de vivències dels voluntaris i voluntàries que cada any marxen arreu del món. I ho fan amb uns altres ulls, amb una mirada diferent.

Des de Bombai fins a Nicaragua, passant pel Txad o el Senegal i acabant a Indonèsia, construeixen projectes alhora que viuen experiències úniques. El programa solidari i de cooperació de la UPC és un projecte de tots i totes: gràcies a les aportacions d’estudiantat, professorat i personal d’administració i serveis és possible posar en marxa projectes i activitats de cooperació al desenvolupament, que són impulsades i protagonitzades per la pròpia comunitat universitària.

Testimonis en primera persona
Anna, Cristina, Carme, Lluís, Àlex, Izaro, Alícia, Marta, Bruno… Testimonis en primera persona que recullen algunes d’aquestes experiències. El que per a nosaltres és xavalla, al Txad pot significar una vacuna que salva vides o garantir el menjar amb la construcció d’un planter hortícola per a l’època de pluges.

Els ajuts
El CCD obre, cada curs, una convocatòria d’ajuts adreçada a la comunitat universitària per donar suport a projectes, activitats formatives i altres iniciatives de cooperació adreçades a països en vies de desenvolupament. Estigueu atents al web del CCD perquè a finals de febrer es publicarà la nova convocatòria.

El paper de la Universitat
Bruno Domènech, cooperant, opina que “les universitats juguen un paper fonamental en l’ajut per al desenvolupament, en tant que són fonts de coneixement i, per tant, poden donar suport allà on les ONG i els governs regionals trobin limitacions o debilitats, i, d’altra banda, mantenir una visió a llarg termini que doni sostenibilitat als processos de desenvolupament, de manera que aquests no serveixin per “fer-se una foto i prou”, sinó que s’integrin i s’adaptin a la realitat de cada regió”.

Una experiència vitalLluís
Lluís Monroy
assegura que “canvia molt la  perspectiva de la vida. Aplicar tot el que has après a la universitat i aportar el teu granet de sorra, no té preu ni com a estudiant ni com a persona.”

23/02/2015|

Tens tres dies per pensar la ciutat del futur?

“A Smart Cities Hackathon”

Des de la Bàrcino on vivien els legionaris jubilats provinents de la península itàlica fins a la Barcelona actual, una de les smart cities més importants que acull persones de tot el món, la Terra ha donat moltes voltes i, amb ella, la humanitat i la tecnologia.

Antigament, viure a la metròpolis era una circumstància excepcional. Avui dia, per primera vegada en la història, la majoria de la població viu a les ciutats. Un creixement urbà que no s’atura. Saps quants reptes i oportunitats comporta aquest canvi?

Del 20 al 22 de febrer, a la Sala Àgora del Campus Nord, se celebrarà A Smart Cities Hackathon, organitzat per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona (ETSETB), juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, una marató tecnològica en què els participants poden intercanviar idees i prototips de disseny, presentar propostes i demostrar habilitats, tot en l’entorn de les ciutats intel·ligents, amb l’ajut d’aplicacions i plataformes professionals utilitzades per la indústria.
La trobada està oberta a estudiants, investigadors i professionals que acceptin el repte d’imaginar el futur de la ciutat. Totes les perspectives són necessàries per trobar solucions innovadores que millorin la qualitat de vida dels ciutadans.

Vols participar durant 48 hores en un equip de treball multidisciplinari? Discutir sobre problemàtiques reals de la ciutat? Plantejar solucions amb el model smart cities?

mapa ciutatsSi tens idees per aportar sobre la seguretat, el transport, la mobilitat, el govern electrònic, el medi ambient, el turisme, la cultura, la sostenibilitat, ja et pots inscriure per participar en aquesta trobada internacional, que es realitzarà simultàniament en 27 ciutats d’arreu del món.

I, si sou un dels equips guanyadors, competireu a la final de l’Urban Datafest Global contra concursants de més de 20 ciutats d’arreu del món i, a més, rebreu suport perquè les vostres idees puguin ser una realitat.

17/02/2015|

Aixecaments topogràfics a un clic!

Sabeu què és un aixecament topogràfic? Consisteix en la presa de dades en el camp (tant planimètriques com altimètriques) dels elements singulars existents, per a poder-los representar en un plànol. Ens ho explica Albert Palenzuela, enginyer tècnic en Topografia per l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB), que a l’hora de fer el projecte de fi de carrera es va adonar que tenia un problema.

Si volia fer un aixecament topogràfic com a PFC, no tenia més remei que consultar a Bibliotècnica, un per un, tots els projectes que s’havien fet fins aleshores per saber si la zona on volia fer l’aixecament topogràfic ja s’havia treballat anteriorment: “La idea va sorgir parlant amb la meva tutora, Amparo Núñez. Vist que no teníem cap forma de consultar els projectes realitzats basant-nos en la seva ubicació, vaig decidir encaminar el meu PFC a crear un sistema d’informació geogràfica (SIG), explica Albert i especifica que “el SIG inclouria tots els projectes de fi de carrera amb una referència espacial, amb la qual cosa donàvem visibilitat als treballs de l’Escola i podria servir d’inspiració per als estudiants a l’hora de decidir els seus futurs projectes. El projecte s’ha fet al 100 % amb programari lliure i, a més, totes les coordenades han estat modificades entre sis sistemes de referència per mostrar-les tal com fa Google Maps.”

Screen Shot 2015-02-09 at 20.12.21En el sistema d’informació geogràfica es poden veure tota mena de projectes: aixecaments d’edificis, disseny de xarxes geodèsiques, estudis de rius… El SIG integrat amb l’OpenStreetsMaps ofereix un mapa dinàmic amb possibilitat de fer-hi cerques per províncies, comarques o ciutats. A més, de cada projecte es mostra informació diversa: títol, descripció, alumnes que l’han realitzat, tutors, coordenades i la URL del projecte.

“Tenia ganes de fer un projecte que donés facilitats a l’hora d’emprendre un treball que fos gratuït per a tothom i aquí el tenen, perquè el puguin utilitzar quan vulguin!” explica Albert. El codi és gratuït i es pot descarregar a GitHub.
És clar que Albert ha sabut veure l’evolució de la cartografia convencional a la cartografia digital i la innovació en el camp dels sistemes d’informació, i ha fet una eina SIG web que farà més fàcil trobar la informació per als estudiants de l’EPSEB i també per a aquells que els interessi la cartografia.

12/02/2015|

Dos estudiants de l’ETSAV, finalistes del concurs internacional “Design for our parents” a la Xina

“Tot va sorgir del Taller de Projectes PTEf dirigit pel professor Joan Curós i coordinat per Santi Soto des de Barcelona i Lluís Bravo des de Beijing— de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV)”, explica l’Ovidiu Valentín, estudiant d’Arquitectura d’aquesta escola. Un taller en què es treballava amb la Tsinghua University de Beijing, fent-se correccions creuades dels projectes realitzats pels estudiants d’ambdues universitats. “En el marc d’aquesta col·laboració, professors d’aquesta universitat xinesa van venir a l’ETSAV per introduir-nos a la cultura xinesa i posar-nos en context. Durant el curs els nostres treballs van arribar a mans dels professors xinesos, que ens els retornaven plens d’anotacions i suggeriments de cara a la millora de la proposta via Internet. També van estar presents a una de les correccions a l’aula taller per tal de veure el progrés del curs i la nostra forma de treballar”, comenta l’Ovidiu.

Durant la visita, també van animar-los a participar en un concurs internacional “Design for our parents” que organitzava la companyia Huanyangnian una gran empresa xinesa coneguda per la seva especialització en la millora de la qualitat de vida de la gent gran amb la participació al jurat de professors de la Universitat de Tsinghua i altres experts. El concurs plantejava el repte de fer dissenys creatius d’espais i articles per a la gent gran, i una de les categories se centrava en l’arquitectura i el disseny d’interiors. Dels més de 130.000 participants, dos estudiants de l’ETSAV van quedar entre els 20 primers d’aquesta categoria amb els seus projectes de disseny d’una residència per a la gent gran: l’Àlex Ruiz va quedar entre els 10 finalistes  mentre que l’Ovidiu Valentín quedava entre els 20 primers.

“El projecte neix del propòsit d’entendre i investigar la manera de viure i d’interacció social de la gent gran a la Xina”, explica l’Àlex. L’Àlex ubica la seva residència a una zona dels anomenats “hutong” —xarxes de carrerons tradicionals de Beiijing— situada al barri de Xihai, en ple centre històric de la ciutat: “el característic entramat urbà d’aquest lloc ens ajuda a entendre com viuen, com interactuen i com es construeixen. És el seu codi de barres”, diu l’Àlex. Hutong està dividit per diferents carrers que vertebren la circulació dins l’entramat d’agrupacions de cases baixes que conformen el barri. Aquestes agrupacions de cases comparteixen un pati comú, amb accés des del carrer major, però “protegides del món que les envolta, creant un petit ecosistema de veïns i amics”, afegeix l’Àlex.

L’Àlex s’inspira en aquest disseny per dibuixar el seu edifici: “l’esquema és molt similar als de Hutong: la residència es dibuixa a partir d’una zona general d’ús públic i des d’allà s’accedeix a les diverses agrupacions de dormitoris, talment com si fossin els de Hutong”. Aquestes agrupacions contenen els dormitoris i els banys i, entre ells, s’ubiquen diversos patis exteriors d’ús exclusiu per als dormitoris que els comparteixen. “D’aquesta manera, es crea l’ecosistema que comentàvem. La cultura xinesa és molt diferent a la nostra i el seu caràcter més social ens obliga a fugir de residències amb dormitoris amb grans finestrals amb vistes a l’exterior on assentar-se a esperar que el temps passi. La interacció, el debat, ajudar-se els uns als altres són característiques més pròpies de la seva cultura i això és el que s’ha buscat amb aquest disseny: que passin el temps recolzant-se, divertint-se, rient i plorant en comunitat, amb els seus amics”. El programa també inclou una gran quantitat de locals comercials: “la residència s’eleva una planta recolzant-se sobre una safata que alberga les instal·lacions de la residència i un gran espai públic per a comerços i altres activitats, i que està connectat amb el passeig del llac”.

El projecte de l’Ovidiu Valentín s’ubica també al casc antic de Beijing. Ens explica que “el solar escollit, de geometria no regular, el travessa un carrer no gaire transitat i els seus límits tenen unes característiques molt diferents: a la vora del llac Xi Hai, actiu, dinàmic i pensat cap al públic, enfront de la vida tradicional de la Xina, molt més privada, reservada i amb un teixit molt atapeït”. El projecte que planteja l’Ovidiu es basa en “la filtració de l’espai públic per arribar a un de privat com és el pati interior de la residència. L’eliminació de les visuals directes i la importància que té el llac en quant a punt d’oci i d’activitat comercial ens aporten les principals pistes per a la distribució del projecte”, explica.

El projecte de l’Ovidiu destaca per “l’adaptació de l’edifici als diferents espais: tota la zona comercial està oberta al llac i, gràcies al retranqueig, es crea una petita plaça on la gent del barri pot gaudir d’activitats a l’aire lliure. La residència està resguardada de la zona comercial ja que se situa en la part interior; la planta baixa destaca per la ubicació del programa més públic que adquireix el caràcter de col·lectivitat; mentre que les habitacions es situen a les plantes superiors i on cada franja de cèl·lules té una característica diferent: amb vistes al llac, al pati o al barri”, detalla l’estudiant.

Com gairebé tots els projectes d’Arquitectura, és difícil explicar-los sense veure les làmines. Així que des d’aquest blog us convidem a navegar per les làmines dels projectes d’aquests dos estudiants que han volgut endinsar-se, entendre i copsar la cultura xinesa a través del disseny d’una residència.

05/02/2015|

Lifesaber, una app que pot ajudar a salvar vides

Cada any, 600.000 persones pateixen una aturada cardíaca. Als Estat Units, és la principal causa de mort entre la població. Un parell de dades que ens donen una visió clara de la importància de reaccionar amb rapidesa davant d’una aturada cardíaca. Aquesta és la idea que va portar a un equip d’estudiants de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (FIB) a desenvolupar una aplicació que permet als usuaris d’Android detectar el desfibril·lador més proper, avisar el 911 i enviar els serveis d’emergència al lloc de l’accident, entre altres opcions. És una app dissenyada per implemantar-la als rellotges Adroid Wear i que vol ajudar a salvar vides en cas d’infart o aturada cardíaca (d’aquí el nom, “Lifesaber”) . I que es va endur el primer premi al concurs de codificació PennApps Hackathon.

Es tracta d’un concurs de codificació que organitza cada dos anys la Universitat de Pensilvànnia, Philadelphia. En aquest concurs s’aborden problemes del món real i s’utilitzen el hardware i el software més nous. Durant tres dies, més de 1.500 estudiants van treballar en equip per crear aplicacions. I entre les 200 propostes presentades, l’equip format per David da Silva, Miquel Llobet, Daniel Martí i Dario Niewenhius es van emportar el primer premi.

29/01/2015|

Vencidxs: un documental per agitar la consciència

Més de 12.000 quilòmetres, 170 hores de gravació, 4 anys de treball intens i 12 persones han fet possible Vencidxs, un projecte coordinat per Aitor Fernández, fotògraf i fotoperiodista, format al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CITM) de la UPC. Vencidxs és una iniciativa “transmèdia” que, a més d’un documental, inclou un web i un llibre fotogràfic que han vist la llum gràcies a una campanya de micromecenatge.

107 testimonis narren la història des de la Segona República, passant per la Guerra Civil i la posterior repressió franquista. 62 homes i 45 dones parlen en primera persona i donen la seva opinió sobre la transició i també sobre el present: com el veuen amb tot el bagatge viscut i quins passos endavant creuen que han de donar els joves. Un exemple, Carmen Arrojo Maroto, socialista, lluitadora a la rereguarda, presa política i emigrant forçosa que als 90 anys assegura:“crec en el poder de l’educació, crec que si els joves tenen una bona formació poden aconseguir alguna cosa”.

El documental Vencidxs ha rebut diferents premis, com el del públic al Festival Gollut a Ribes de Freser. Aitor, fotògraf compromès, es fixa en el què de les coses i les seves conseqüències: “volia donar a conèixer els testimonis sobretot als joves, ja que, al cap i a la fi, han variat els escenaris i els temps, però perseveren els abusos, les pors i els patiments”, opina Aitor, que afegeix:“El que no s’hauria de perpetuar és el silenci. Amb els testimonis que hem recollit al documental hem aconseguit connectar el present amb el passat i entendre el moment tan complex en què vivim, com la història de David contra Goliat, i aconseguir que els joves pensin!”, conclou Aitor.

Potser ara l’Aitor podria escriure un llibre paral·lel, basat en els quatre anys de treball del projecte i tot el que ha viscut pel camí.

22/01/2015|

El repte de crear una App: el concurs CoritelApp

El passat mes d’octubre es va posar en marxa el concurs CoritelApp. El concurs, convocat per Coritel conjuntament amb Universia, animava als estudiants a treure el desenvolupador que porten dins per demostrar que podien crear la millor aplicació per connectar les persones que treballen en una empresa. Els equips participants rebien les especificacions tècniques de l’aplicació a mitjans d’octubre, una aplicació que havien de desenvolupar i enviar abans del 16 de novembre.

Aquest dimecres 10 de desembre, la UPC ha acollit l’acte del jurat d’aquest concurs, que ha atorgat el premi a l’equip Monomio, format per estudiants de la UPC. Els dos equips finalistes han estat 8AM, equip format per estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona , i Puxis, integrat per estudiants de la UPC.  Els equips participants han dissenyat una aplicació de comunicació adreçada a les persones que treballen en una organització a través d’una aplicació mòbil, proposant el sistema operatiu i les diverses funcionalitats.

Els membres de l’equip guanyador, Monomio, podran fer pràctiques remunerades a Coritel durant sis mesos amb un horari adaptat a les seves necessitats. Durant les pràctiques, els guanyadors participaran en projectes reals i aprendran amb els millors professionals de tecnologia de l’empresa. A més, els guanyadors rebran com a premi un regal tecnològic de darrera generació. 

09/12/2014|

Week of Engineering Competition (WEC), una competició que obre portes

Avui compartim un vídeo fet per l’Ajuntament de Barcelona en què es recullen les opinions i experiències de diversos estudiants d’enginyeria de la UPC i la UAB que han participat al WEC (Week of Engineering Competition), una competició organitzada per l’associació BEST Barcelona que connecta els estudiants universitaris amb el món empresarial. El treball en equip i la suma de coneixements entre els participants és clau per assolir el repte en el temps establet.

04/12/2014|

Un equip d’estudiants UPC, campió del concurs de programació SEWC

Han estat cinc hores de competició, amb la participació de 49 equips d’estudiants d’universitats del sud-oest d’Europa,  tres de la UPC . El repte? Crear algorismes eficients que resolguin problemes de base lògica i matemàtica, i programar-los amb la màxima fiabilitat i rapidesa. És un exercici que requereix una elevada capacitat i també un gran esforç de preparació.

Parlem del concurs internacional de programació informàtica Southwestern Europe Regional Contest (SWERC), convocat per l’associació informàtica nord-americana ACM, que s’ha celebrat el 22 i 23 de novembre a la Universidade do Porto, Portugal. De fet, es tracta d’una de les finals regionals, una ronda classificatòria, ja que l’equip guanyador es classifica per la final mundial que tindrà lloc del 16 al 21 de maig de 2015 al Marroc.  I l’equip de la UPC format pels estudiants Ángel García , Ferran Alet  – estudiants del Centre de Formació Interdisciplinària Superior (CFIS)– i Darío Nieuwenhuis, de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (FIB), se n’ha proclamat guanyador.

Així que l’Ángel, el Ferran i el Darío aniran al Marroc per participar a la final mundial del concurs. També cal destacar els resultats obtinguts pels altres dos equips UPC que han participat a aquesta final regional: l’equip format per Gerard Orriols, Eric Milesi -estudiants del CFIS- i Albert Martínez -estudiant de la FIB- ha quedat en cinquena posició; mentre que l’equip format per Darío de la Fuente, Rafael López i Enrique Jiménez, tots ells estudiants del CFIS- ha quedat en novè lloc.

28/11/2014|

Terrassa, capital dels estudiants d’aeronàutica de l’Estat durant quatre dies

Fa deu anys, estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT) van fundar l’Associació d’Estudiants d’Aeronàutica i de l’Espai (AEAE). Deu anys després, i durant quatre dies, l’Escola acollirà el 10è congrés estatal de l’associació. L’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, no s’ha volgut perdre aquest esdeveniment i l’inaugurarà el proper dijous 20 de novembre, juntament amb el director de l’ETSEIAT, Miguel Mudarra; la presidenta de l’AEAE, Yolanda Trujillo; i el delegat d’estudiants de l’ETSEIAT, Adrián Sánchez.

Adrián Sánchez explica que “amb aquesta trobada pretenem posar en comú inquietuds i projectes entre els estudiants de l’àmbit aeroespacial de tot l’Estat i arribar al màxim de consens en la postura a adoptar davant del projecte d’ordenació d’estudis que impulsa el ministre Wert”. I és que els estudiants han elaborat un programa que preveu reunions entre els participants tant per debatre sobre les problemàtiques dels actuals plans d’estudi com sobre el projecte d’ordenació plantejat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports. Aquesta nova ordenació planteja canviar l’estructura actual dels estudis – un grau de 4 anys més un màster habilitant de 2, necessari per exercir la professió regulada d’Enginyer Aeronàutic – a una estructura formada per un grau de 3 anys més un màster habilitant de 2 anys.

El programa d’activitats també inclou un debat sobre les normes legals que actualment regulen l’ús del vehicles aeris no tripulats (UAV). Els organitzadors del congrés tenen la intenció d’enviar les conclusions d’aquest debat al Ministeri de Transports i Comunicacions.

Les universitats que participen al congrés són la Universidad de Cádiz, la Universitat Politècnica de València, la Universidad de León, la Universidad Rey Juan Carlos, la Universidad de Sevilla, la Universidad Carlos III, la Universidad Politécnica de Madrid, i la Universitat Politècnica de Catalunya, representada per estudiants de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels (EETAT) i de l’escola amfitriona, l’ETSEIAT.

19/11/2014|

Més enllà del Solar Decathlon

Vam seguir els seus èxits a la darrera edició del Solar Solar Decathlon Europe, on van guanyar el primer premi en la categoria d’innovació, el primer premi en la d’arquitectura i el tercer premi en la d’urbanisme. I ara també seguirem la seva propera parada, que serà al barri de Sant Muç de Rubí. De moment, el prototip del projecte RESSÒ està guardat a una nau de Rubí, a l’espera de ser traslladat al seu emplaçament final. Però no per molt de temps: el mes de novembre ja està previst que ja hi estigui instal·lat.

Martí Obiols, un dels integrants d’aquest grup d’estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), ens explica que es tracta d’un “barri originalment auto-construït té una gran diversitat de rendes i tipologies de llars, però hi ha un grup important que tenen dificultats econòmiques, i fins i tot hi ha diversos casos de pobresa energètica”. “Un cop construït allà podrem posar a prova la nostra estratègia de regeneració urbana, social i energètica. Les tres parts implicades, l’Ajuntament de Rubí, els veïns de Sant Muç i l’equip RESSÒ estem molt il·lusionats i amb ganes de fer-ho realitat”, comenta. La idea és que, un cop a Rubí, l’edifici es condicioni com a centre cívic però, alhora, mantingui el seu caràcter científic i experimental ja que s’estudiarà el comportament energètic de l’edifici en relació amb el seu entorn.

30/10/2014|

Les 24 hores del Beyond Formula Student

L’equip Beyond_FS està format per 15 antics integrants dels projectes Formula Student i Smartmoto Challenge. Dirigit pel professor Emili Hernández, de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB), l’equip va participar a la cursa 24H de Barcelona, una carrera de resistència de cotxes, amb un Nissan Juke Nismo 200 CV que va ser especialment condicionat per una carrera on van participar 68 equips – només 4 d’Espanya.

La iniciativa sorgeix ja fa un any, quan el professor Hernández pregunta a antics components del Formula Student, que ara ja estaven treballant com enginyers a la indústria, si els interessa -i poden quadrar-ho amb la seva feina habitual- preparar un cotxe per córrer en carreres “de veritat”. La resposta va ser molt positiva i amb el suport de l’equip Black Motorsport i del Centre Tècnic de Nissan es va poder realitzar el somni de molts dels integrants: participar en una carrera de resistència de 24 hores. Després de 8 mesos de feina, el cotxe estava a la graella de sortida.

Més enllà de participar a la carrera, el vehicle també s’ha fet servir com a laboratori d’idees. Durant la cursa, es van realitzar les comunicacions entre pilot i boxes amb Skype i 4G – facilitat per Orange – i també es va utilitzar telemetria sobre Internet durant els entrenaments lliures. S’ha calculat l’aerodinàmica del cotxe i dels alerons gràcies a la col·laboració del BSC-CNS (Barcelona Supercomputing Center – Centro Nacional de Supercomputación) i del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC). I també,  gràcies a l’empresa NUB3D, es va poder fer enginyeria inversa d’un model a escala del Nissan Juke per poder obtenir el model 3D, pas previ als càlculs aerodinàmics. D’aquesta experiència en sortiran alguns projectes final de carrera dels participants.

L’equip està molt satisfet amb els resultats. Finalment, van acabar a la posició 48 (en algun moment de la cursa van arribar a estar a la 40) però en bona part per culpa d’una sortida de pista forçada per altres participants que els va fer aturar 2 hores i mitja al box a les 4.30 de la matinada. Per sort, van poder tornar a la pista i acabar la carrera.

I ara? Planificant la propera temporada. I com s’han animat volen preparar un cotxe guanyador per la seva categoria i veure si poden córrer al Campionat d’Espanya de Resistència a més de les les 24 Hores. Però, és clar, ja estan parlant d’un pressupost que supera els 150.000 euros… L’equip està segur que els aconseguirà. Els seguirem la pista!

24/10/2014|

Un experiment científic de la UPC a la NASA!

La investigadora Anna Garcia ens confessava fa uns mesos, en una entrevista a ‘Som UPC’,  que “en microgravetat, dos segons és una eternitat”. Probablement l’espera que ha viscut aquesta darrera setmana també s’ha fet eterna: el llançament d’un experiment científic a bord d’un coet de l’Agència espacial nord-americana (NASA), dissenyat al Laboratori de Microgravetat de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels (EETAC). Tot i que el llançament estava previst per al 20 d’octubre, les condicions meteorològiques ho van impedir, i no ha estat fins el 23 d’octubre quan s’ha enlairat el coet amb l’experiment de la UPC.

No és el primer cop que l’Anna viu aquesta experiència: l’experiment que viatja en aquest coet forma part de la seva tesi doctoral, en el marc d’un projecte liderat per l’investigador Ricard González-Cinca i, l’any passat, ja van aconseguir enlairar un primer experiment en un altre coet de la NASA. Aquest projecte és l’únic no americà seleccionat dins el programa Flight Opportunities de la NASA per a realitzar experiments en vols suborbitals. Un mèrit doble, ja que han aconseguit participar en dos vols consecutius. L’experiment enlairat aquesta passada setmana permetrà estudiar la dinàmica de fluids bifàsics (líquids-gas) en sistemes espacials – per exemple dipòsits de combustible – amb l’objectiu de minimitzar riscos i optimitzar el seu funcionament durant les missions espacials.

23/10/2014|

Milers de carpetes ja porten el disseny de l’Adrià

“Construint el teu futur”, d’Adrià Batet, estudiant de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú (EPSEVG), és la imatge de la carpeta UPC d’aquest curs. Per què va decidir participar en el concurs? Com se li va acudir el disseny? Quins valors volia transmetre? En aquest vídeo, l’Adrià i els estudiants que van quedar finalistes del concurs, ens ho expliquen.
I si vols que la carpeta del curs que ve porti el teu disseny,  anima’t a participar a la 12a edició del  Concurs de la Carpeta UPC! Tens temps fins al 28 de novembre.

20/10/2014|

Qui era Francesc de Castellví? Què va fer durant el setge de Barcelona de 1714?

El protagonista de la cinquena entrega de “Personatges en joc “ és Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 – Viena, 1757), que va ser un historiador i militar català alineat amb el bàndol austriacista. Es va implicar activament en la defensa de Barcelona, i va acabar exiliant-se a Àustria, on va escriure l’obra per la qual és més conegut: Narraciones Históricas, en què explica els esdeveniments històrics que van passar entre 1700 i 1725 com a fets viscuts en primera persona.

El joc és fruit de la col·laboració entre la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, coordinadora del projecte, i de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que aporta el desenvolupament tècnic, realitzat per un equip d’estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB), dirigits pels professors Lluís Solano, del Departament de Ciències de la Computació, i José Luis Eguia, del Departament de Projectes d’Enginyeria.

17/10/2014|

Aquest cap de setmana, la UPC a Expoelèctric

Cinc equips d’estudiants de la UPC han mostrat, aquest cap de setmana, els vehicles elèctrics que han dissenyat i construït per participar en diferents competicions. Ho han fet a Expoelèctric Fórmula-e, el major esdeveniment de vehicles elèctrics i tecnologies eficients que s’ha celebrat a Barcelona, del 16 al 19 d’octubre.

Aquest passat cap de setmana, els visitants d’Expoelèctric han tingut l’oportunitat de conèixer de primera mà els vehicles dels equips ETSEIB Motorsport i l’Ampeer Team, de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB); UPC ecoRacing, de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT); e-Tech Racing, de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (EUETIB), i E-bike, de l’Escola Politècnica Superior de Vilanova i la Geltrú (EPSEVG).

17/10/2014|

Construeix el teu propi radar aeronàutic de baix cost

Potser és la primera vegada que sentiu a parlar sobre el sistema de posicionament i vigilància aeronàutic anomenat ADS-B (Automatic Dependent Surveillance – Broadcast) però si esteu familiaritzats amb el món aeronàutic, segur que heu sentit a parlar sobre els radars de posicionament. Doncs bé, l’ADS-B és l’evolució dels radars clàssics en termes de vigilància i posicionament, ja que a més de permetre obtenir la posició de l’aeronau, permet millorar la precisió del posicionament, i a més afegir molta més informació útil per al control de trànsit aeri.

El funcionament del ADS-B el podríem resumir amb el següent esquema:

 

Els avions amb equipaments ADS-B transmeten contínuament la posició, l’altitud, la velocitat, el heading (o dit d’una altra manera, el sentit en la que es desplaça l’aeronau) i el codi d’identificació del vol, entre d’altres informacions.

En principi les estacions terrestres ADS-B necessiten d’equips molt cars i sofisticats (antenes, receptors, etc). Doncs, bé, resulta que utilitzant un receptor de TDT baratet i una petita antena omnidireccional podem experimentar amb la recepció de trames ADS-B, que es poden rebre en qualsevol zona on les aeronaus volin a una alçada relativament baixa. No cal ser al costat d’un aeroport, però sí estar a prop de les rutes d’aproximació o enlairament, i tenir bones condicions de propagació electromagnètica (pocs obstacles a prop, com ara muntanyes o edificis, o bé tenir una bona antena).

La tecnologia que hi ha al darrera és l’innovador concepte SDR (Software-Defined Radio), que consisteix en fer equips de telecomunicacions en els quals bona part dels components estan implementats en software, en comptes de hardware com era habitual fins ara. La novetat és que si canvies el software, canvies la funcionalitat de l’equip! Nosaltres hem utilitzat un receptor de TDT del tipus pinxo USB (USB dongle) per tal de fer l’etapa de recepció, conversió d’analògic a digital i sincronització en hardware, i totes les altres etapes (descodificació de les trames ADS-B, comprovació d’errors, etc), a través de software.

Figura2

Figura 2. RTL2832 USB dongle (RTL-SDR)

Aquests petits receptors tenen una banda de freqüència de recepció molt ample, des de 24 a 1766 MHz, el qual permet rebre les senyals retransmeses pels transponders dels avions, que transmeten el senyal ADS-B a 1090 MHz (just per sobre de la banda de freqüències de TV i de GSM).

Com és que aquest receptor de TDT es pot reconfigurar per captar senyals aeronàutics? La clau està en què inclou el xip RTL 2832, un dels primers que segueix el paradigma SDR. Gràcies als desenvolupadors de tot el món que han creat software pel xip RTL, podem reconfigurar-lo per fer moltíssimes coses. En el nostre cas, descodificar i processar els senyals ADS-B rebuts per un receptor SDR, i mostrar en un mapa en temps real el moviment de les aeronaus que sobrevolen la nostra zona.

A continuació podeu veure captures de pantalla del software que utilitzem, per fer-vos una idea de les possibilitats:

Figura3

Figura 3. RTL1090, software per descodificar els senyals ADS-B rebuts.

Figura4

Figura 4 . ADSB#, software per processar les trames i enviar-les a un altre programa que les mostri en un mapa.

Figura5

Figura 5. Planeplotter, software per visualitzar les dades a temps real de qualsevol dels dos programes anteriors.

 

Figura6

Figura 6 – ADSBScope, software per visualitzar les dades a temps real del ADSB# o RTL1090. Exemple del que podem captar amb l’antena ADS-B de l’EETAC a l’espai aeri al voltant d’El Prat.

El receptor SDR també permet escoltar la ràdio FM, AM, rebre imatges de satèl·lits meteorològics com els NOAA, rebre senyals ACARS aeronàutics, escoltar a temps real les converses ATC (Air-traffic control) que mantenen els pilots amb la torre de control, i un munt de coses més. Us recomano que consulteu aquest blog sobre les possibilitats del RTL 2832 .

Per tal de tenir un ventall més ampli de possibilitats també està disponible de forma gratuïta el programa anomenat SDR# que permet aplicar diverses modulacions, filtres, i combinat amb altres programes es pot arribar a descodificar molts tipus de senyals, sempre hi quant es trobin dins el rang del receptor SDR. Si teniu curiositat pel món de les telecomunicacions o les comunicacions aeronàutiques, a què espereu per aconseguir un equip com aquest? Val menys de 25 euros!

 

Figura7

Figura 7. SDR#, Software per sintonitzar i rebre senyals en diverses freqüències.

 

Després d’experimentar amb totes les possibilitats que ens permetia aquest dispositiu receptor tant interessant, i en el marc d’unes pràctiques, hem creat un escenari permanent a un laboratori de lEscola d’Enginyeria de Telecomunicacions i Aeroespacial de Castelldefels (EETAC), en el qual rebem les dades ADS-B de les aeronaus de la zona, processem les dades i les enviem a FlightRadar24.com. Aquesta pàgina web el que fa és rebre els senyals de molts receptors ADS-B situats arreu del món i permet visualitzar la posició de les aeronaus a temps real en qualsevol lloc del món. Com que som molt a prop de l’Aeroport del Prat i disposem d’antenes d’altes prestacions, la nostra posició és immillorable per proporcionar dades de l’espai aeri català, en un radi d’uns 50-70 km (veieu la Figura 6).

Figura8

Figura 8. FlightRadar24, una aplicació que permet visualitzar a temps real les dades ADS-B a escala mundial.

Per crear aquest escenari i mantenir el servei de manera continuada, hem utilitzat una Raspberry Pi. Es tracta d’un petit ordinador, de baix cost (30-40 euros) que corre Linux i que permet controlar el pinxo USB. És una solució barata per tenir l’equip SDR funcionant constantment, i com que és petit, ens permet col·locar el receptor SDR més a prop de l’antena (i els que heu fet telecomunicacions ja sabeu que com més a prop de l’antena, menys pèrdues de senyal té un receptor!). La Raspberry pot transmetre les dades per WiFi o cable Ethernet cap a qualsevol altre ordinador connectat a Internet en qualsevol part del món, per processar-les allà.

Figura9

Figura 9. El nostre escenari al laboratori de l’EETAC.

Si esteu interessats en els detalls tècnics de tot el que us hem explicat, o sou apassionats de l’aeronàutica i/o de les telecomunicacions, us animo a que visiteu el meu blog: http://ferrancasanovas.wordpress.com

El passat 6 d’octubre vam fer una xerrada i una demostració en el marc del BCN AirSim Meeting 2013, l’esdeveniment de referència en aeronàutica i simulació de vol a l’estat, que es va celebrar a l’EETAC durant aquell cap de setmana. Aquí teniu el vídeo de la nostra xerrada, per si voleu veure tot el software funcionant en temps real.

 

Ferran Casanovas Bargalló, estudiant del Grau en Aeronavegació de l’EETAC (UPC).

 

01/10/2013|

Allà on naixen les idees

Com construiríem el claustre d’un emplaçament envoltat de ments despertes i cervells en ple procés d’aprenentatge?

Aquesta pregunta és la que ens vam haver de fer per projectar la reactivació de la vida a través de l’espai-claustre que ens van oferir a dissenyar al campus de la UPC de Vilanova i la Geltrú, on entre d’altres Enginyeries, s’hi estudia Disseny Industrial i Desenvolupament del Producte.

Com a punt de partida vam intentar transmetre la idea que teníem de com havia de ser el cor de la universitat. Vam grafiar una atmosfera que sorgia a partir del concepte de niu: allà on neixen les idees. Aprofitant el tresor de la universitat, que per nosaltres són les ments creatives i il·limitadament possibilistes dels estudiants, ens hem imaginat un espai de mostra, de prova i error, un escenari que els permeti expressar-se i on puguin modular el que vulguin com ells vulguin (una taula, alguns bancs, un escenari, papereres, estanteries, escales…), adaptant al màxim el producte a les necessitats reals, alhora que acostant-los a sentir la universitat com una segona llar. Som de les que pensen que si et sents partícep d’alguna cosa, si hi aboques una mica de la teva il·lusió, el tot pren molt més de valor, sentit i qualitat. I és per això que volíem deixar els diferents racons que potencialment es podrien arribar a crear a les mans del procés natural.

Creiem que hi ha una part de coneixement molt important que s’aprèn fóra de l’aula, i és per això que volem fomentar tant el debat entorn les múltiples possibilitats del mòdul, com la mateixa relació i interacció entre els estudiants.
Trencar les normes del mobiliari clàssic estàtic, per apostar per la versatilitat que ofereixen les estructures escollides, sobretot si s’addicionen a partir dels principis que qualsevol alumne pot aprendre a l’aula. Nosaltres els donarem l’eina, el com, els marcarem una línia de sortida perquè a partir d’aquí es deixin anar tan com vulguin; aquest seria el nostre propòsit.
Hem triat la fusta com a material pont entre les rajoles de formigó i la terra que acull els arbres del jardí. Actualment, a part del canvi de paviment, també es produeix un petit canvi de nivell en alçada que pretenem salvar a partir de la deformació de l’anella perimetral de fusta, que s’adapta i modela en funció del que li demana l’espai que té al davant, l’assoleiament o l’ús.

Per tal de donar-li més sentit a la idea, també pretenem dur-la a terme amb cost zero: a partir de la reutilització dels palets de fusta, i de la negociació amb marques de prestigi perquè ens subministrin caixes del mateix material. Tot plegat s’entén com una acumulació de material lleuger i modulable que pren vida en tant que se li dóna ús.

7 6

Així doncs, la idea principal es podria materialitzar amb infinitat de sistemes, i estem totalment obertes a millorar-la i completar-la, ja que aquest setembre posarem els motors en marxa i començarem a detallar i definir la proposta fins als detalls més ínfims, per així poder adeqüar-nos correctament a la realitat. Ens espera molt d’aprenentatge i segurament replantejament d’idees, però és precisament això el que ens manté més motivades. Entenem el canvi i el continu qüestionament del projecte com “la filosofia del progrés”.

5

 

Marina Quer, estudiant del grau en Enginyeria del Disseny Industrial i Desenvolupament del Producte de l’EPSEVG

Anna Marc, estudiant del grau en Arquitectura a l’ETSAB

Per saber més del  concurs i dels projectes presentats pots consultar: http://blocs.epsevg.upc.edu/jardi/

25/06/2013|

Reconeixement de sons a través del telèfon mòbil

La nostra oïda és capaç d’escoltar, diferenciar i identificar tots els sons que rep, des sentir el plor d’un nadó, fins a identificar qui és la persona que està parlant en una reunió. Per què llavors el nostre mòbil no és capaç de fer-ho?

jmc_logoA JMCdevelopers estem desenvolupant una tecnologia que canviï la manera en què els dispositius mòbils perceben i interpreten tots els sons. Amb aquesta plataforma el telèfon mòbil serà capaç de reconèixer els sons que ens envolten per posteriorment interpretar-los. La qüestió no és “què” diu una persona, sinó “qui” o “què” ha generat un so. Amb la tecnologia implementada, es podran desenvolupar aplicacions que dotaran als smartphones de les capacitats que té un humà per reconèixer un so. Serveixi com a exemple que il·lustra la potència de la tecnologia el possible desenvolupament d’una aplicació, que mitjançant la plataforma ajudi les persones amb discapacitat auditiva en les seves tasques diàries tan habituals com sentir el timbre de la porta, i transmetre a l’usuari mitjançant la vibració del telèfon o una senyal lumínica. Aquest és només una de la multitud de possibles casos d’aplicació.
JMCdevelopers el formem 3 estudiants, Jordi Arcas, Manel Fradera i Carlos Blasi, en els darrers cursos d’Enginyeria Tècnica Superior en Telecomunicacions a la UPC. Apassionats per la tecnologia i amb ganes de fer les nostres aportacions al sector mobile, vam decidir llançar aquest projecte amb l’objectiu de treballar amb tecnologies revolucionàries i innovadores, perquè puguin arribar a les mans de qualsevol persona que disposi d’un terminal mòbil.

Jordi Arcas amb aplicació

Hem participat en esdeveniments organitzats pel programa Innova de la UPC, organisme d’impuls a nous emprenedors, Start-Ups i Spin-Offs. A més, estem dins el programa YUZZ de la Fundació Banesto que ens ha estat un trampolí essencial per poder entrar en el món emprenedor, realitzar el nostre pla d’empresa i conèixer moltes persones del sector tecnològic. Justament el passat mes de maig vàrem tenir la possibilitat de presentar el nostre projecte a Madrid en una trobada que es va realitzar amb tots els centres Yuzz de l’estat espanyol. Va ser un moment en el que vàrem poder percebre l’interès que despertava la nostra idea a gent que potser mai s’hagués pensat l’enorme aportació que pot fer el so si l’interpretem correctament. De seguida a aquestes persones se’ls hi acudien tot de possibles aplicacions, unes que ja teníem en ment, altres que no, les quals podrien facilitar la vida de les persones.

App Sant JordiParal·lelament al projecte, el passat 23 d’abril vàrem treure al mercat l’aplicació Sant Jordi APP, ja que ens apassionava la idea de poder fer una aportació a realitzar una versió 2.0 de la diada de Sant Jordi. A part de nosaltres, també hi van col·laborar 3 il·lustradors i una traductora desinteressadament per poder crear una aplicació que aprofitava el màxim totes les capacitats d’un smartphone: Mostrava una versió il·lustrada de la llegenda, les parades de roses, llibres i signatures de llibres que hi havia el dia de la diada, i una funcionalitat per poder crear una llegenda personalitzada per la teva parella. Amb Sant Jordi App vàrem poder tenir un primer contacte amb els usuaris d’smartphones, mostrar el tipus d’aplicacions que podem fer i veure la nostra capacitat de poder moure mitjans i xarxes socials per poder anunciar-ne l’aplicació. Realment vàrem obtenir molt bons resultats d’aquesta experiència, d’on vàrem poder sortir anunciats al matí de Catalunya Ràdio, Ràdio Flaixbac, El Periódico, l’agènciaEFE i altres blocs especialitzats.

Jordi Arcas, estudiant d’Enginyeria Tècnica Superior en Telecomunicacions a l’ETSETB.

11/06/2013|

Futbol a la teva Smart TV!

Televisió connectada a Internet. Segurament no és la primera vegada que sents o llegeixes una referència lligada a aquest nou concepte de telecomunicació audiovisual en els darrers temps. I és que tots els indicis apunten a que el consumidor estàndar de continguts de televisió ha superat l’etapa anomenada “tradicional”, on el seu era un paper passiu en el qual l’única decisió que se li permetia era la d’escollir el canal que volia veure en cada moment del dia. Així doncs, aquest consumidor estava lligat als horaris d’emissió dels diferents programes imposats per part dels productors audiovisuals o broadcasters.

Darrerament, gairebé la totalitat de productors han posat en marxa plataformes o portals d’Internet a través dels quals els espectadors poden visualitzar programes emesos amb anterioritat (TV3 a la carta, per exemple). La idea principal és unir aquestes dues vies de consum audiovisual amb l’objectiu de disposar d’una banda dels continguts broadcast emesos en directe i, de l’altra, de continguts interactius anomenats “no lineals” (on pots fer pausa, avançar, o retrocedir, com si fos un DVD) , transmesos per la xarxa IP. D’aquesta manera es pretén donar als consumidors la total llibertat per a que puguin veure qualsevol contingut audiovisual en qualsevol moment utilitzant serveis a la carta. I tot això disponible a través d’un únic dispositiu: la televisió connectada.

En aquest context es pot diferenciar entre les plataformes pròpies de cada fabricant (Samsung SmartTV, per exemple) i els estàndards universals. Actualment sembla que el domini d’aquesta carrera és dels fabricants de televisions, ja que la pràctica totalitat d’ells ja han desenvolupat plataformes de consum audiovisual interactiu pròpies per als seus dispositius. Paral·lelament, l’interès dels productors audiovisuals radica en la consolidació d’un estàndard universal acceptat per tots els dispositius independentment de qui en sigui el fabricant. És en aquest punt on, a nivell europeu, pren el paper de gran protagonista l’estàndard HbbTV (Hybrid Broadcast Broadband TV).

La primera versió de l’estàndard HbbTV fou aprovada l’any 2010 per la ETSI (European Telecommunications Standards Institute). Fins a dia d’avui, la darrera versió publicada és la 1.2.1 , que data del novembre de 2012. Les perspectives d’èxit d’implantació d’aquest nou estàndard són relativament altes, ja que no es tracta d’una nova tecnologia que comporti uns elevats costos de desenvolupament, sinó que HbbTV és una conjunció específica de tecnologies ja disponibles (HTML, CSS, JavaScript, o Ajax, entre d’altres). A la següent figura es mostra el resum de les tecnologies a partir de les quals es desenvolupa l’especificació:

 GRAFICS

Es pot veure que essencialment ens trobem davant d’un estàndard que combina les especificacions de la radiodifusió de la televisió digital amb les provinents del desenvolupament d’aplicacions web.

En el Treball de Final de Carrera que vaig desenvolupar durant la segona meitat del curs 2011/12  al Departament de Telemàtica de l’EETAC vaig aprofitar l’experiència adquirida en el desenvolupament i gestió d’aplicacions HbbTV gràcies a les pràctiques que vaig fer a l’empresa Abertis Telecom. D’aquesta manera, l’objectiu del TFC es va centrar en desenvolupar una aplicació HbbTV específica per a esdeveniments esportius. Més concretament, el disseny i la lògica de l’aplicació va ser pensada per a events en els quals participen dos equips (un partit de futbol, per exemple). Entre d’altres funcionalitats de l’aplicació implementada, les més destacables són: accés a repeticions de jugades d’interès des de diversos punts de vista, accés a estadístiques i alineacions, capacitat per escollir el millor jugador del partit, participació activa mitjançant comentaris emesos a Twitter amb un determinat hashtag, etc.
Durant el desenvolupament vaig utilitzar els emuladors FireHbbTV i Opera TV, que permeten fer proves sobre navegadors sense necessitat d’una TV. A continuació podeu veure algunes captures del disseny inicial de l’aplicació.

TELE

Un cop vam tenir implementada l’aplicació, vam recrear un escenari realista de radiodifusió al laboratori de l’EETAC per a fer els tests de funcionalitat corresponents. Així doncs, vam procedir a la simulació del cicle broadcast complet: generació d’un Transport Stream amb l’aplicació senyalitzada, emissió en RF mitjançant una tarja moduladora de TDT (DVB-T) i recepció del senyal en dispositius compatibles amb l’estàndard HbbTV (set-top-box Engel EN2000 i televisió Samsung SmartTV).

versio2

Gràcies a les proves realitzades vam poder detectar alguns errors d’execució, deguts principalment a la incorrecta adaptació dels dispositius a l’estàndard HbbTV, ja que les versions de firmware de que disposen es troben tot just en fase de desenvolupament. I és que les tecnologies noves són així: s’han de provar i retocar els equips!

A continuació es mostra un breu recull d’imatges de l’aplicació implementada executant-se a la televisió connectada Samsung SmartTV, cedida per la Fundació i2Cat. Notareu que no apareix Twitter, perquè en aquesta TV concreta no hi va haver manera de fer que funcionés!

TELE2      TELE3

 

Com a estudiant de la doble titulació en Eng. Tècnica Aeronàutica (Aeronavegació) i Eng. Tècnica de Telecomunicacions (Sistemes de Telecomunicació) de l’EETAC a Castelldefels, vaig haver de formar-me paral·lelament a la realització del TFC en aspectes importants per al seu desenvolupament: protocols d’Internet, radiodifusió de TDT i programació d’aplicacions web. Com comentava anteriorment, l’experiència adquirida gràcies a les pràctiques realitzades a Abertis Telecom va ser un pilar fonamental en aquesta formació. Finalment, l’haver aconseguit implementar aplicació HbbTV funcionant correctament i muntar un escenari de proves complet a partir del qual visualitzar el comportament de l’aplicació en dispositius reals va resultar una gran satisfacció personal.

Per als que estigueu interessats en conèixer més detalls sobre el desenvolupament de l’aplicació per a esdeveniments esportius i/o sobre l’estàndard HbbTV en concret, recomano que consulteu el meu TFC i el vídeo de la defensa pública que en vaig fer, amb demostració a partir del minut 21:20 .

Àlex Ramonjoan Escobar, Enginyer Tècnic en Telecomunicacions, especialitat en Sistemes de Telecomunicació, i Enginyer Tècnic en Aeronàutica, especialitat en Sistemes d’Aeronavegació. EETAC, Castelldefels, 2013.

28/05/2013|

DASH: el futuro del streaming es adaptativo

Seguro que alguna vez has experimentado la molestia de que YouTube se te haya quedado colgado, esperando a que se cargue el vídeo que te han enlazado. Es realmente molesto, pero esas esperas odiosas están a punto de terminar! El nuevo estándar DASH (Dynamic Adaptive Streaming over HTTP  nació, entre otros, con ese propósito y de eso iba mi Trabajo de Final de Carrera (TFC) de Ingeniería Técnica de Telecomunicaciones, especialidad Telemática, en la EETAC . En él describo DASH, una tecnología muy reciente (publicada en Abril de 2012) donde se estandariza el streaming adaptativo, y que ya empieza a cambiar con fuerza el panorama del vídeo sobre Internet.

El objetivo del streaming adaptativo es modular la tasa binaria del vídeo, en función del estado de la red. Si la red está muy congestionada (es cuando YouTube se para, porque intenta enviarte 6 Mbit/s sobre una ruta hacia tu ordenador que en esos momentos quizá sólo permite transmitir 4 o 5 Mbit/s), DASH es capaz de darse cuenta y baja la tasa del vídeo a la más apropiada. Si en cambio la red está libre, DASH puede subir la tasa y ofrecer una mejor calidad de imagen. ¡Tan sencillo como suena! Y aunque es una idea que hace 15 años que se intentaba llevar a cabo en Internet, problemas técnicos y comerciales lo impedían.

Figura 1: Ejemplo de streaming adaptativo.

 

Como ejemplo del concepto de adaptación de tasa, en la figura 1 se presenta una imagen de una prueba que hice, donde se ve claramente que el ancho de banda estimado (en rojo) va variando, y la tasa del vídeo (en azul) se adapta. A la derecha, otro ejemplo de la variación obtenida en otra prueba.

DASH aparece en un momento clave: el de la aparición de los smartphones, que se conectan a Internet vía un canal radio (mediante tecnologías 3G o LTE), lo que provoca que la variabilidad del ancho de banda disponible sea incluso superior que en la Internet sobre cable. Dado que cuando vemos vídeo en un smartphone estamos accediendo a Internet vía el protocolo IP, si no usamos una solución de streaming adaptativo (y un buen buffer), estamos condenados a sufrir cortes y parones en la reproducción. Cada fabricante sacó sistemas propietarios de streaming adaptativo (SmoothStreaming de Microsoft, HLS de Apple, etc), fragmentando el mercado, complicando la vida a los proveedores de servicio, y encareciendo los productos al no aprovechar las economías de escala. Por eso es importante disponer de un estándar, y eso es lo que aporta el consorcio MPEG con DASH.

La idea principal en la que se basa DASH es disponer del contenido (vídeo pregrabado,  canales en directo) codificado a diferentes calidades (tasas, resoluciones, incluso codecs diferentes), y segmentado en tiempo, de manera que el reproductor puede ir cambiando de calidad en cada segmento temporal. La figura 2 ilustra estos cambios, para el caso de segmentos de 5 segundos, y 3 calidades identificadas como 0, 1 y 2, a diferentes tasas.

Figura 2. Ejemplo de funcionamiento de DASH.

La H de DASH significa HTTP, ya que es el protocolo sobre el que se transporta. Os sonará el nombre, porque es el mismo protocolo con el que acedemos a la web. DASH utiliza HTTP porque simplifica muchísimo la problemática la conexión; para los que tengáis alma de telemático y sepáis un poco de esto, al usar TCP con el puerto 80, saltar NATs y atravesar firewalls se hace mucho más sencillo. En el siguiente ejemplo, mostrador e la figura 3,  capturado con Wireshark podeis ver como cada segundo el reproductor (VideoLAN) va cambiando la petición del segmento de vídeo (en este caso de duración 4 segundos, a calidades de 900, 1500 y 2000 kbit/s), en función del ancho de banda disponible en cada instante de la transmisión. Cada petición de un segmento nuevo se realiza mediante un mensaje HTTP del tipo GET, como si nos bajáramos un fichero nuevo. Aquí no se ve, pero cada GET añade dos parámetros de inicio y final, para identificar los bytes específicos asociados a la duración de 4 segundos de vídeo.

Figura 3. Captura Wireshark de una transmisión DASH sobre HTTP.

La clave para el funcionamiento de DASH es disponer de un fichero que describa las calidades, la duración de los segmentos, y las direcciones (URL) de HTTP donde encontrarlos. Ese fichero se llama MPD, y está codificado en XML, siguiendo la tendencia actual en el mundo IP (XML está apareciendo por doquier!).

 

En el siguiente vídeo podéis ver una pequeña demostración que realicé a mi tutor y a un grupo de estudiantes de la EETAC, en Junio de 2012. El escenario que monté incluía un servidor web (Apache) cargado con contenido DASH, un emulador de red (DummyNet) que me permitía variar el ancho de banda disponible, para así forzar la adaptación, y un reproductor VideoLAN con DASH.

 

Una vez explicada la parte técnica, os comento algo más personal. Empecé a estudiar DASH mientras aún se estaba cociendo, durante octubre y noviembre del 2011, y los primeros meses fueron realmente difíciles. Sólo había drafts (borradores) del estándar y pocas aplicaciones que realmente funcionasen. Se podía hacer bien poco con las herramientas que había, pero en cuestión de pocos meses apareció bastante cantidad de software decente para la creación de streams DASH. Para poder hacer nuestros “vídeos” DASH, hay varios reproductores compatibles (incluido el famoso VideoLAN, en su versión 2.1), ¡incluso se puede reproducir un stream utilizando HTML5! Y prácticamente todos los smartphones y actualizaciones de su sistema operativo (Android, Apple iOS) aparecidos durante 2012 ya incluyen soporte DASH. Incluso algunas Smart TV lo incorporan ya. La velocidad a la que está avanzando DASH es espeluznante y no me extrañaría que en este 2013 lo estemos viendo como un “servicio” de serie en cualquier dispositivo, sea teléfono, ordenador o TV.

Si queréis experimentar por vuestra cuenta, en la página oficial de DASH podemos encontrar muchas herramientas y aplicaciones, como por ejemplo streams DASH listos para descargar y probar, enlaces e instrucciones para la instalación de aplicaciones DASH y noticias varias sobre DASH.

Desde el punto de vista personal, una de las cosas de las que me arrepiento de este TFC es, aparte de no poder profundizar más, haber dejado de lado el blog que empecé a hacer durante el proyecto . En serio, es muy recomendable; si tienes que hacer un proyecto largo, usa un blog o algo por el estilo para anotar todo lo que puedas. Gracias al blog, la cantidad de enlaces que tuve disponible a lo largo del proyecto y la anotación de las pruebas, ayudaron mucho al desarrollo de la memoria, y como es un blog, el tutor me pudo ir aconsejando en varios puntos clave. Este punto me lo anoto para mis futuros proyectos, hazlo tú también.

Y para que os hagáis una idea de lo rápido que va todo… si yo lo he estado estudiando durante la primera mitad de 2012, que es cuando aún se estaba estandarizando y se estaban creando las aplicaciones DASH, para el mes de junio del 2012 ya se estaban impartiendo en la EETAC clases sobre DASH, en el nuevo Grado de Ingeniería Telemática.

Si estáis interesados en más detalles sobre DASH, podéis consultar mi TFC.

Dani Padilla, Ing. Técnico en Telecomunicaciones, especialidad Telemática, EETAC, 2012.

14/01/2013|

La síntesi digital de so tridimensional

El primer cop que vaig escoltar una gravació binaural vaig al·lucinar. Es tractava de “The Virtual Barbershop”, un àudio promocional d’un fabricant d’audiòfons el qual Youtube i la màgia del so binaural en si havien transformat en un viral a la xarxa. Si no l’heu escoltat mai, feu-ho ara! (escolteu–ho amb auriculars) .HUI

La percepció realista i envoltant en una reproducció amb auriculars va disparar la meva curiositat. Després de cercar més informació al respecte a la xarxa, vaig descobrir que es tractava d’una tècnica de gravació introduïda a finals dels 70 i la qual havien emprat entre d’altres els lisèrgics Pink Floyd al disc “Allan’s Psychedellic Breakfast”, i més recentment  els Pearl Jam a un disc justament anomenat “Binaural”.
També vaig descobrir que l’equipament necessari per a realitzar aquestes gravacions consistia en un cap de maniquí amb una minuciosa elaboració dels pavellons auditius i dos micròfons de pressió a mode de timpans electrònics. El seu preu, rondant els 8000€, va apaivagar gairebé a l’acte les meves aspiracions en aquesta disciplina. Tot i això, no massa temps després, un amic uruguaià, company del mòdul d’enginyeria d’àudio que realitzava llavors, em va dir: “Voh!, porqué lo de hacer grabaciones binaurales para ciegos… ¿cómo la ves?”. El so d’una campana seguit d’uns focs d’artifici es va sentir en algun lloc dins de la meva ment, o aquest és el record que en conservo. Qui més que una persona cega podria apreciar aquest realisme?.  No tenia dret aquest col·lectiu, en plena eclosió del cinema 3D, de gaudir d’aquests avenços?. Era una idea genial!  També se m’acudí que poder es podrien adaptar sistemes informàtics  per  gent invident fent servir so amb aquestes característiques, tot i que no n’hi vaig donar massa importància llavors, no perquè no em fes el pes el concepte sinó perquè pensava que allò era quelcom completament fora del meu abast a nivell de coneixements.

Gairebé un any i mig més tard havia succeït que amb aquell company i alguns més, ens havíem engrescat tant amb  les gravacions binaurals que fins i tot el company Uruguaxo s’havia comprat un caríssim “Dummy Head” binaural i havíem engrescat a la ONCE amb la nostra dèria després de mostrar-los aquesta gravació  que havíem realitzat nosaltres mateixos. També havia succeït que ens havíem aplegat una colla de somiatruites i que a  l’hora de la veritat no havíem estat capaços  d’organitzar-nos per constituir una empresa. Més bàsic encara, no érem prou organitzats com per seguir cap tipus de disciplina de treball. De fet les nostres reunions setmanals eren un guirigall de propòsits per a la setmana següent  barrejats amb retrets per no haver dut a terme cap dels propòsits de la setmana anterior. Aquest projecte, passats uns mesos, era mort. De tota manera en aquell temps, havia tornat a la Universitat, a l’Escola d’Enginyeria de Terrassa, per reprendre els meus estudis d’Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions d’Imatge i So, i de sobte començava a veure a classe les peces de coneixement que semblaven encaixar en allò d’adaptar sistemes informàtics per a gent invident; les nocions de programació en C++ a PBD, el tractament de senyal d’àudio  a PVA, implementació en temps real de processat de senyal a AAV etc. Començaven a tenir un sentit per mi més enllà  de simplement aprovar-ne l’examen. Era conscient però, que els meus coneixements de programació no eren pas els suficients per gestionar el desenvolupament de l’aplicació que visualitzava en la meva ment. Un dia parlant amb un antic company de l’escola, el qual havia cursat Enginyeria Informàtica a la FIB uns anys enrere i el qual llavors havia començat ADE amb la dèria de crear una empresa, tot xerrant ell digué que volia muntar una empresa, ja que tenia els coneixements per gestionar un projecte informàtic d’inici a final, però que l’únic que li mancava era una idea. D’idea jo en tenia una, vaig pensar. Així que passats alguns dies i gràcies a l’empenta de la meva parella, em vaig atrevir a proposar-li a en Xavi, l’excels amic informàtic amb aspiracions empresarials, de posar-nos a fer quelcom al respecte. El seu entusiasme em va sorprendre tant que vaig pensar que poder no era mala idea després de tot  i vaig encarar el Projecte de Final de Carrera, abordant la part de processat de senyal que el nucli del projecte requeriria, al següent quadrimestre. Valgui a dir que una de les coses que em va precipitar a encarar el PFC, va ser l’entusiasme que també va mostrar l’Antonio Calomarde, professor de FPGA’s, quan un dia li vaig expressar la meva idea mentre recollia les coses al final d’una classe.

Va ser durant en el següent quadrimestre quan gairebé sense voler-ho ens vam plantejar la possibilitat de participar a la convocatòria del Pla Innova en el Concurs d’Idees de Negoci  “Estudia i Emprèn a la Universitat”. Poc després havíem estat seleccionats amb 11 projectes més per rebre formació a EADA i preparar la defensa del nostre projecte davant un simulat fòrum d’inversors. De la formació a EADA en destacaria el que ens van intentar transmetre en aquell accelerat curs en matèria d’emprenedoria; PASSIÓ. Tant pel fet d’estar apassionats pel nostre projecte, el cocktail força atractiu d’innovació i integració social, la fortuna però sobretot perquè aquest vídeo que vàrem passar a la nostra presentació deixava molt clar el que la nostra aplicació oferia. Vam resultar guanyadors junt amb dos projectes més!!

Actualment, gràcies a haver estat guardonats en el concurs, el projecte està gaudint de força difusió mediàtica a través de la UPC. El nostre equip està format per en German Coines, amic i desenvolupador informàtic, en Xavi Rodríguez, anomenat anteriorment i un servidor, Òscar Martínez. Treballem en el desenvolupament de la primera release amb sortida comercial de la nostra aplicació alhora que el prototip de la mateixa ha rebut algun que altre elogi per part de gent de la ONCE. Si en voleu saber quelcom més de tot plegat us podeu adreçar a la nostra web www.listenitshere.com .

Salut!

Òscar Martínez

14/01/2013|

Una Internet més verda

La societat de la informació demanda diàriament una gran quantitat de continguts. No hi ha cap dubte que la revolució de les TIC que hem viscut en aquests darrers anys ens ha proporcionat molts avantatges i facilitat per a accedir a la informació però tot això té un cost que s’ha de pagar: energia.

I no es tracta tan sols de la que consumim els usuaris per a fer servir els nostres ordinadors, telèfons mòbils i tabletes. Mantenir funcionant tota la infraestructura d’equips de telecomunicació (routers, commutadors, etc) d’una xarxa d’ordinadors, així com els servidors associats, té un cost energètic immens. Podem fer-nos una idea examinant les següents xifres:Les TIC són responsables del 2% de les emissions globals de CO2” (Gartner, 2007). “Realitzar dues cerques a Google allibera una quantitat de CO2 equivalent a la necessària per a fer bullir l’aigua d’una tetera” (Alex Wissner-Gross, 2009).

Aquestes xifres prenen sentit quan analitzem com funcionen la immensa majoria d’equips de xarxa que es fan servir a l’actualitat. Aquests equips es troben sempre encesos encara que no estiguin transferint informació i, a més a més, el seu consum energètic pràcticament no varia quan treballen a plena càrrega respecte a quan es troben inactius. Per a acabar d’empitjorar-ho, els protocols que s’encarreguen de decidir el camí per on es transporta la informació per Internet no estan dissenyats per a tenir en compte el consum energètic, sinó altres objectius com ara minimitzar el retard, el cost econòmic de l’operació de la xarxa, o maximitzar-ne la fiabilitat.

Al llarg dels meus estudis d’Enginyeria Telemàtica a l’EETAC  he adquirit els coneixements necessaris per a entendre com funcionen Internet i les xarxes de telecomunicació. A la fi dels estudis em va cridar l’atenció un Treball de Fi de Carrera que volia aprofundir en l’optimització del consum energètic en xarxes d’ordinadors; és a dir, fer “una Internet més verda”. Els reptes a solucionar, que detallaré a continuació, eren tant tecnològics com algorítmics.

Si tenim en compte que els equips es troben sempre encesos i que el seu consum gairebé no depèn de la càrrega la solució sembla prou senzilla: concentrar el trànsit en la menor quantitat d’equips i apagar-ne els que quedin inactius. Es a dir, només mantenir encesos en cada moment la mínima quantitat d’equips necessaris per a poder cursar el trànsit ofert a la xarxa tot mantenint la mateixa qualitat de servei que en la situació inicial.

Això presenta tres problemàtiques que cal resoldre. En primer lloc, l’estimació del trànsit i del consum energètic dels equips en temps real (un repte tecnològic). En segon lloc, el càlcul de la ruta de menor consum per a cada flux de dades (un aspecte algorítmic). En darrer lloc, la configuració dels equips de xarxa i l’establiment de la ruta (de nou, un aspecte tecnològic).

Però, si els equips de xarxa actuals no incorporen aquestes funcionalitats… ¿com podem modificar el seu comportament per a que ho puguin fer? La resposta a això son les Software-Defined Networks (SDN), un nou tipus de xarxes on el comportament de tots els equips és controlat per un element central anomenat controlador. D’aquesta forma, el controlador té una visió global de la xarxa i pot prendre decisions òptimes. Una de les tecnologies que permet desplegar SDNs és OpenFlow, un estàndard impulsat per la Universitat de Stanford que ha estat adoptat per la majoria de fabricants de routers i commutadors. L’ús d’aquesta tecnologia ens va resoldre els dos reptes tecnològics.
Pel que fa al càlcul de la millor ruta, el vam implementar amb una eina matemàtica anomenada programació lineal  que serveix per a trobar solucions òptimes a problemes on els recursos són limitats. Sense entrar en gaires detalls, la clau consisteix en expressar qualsevol problema (com ara trobar una ruta que minimitza el consum total de la xarxa) en forma d’una funció objectiu i una sèrie de restriccions a complir (per exemple, la topologia de la xarxa o l’ample de banda dels seus enllaços).

Si no ho acabeu de veure clar, en aquest vídeo s’expliquen els conceptes més importants en menys de dos minuts.



La meva tasca ha consistit en desenvolupar una aplicació que integrés la tecnologia OpenFlow amb la programació lineal per a crear un prototip que minimitzés el consum energètic global d’una xarxa. L’aplicació ha estat provada en un entorn de proves (testbed) format per 6 routers Linksys WRT54GL i posteriorment en 5 commutadors NEC IP 8800 cedits per el grup DANA de la fundació i2Cat que formen part del projecte europeu Ofelia . Els resultats obtinguts han estat molt satisfactoris i esperem continuar realitzant noves proves en un futur. Si esteu interessats en els detalls, la memòria del meu TFC es pot consultar aquí.

Però no acaba aquí la història… Algunes setmanes després d’haver presentat el TFC, el meu tutor em va animar a presentar-nos a la convocatòria “Moure Informació” del programa Ecotendències de CosmoCaixa , on vam quedar en el grup de projectes guardonats!Vam haver de presentar la memòria del projecte, un vídeo (el que teniu a dalt), i finalment vaig defensar el nostre treball a una sessió pública que va tenir lloc el 29 de maig de 2012. Podeu veure la meva intervenció aquí, al minut 11:45. Us recomano fer també una ullada a la resta de projectes, que són molt interessants!

Ara estic estudiant 2n cicle d’Enginyeria de Telecomunicació, també a l’EETAC, i encara no he decidit si el meu Projecte de Fi de Carrera continuarà amb aquesta línia o no. El que sí us puc assegurar és que m’ho vaig passar d’allò més bé realitzant el meu Treball de Fi de Carrera i que l’àrea del Green Networking promet tenir molt futur per davant.

Sergio Jiménez Feijóo

09/10/2012|

“Fue una experiencia grandiosa: competir con 60 proyectos de todo el mundo, conocer maneras de proyectar muy distintas”

El pasado cuadrimestre tuve la suerte de cursar la asignatura optativa de arquitectura bioclimática en la  Escuela Técnica Superior de Arquitectura del Vallès (ETSAV) con el profesor Enrique Corbat el cual decidió ofrecernos la posibilidad, a través del trabajo práctico que teníamos que desarrollar, de participar en el concurso “Multi Confort House” organizado por Isover.

Durante este tiempo he ampliado mis conocimientos sobre la arquitectura pasiva y bioclimática y alrededor de todos los conceptos de sostenibilidad, aplicándolos en el proyecto de unas viviendas situadas en Notthingham como establecía las bases del concurso.

El proyecto consta de un gran invernadero “low cost” que nos permite construir en su interior unas viviendas de módulos prefabricados sin preocuparnos de impermeabilizarla y hacer que sean estancas al aire. El invernadero en un sitio frío, lluvioso y ventoso como es Nottingham nos proporciona un espacio público semi exterior donde disfrutar de un clima mediterráneo a lo largo de todo el año.

El uso de fuentes energéticas limpias como paneles solares fotovoltaicos, paneles solares térmicos y molinos mini eólicos para la producción de energía eléctrica hacen que este edificio sea totalmente autosuficiente.

A lo largo del proyecto he utilizado el software Balançe desarrollado por la UPC para crear un edificio que tenga una demanda energética para su uso en estado de confort lo más baja posible, consiguiendo que mi edificio solo necesite 8KWh/m2 año para su climatización.

En febrero después de haber acabado el curso competí en la primera fase del concurso. Me llevé una gran sorpresa y satisfacción cuando descubrí que había llegado 1ª en la fase universitaria del concurso e iba a participar en Madrid en la fase Nacional.

Pasé un mes trabajando muy duro para mejorar mi proyecto con la ayuda del profesor Enrique Corbat que siempre estuvo a mi lado aconsejándome y revisando el proyecto.

En abril me fuí en Madrid para explicar mi proyecto delante del jurado y competir con otras 5 escuelas de España. Fue una buena experiencia, compartiendo ideas y comentando los proyectos con otros compañeros futuros arquitectos y finalmente me llevé a casa el 3º premio con gran sorpresa siendo el nivel de los otros bastante bueno. Además del premio me llevé la posibilidad de participar en la fase Internacional que se celebró desde el 22 hasta el 25 de mayo en Bratislava.

Allí fue una experiencia grandiosa, estuve participando con otros 60 proyectos de varios países del mundo, conociendo maneras de proyectar y ver las cosas muy distintas. Tuve que explicar un proyecto en inglés delante de unas 200 personas y esto fue muy gratificante. Aunque no haya ganado ningún premio me he llevado a casa mucha satisfacción para haber llegado hasta este punto, además ha sido una ocasión para conocer nueva gente y pasárnoslo bien  durante 4 días en Bratislava.

Tengo que agradecer a todos los que me han apoyado en este trayecto, mi novia Paola, Enrique Corbat, mis compañeros de la universidad, Isover que ha organizado el concurso dándonos esta posibilidad y finalmente Diana Moller, comercial de Isover que nos ha seguido ayudándonos y organizando todo durante este período.

Yaary Vitti

 

20/06/2012|

Una oportunitat a les plomes de pollastre

Va ser d’una enorme gratitud rebre el premi com a Millor Projecte Final de Carrera 2010-2011 d’una institució com el CETIB.  I encara suposa més gratitud el fet que, gràcies al premi, es pugui donar a conèixer al grup de professors de l’EET sota el nom de COMPLUMAS.

Com a estudiant d’Enginyeria Tècnica em va arribar el moment de buscar-me un Projecte Final de Carrera. En el meu cas va venir de mans de la professora Núria Garrido, qui em va explicar que s’havia creat un grup de professors de diferents disciplines, sota la direcció de Fernando Carrillo,  per dur a terme una investigació sobre l’estabilització de les plomes de pollastre i el seu aprofitament per a mesclar-ho com a reforç amb una matriu biodegradable, en el nostre cas, el plàstic anomenat PLA. De seguida, com comprendreu amics, em va crida molt l’atenció i m’hi vaig afegir.

El meu treball és una petita part d’un estudi total d’una durada de 3 anys i principalment té tres objectius. El primer és proposar un mètode per estabilitzar la ploma de pollastre que en un ambient lliure es degrada en poques hores, passant a ser inútil. Gràcies a un bany de vapor podem contrarestar aquest efecte permetent així obtenir un material tècnic i útil per manipular. S’ha escollit la ploma de pollastre per la presència de la queratina en la seva estructura i per la seva lleugeresa,  a banda de l’abundància del material: quasi 5 milions de tones al món.

Un cop tenim el reforç estable passem a la producció a escala de laboratori del material compòsit. Durant el procés  intervenen bàsicament 3 variables com són:  la temperatura, el temps de mescla i la velocitat de mesclat. Això ens dona un total de 27 possibles solucions estudiades en el projecte i avaluades posteriorment. Un cop es van obtenir les condicions per processar més satisfactòries es va avaluar també què passava si augmentava o disminuïa la quantitat de ploma present en la mescla. Començant amb un 100% PLA – 0% Ploma i acabant en un 75% PLA – 25% Ploma. Finalment, tenint en compte el comportament mecànic i la densitat de cada mostra es fa un recull de dades per avaluar-les obtinguent les conclusions finals del projecte.

Per acabar ja podem definir les aplicacions possibles. Segons els estudis realitzats en les mostres i les propietats de les plomes de pollastre creiem que tindrem dues aplicacions principals: una en panells per a la construcció on actuarà com a aïllant tèrmic i acústic, i la segona en l’ indústria del packaging.

M’agradaria agrair des d’aquí a tot el grup de COMPLUMAS l’ajuda que he rebut per part d’ells i sobretot a Núria Garrido i Fernando Carrillo per deixar-me formar part d’aquests grup ja que són ells qui m’hi van involucrar. Vull agrair també a tota la meva família i amics, pel suport emocional i per aguantar els meus horaris i totes les meves crisis quan sorgien problemes (per que sempre n’hi han..) Gràcies a tots.

Aprofito per fer una reflexió: si nosaltres li hem donat una oportunitat a les plomes de pollastre, a què no se li pot donar!?

Jordi Aymerich Amorós

 

19/03/2012|

“El proyecto me ha llevado a ser más crítico con algunas actuaciones urbanísticas de Durango”

Fue muy gratificante compartir el premio de accesibilidad y proyecto de fin de carrera de la Fundación Once con estudiantes de arquitectura de diferentes universidades de España, junto a los que asistí el pasado noviembre a un congreso internacional de arquitectura celebrado en Barcelona. Tuvimos la oportunidad de conocernos, aprender de arquitectura y divertirnos en las fiestas organizadas por el congreso, que frecuentemente prolongábamos…

El proyecto que presenté al concurso se trata de un centro de producción artística ubicado en el pueblo de Durango, Bizkaia, donde nací. Es un proyecto muy urbano, en el que tan importante es el edificio en sí, como los espacios que este genera a su alrededor. Me interesa aquella arquitectura que participa en la construcción del espacio público de las ciudades, la que establece un diálogo con el entorno sin imposiciones. El desarrollo del proyecto me permitió conocer mejor la problemática urbanística de mi pueblo y ser más crítico con algunas de las actuaciones que se están llevando acabo en el municipio. Me gustaría poder compartir el trabajo que realicé durante dos años aproximadamente con los habitantes de Durango y conocer sus impresiones.

En el largo “parto” del proyecto me ayudaron muchas personas. Desde las primeras discusiones con el profesor, hasta la ayuda por parte de mis amigos la noche previa a la entrega, fueron dando forma al proyecto. Entre medias, pasos adelante y atrás, libros de referencia, visitas a edificios, cuidados de la familia, psicoterapia, fines de semana trabajando junto a mi novio, montones de papel sulfurizado a reciclar… esto me lleva a pensar que la arquitectura es algo colectivo…y que mereció la pena!

Xabier del Arco Zumarraga

 

05/03/2012|

Desenvolupament de jocs en dispositius mòbils

La meva experiència en aplicacions mòbils no és molt extensa però en el sector dels videojocs m’ha portat més d’un mal de cap. Ara per ara els mercats que tiren més són Android i iOS, cada sistema amb les seves ventatges i inconvenients i sobretot, molts pocs punts en comú.

L’aplicació que vaig iniciar a l’empresa u-Play online com a Projecte Final de Carrera a la EETAC amb el Josep Yúfera, del Departament de Telemàtica, tenia com a objectiu un joc de futbol per móbils, en 3D i sistema online. Per evitar costos em vaig decantar per les llibreries ogre3D i un llenguatge que controlés i fos compatible en Android en cas de necessitar-ho, en aquest cas C++.

Tot va anar bé fins que un cop finalitzat el prototip a iOS es va requerir també el port a Android. La lògica no tenia cap problema utilitzant el NDK però les llibreries gràfiques van ser un malson: lo màxim que vaig aconseguir utilitzant documentació imprecisa i escassa del possible funcionament d’aquestes llibreries em va portar a poder visualitzar els menús, que no deixaven de ser imatges. I quan dibuixava qualsevol vèrtex l’aplicació feia un pet i no gaire agradable de debugar!

Al final, després de dedicar unes tres setmanes vaig reescriure tota la lògica per ser cridada com una llibreria i utilitzar unity3d ja que recentment s’havia comprat la llicencia a la feina. En aquest cas els artistes de u-Play van poder treballar sense passar per mi i en poques setmanes he fet el port i funciona correctament a falta de provar en els milions de telèfons diferents que trobem al mercat.

Com a conclusions, treballar amb dispositius mòbils comporta uns requisits tècnics fàcils d’assolir però molts mal de caps en compatibilitats i característiques, tant en llibreries entre SOs, baixada de rendiment en uns certs models de telèfon, incapacitat per els dispositius de tindre un bon bit rate de pujada o  documentació incompleta, entre d’altres. Però m’ho he passat d’allò més bé.

Marc Fernández Vanaclocha

 

28/02/2012|

“Tenia clar que era un camí per la gent i que la qualitat de l’espai és molt important”

Mentre era un estudiant de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) el programa d’intercanvi  Erasmus em va permetre el 2009 conèixer Holanda i la seva arquitectura. Vaig estar estudiant a la Technische Universiteit Eindhoven, on hi vaig aprendre molt sobre la cultura d’allà. Vaig conèixer la ciutat i em vaig plantejar com a Projecte Final de Carrera fer un estudi de la mobilitat i dels problemes de la zona nord. El projecte el vaig presentar a la convocatòria de Juny 2011 i tenia el títol de ‘Recuperació d’un traçat històric a Eindhoven’. Vaig tenir la sort de tenir de tutor un gran mestre com l’Enric Batlle.

Els reconeixements no s’han fet esperar i poc després de presentar-lo vaig sortir guanyador de dos premis. Un jurat internacional em va guardonar amb un Segon Premi al Saló SAIE de Bolònia en categoria estudiant, d’entre més de 250 propostes. I també la Fundació ONCE em va guardonar per ser un projecte d’interès per recuperar un traçat i prioritzar el vianant i la bicicleta.

A l’inici no sabia cap a on anava ni quin tipus de projecte sortiria, però tenia en ment que el projecte era un camí per a la gent i que la qualitat de l’espai seria molt important. Preservar la memòria del lloc era la prioritat del projecte. Vaig anar a parlar amb professors de la TU/e, historiadors municipals i amb arquitectes de l’ajuntament. Tot plegat em va encoratjar en la bona direcció.

En lloc de treballar  un edifici volia entendre el context i les problemàtiques que s’hi troba la gent cada dia. Recuperar un dels traçats històrics i que tingués continuïtat em va portar a buscar les pautes per als nous ponts, el propi camí i els elements complementaris amb un únic llenguatge.

Després vaig seguir treballant dur i amb l’ajuda del meu tutor vaig arribar a una bona proposta i a les idees inicials. Vaig acabar molt content el projecte i vaig anar al Tribunal sense cap por. A vegades als estudiants ens ‘apreten’ amb el mite del PFC, però també hi ha vida després.

La satisfacció va arribar amb els dos reconeixements en forma de premi i també a l’estiu quan vaig parlar amb l’ajuntament i em van dir que estan fent un estudi de d’aquella zona i que era molt encertat per a donar-li més vitalitat.

Àngel Cerezo

 

13/02/2012|

La solució “neogòtica” de la Sagrada Família


La meva experiència en el que podria ser considerat un dels temples més coneguts del món va començar a finals de l’any 2006. Se’m va oferir la possibilitat de treballar en la investigació i reconstrucció virtual del primer projecte de l’arquitecte Antoni Gaudí per al Temple de la Sagrada Família, a Barcelona. Aquest projecte estava finançat per la Junta Constructora del temple en conveni amb la UPC.

El context d’aquesta investigació

El procés de disseny del temple, lluny de ser un procés curt, s’allargà des del moment en què se n’iniciaren les obres fins a l’actualitat. Gaudí se’n va ocupar personalment des de l’any 1883 fins la seva mort, l’any 1926, i el projecte va patir constants modificacions sota la seva direcció. El primer projecte, de caràcter neogòtic però ja amb un fort accent gaudinià, es va construir en part (la cripta, l’absis i bona part de la façana del Naixement, coneguda per les seves quatre torres i decoració naturalista). Una altra part havia sigut dissenyada amb més o menys concreció però no s’havia construït, degut a la falta de fons per la continuació de les obres.

Durant aquest període de pausa forçada, Gaudí va redissenyar el temple en un segon, i un tercer, projectes que representaven una evolució imparable cap un estil artístic propi indiscutible, basat en la geometria reglada i una comprensió profunda del funcionament estructural del gòtic. Superant, doncs, l’estil naturalista desbordat i gairebé incontrolable de la Pedrera o la casa Batlló, l’ús d’aquestes noves formes geomètriques permet parlar de “la superació del gòtic” i de la creació d’una plasticitat que només s’ha pogut repetir molts anys després, amb les obres de Candela, Torroja o Calatrava. És en aquest context en què es considera la importància de poder mostrar, al museu de la Sagrada Família, l’evolució del projecte del Temple a través de maquetes que mostrin les diferències entre els dos projectes inicials i el final, així com altres elements d’interès de cadascun d’ells.

Així doncs, se’m va encarregar investigar aquest primer projecte neogòtic, intentant fer-ne una reconstrucció virtual en 3D el més exacta possible. Degut a l’incendi del taller de Gaudí durant la Guerra Civil, no queden plànols originals de cap dels projectes, i les maquetes que Gaudí feia servir per explicar-los es van trencar en bocins. Per tant, com a material per a aquesta reconstrucció, disposava de les parts construïdes, de les quals no se’n tenien plànols exactes, de les peces de les maquetes trencades i d’alguna foto d’època de la maqueta original.

Procés

Vaig començar per la part que semblava més senzilla: l’amidament i reconstrucció virtual dels elements existents. Això requeria recórrer les parts antigues del temple de punta a punta, fotografiant cada element i amidant cada petit detall. Aquesta primera part em va servir per aproximar-me a un projecte de gran envergadura sense sentir-me (massa) desbordat.

Finalitzats alguns d’aquests elements construïts, vaig seguir la feina intentant encaixar el trencaclosques de totes les peces esbocinades de la maqueta original.

Aquesta maqueta tenia una alçada aproximada de 2 metres, mentre que les peces més petites que en resten mesuren pocs centímetres de costat. Així doncs, no era tasca fàcil fer-ho encaixar tot, i menys encara redibuixar el resultat de la seva unió. A més, calia encaixar aquestes noves parts dibuixades amb els models 3D de les parts construïdes del temple, resultant en un caos d’escales diferents, precisions dels amidaments i nivells de detall que em  van portar més d’un mal de cap.

A base d’insistir i insistir, però, poc a poc les peces del trencaclosques van anar encaixant, i finalment vaig poder-ho unir tot en un model 3D de gran exactitud i que incloïa bona part del primer projecte (altres parts han quedat pendents de redibuixar, per ara). Aquest model em va servir per poder fer un parell d’imatges virtuals que, dins les limitacions del hardware disponible (només obrir un model d’aquestes dimensions requeria més de 4GB de RAM), pretenien donar una idea aproximada de com s’hagués vist aquest projecte en cas d’haver-se construït.

Finalment, per tal de fer una maqueta de les naus del temple pel museu, que es pogués comparar amb una maqueta igual del segon projecte i amb les naus tal com s’han construït finalment, vaig ocupar-me de finalitzar el model de les naus en tot detall i preparar-ne les peces per a la impressora de sòlids de què disposa la Junta Constructora de la Sagrada Família.  Aquest model ja es troba actualment al museu.

Valoració personal

Tot plegat ha sigut per mi una experiència d’allò més interessant, ja que m’ha permès d’unir dos aspectes de l’arquitectura que em fascinen -la història i teoria, i la representació informàtica- i si bé en algun moment m’ha fet passar nits sense dormir amb peces donant-me voltes pel cap, com si es tractés del Tetris en nivell Ultra-difícil, finalment la satisfacció d’haver pogut donar vida a aquest projecte de Gaudí ha estat increïble.

 

El Paul Foreman és estudiant de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès

 

 


 

 

25/01/2012|

Balanç del XIV Concurso Nacional de Robótica

El passat divendres i dissabte es va celebrar la XIV edició del concurs de robótica – AESSBot’11 al museu marítim dins l’esdeveniment del Barcelona Developers Conference. La competició va començar divendres, però l’organització va treballar des de dilluns fins el dilluns de la següent setmana. Han estat 8 dies de molt treball degut a la disponibilitat limitada entre setmana dels membres per qüestions acadèmiques. El resultat, jornades maratonianes de treball de més de 14h cada dia!

La sala proporcionada pel Museu Marítim és gran i va ser perfecta per l’esdeveniment, però implicava haver de fer molts preparatius per a deixar tot a punt per a la competició. A més, vam introduir alguns elements per fer més atractiu el concurs dels quals podem destacar

– Introducció d’una pantalla de més 28m2 on projectàvem vistes de diferents angles de les diverses categories mitjançant un assortit de càmeres controlades por un programa fet por membres de l’associació.

– La utilització d’un sistema per a comptar el temps de volta de la categoria velocistes també fet per membres de l’associació.

– L’organització d’activitats i tallers organitzats pels nostres patrocinadors.

D’altra banda, havíem de preparar la publicitat dels patrocinadors i convocar als mitjans de comunicació per a donar conèixer l’esdeveniment. D’aquest apartat estem especialment satisfets ja que van venir de tot arreu, fins i tot d’un nou canal d’Internet d’on serem un dels seus primers reportatges.

Així doncs va arribar el dia del concurs i vam haver de controlar l’entrada més de 100 persones en molt poc temps. Les primeres hores van ser molt intenses organitzant les homologacions i classificacions. Per la tarda l’activitat es va relaxar ja que es realitzen les finals i per tant la gestió era més sencilla. En aquest moment també vam disfrutar de les exposicions proporcionades per a alguns dels nostres patrocinadors.

Finalment es va procedir a l’entrega de premis que tenien un valor de 6.000€ en total. L’endemà va ser una jornada de recollida de material per facilitar la càrrega i distribució de tots els elements als seus llocs d’origen: AR.Drones, pistes, publicitat…

Tot plegat ha estat una experiència molt gratificant i hem d’agrair tot l’ajut que hem rebut per part d’associacions, entitats i empreses.

Associació AESS Estudiants

Voleu conèixer els detalls de la preparació del concurs?

 

09/12/2011|

L’Armand i la seva experiència a IBM

No he escrit abans sobre com ha anat l’experiència a Extreme Blue IBM perquè no he tingut gaire temps! Vaig acabar el programa el passat 19 de setembre a Brussel.les i han estat uns mesos (sobretot al final) frenètics amb molt de treball i pressió per acabar-ho tot a temps però a la vegada ha estat com un somni fet realitat i una de les millors etapes que he viscut.

El que més destacaria és com IBM ens ha proporcionat tots els recursos, contactes… tot el que tenien al seu abast per tal d’aconseguir un bon ambient de treball i que no trobem obstacles per desenvolupar les nostres idees. L’ambient va ser molt bo des de el principi entre els 16 estudiants que hem participat a Bèlgica i IBM ens ha convidat a Amsterdam per conèixer els 5 equips que hi havia allà i fins i tot un cap de setmana a Niza. Allà ens vam trobar amb els 2 equips d’IBM França i vam gaudir d’un cap de setmana a Mònaco, Niza, Cannes… i era com un cap de setmana de recompensa per “sacrificar” les nostres vacances d’estiu per treballar per ells. Poso sacrificar entre cometes perquè no era per res un sacrifici però amb això us podeu fer una idea de l’entusiasme que tenia tota la comunitat d’IBM amb Extreme Blue.  I els resultats al final es van veure a l’EXPO on hi havia els equips de tota Europa i vam poder gaudir de les presentacions i els prototips de més de 30 projectes diferents. Vam poder veure treballs increïbles amb idees ven curioses per resoldre tot tipus de problemes (des de disseny de mouse per persones discapacitades, a control per cotxes Jaguar basat amb sensors, sistemes de medicina a l’hogar amb Microsoft Kinect o disseny d’interiors de cases amb els teus amics de Facebook entre molts d’altres).

Totes les solucions que vam crear els equips de Bèlgica van estar molt ben acollides per els clients i en particular, en el nostre cas, BNP Paribas Fortis va estar encantats amb la idea que els vam proporcionar i és el punt de partida per a un projecte intern que tenen pensat i que comença tot just ara. A més, IBM està molt contenta també perquè la solució que vam pensar necessita de la tecnologia d’IBM així que tots contents. Veurem si s’acaba implementant ja que es complicat canviar infraestructures tan complicades com la dels bancs. La solució que vam proporcionar va anar molt més lluny del repte inicial que teníem i vam proposar un canvi radical en la forma de tractar les dades del banc per tal d’oferir seguretat. Desgraciadament no puc donar detalls de la solució (tot i que m’encantaria!) però al final vam construir un portal web del banc amb el nou sistema de seguretat com prototip de la nostra idea, un business case (bastant llarg…) per tal de vendre bé la idea a IT, Business, Marketing i tothom a dins de BNP i  desprès dues presentacions, una professional per BNP i una més informal i en format IGNITE per l’EXPO interna d’IBM.

I desprès d’això… què? Molts dels que hem estat allà hem intentat continuar a IBM i dels 16 que érem a Bruseles sóc l’únic que continua. Desprès de la visita als laboratoris de Niza vaig quedar meravellat (no nomès pel clima) sinó pels projectes que allà es feien. Jo sóc telecos, o com a Bèlgica es diu, Electrical Engineer especialitzat en telecos. El treball que he fet aquest estiu és més de software engineer tot i que els meus coneixements d’electrònica/telecos han estat molt útils moltes vegades. A Niza la gran part dels projectes eren sobre la idea de Smart Cities, Wireless Sensor Networks (que ja vaig fer el meu TFC amb Ramon Casanella sobre aixo a la tècnica), RFID… I just després de fer el viatge vaig començar a posar-me en contacte amb gent d’allà per intentar fer la meva thesis final de master allà. Finalment, puc dir que el proper 17 d’Octobre començo 9 mesos de treball a IBM La Gaude a Niza en un projecte sobre Water Management in Smart Cities i continuaré l’estudi de la tecnologia Ultra Wide Band que vaig començar a la Universite Catholique de Louvain a IBM (comparant amb les seves tecnologies i les aplicacions on ells les fan servir). Aconseguir aquesta posició a estat possible gracies al bon feedback que he aconseguit pels meus mentors d’IBM a Brussel.les que m’han recomanat per aquesta posició a França.

Adjunto un petit àlbum de fotos on es pot veure una mica alguns dels instants que he viscut aquest estiu i tinc un blog on explico tota la experiència.

14/11/2011|

Ho hem aconseguit! Hem realitzat el primer vol d’un avió solar no tripulat a l’Estat construït per estudiants!

Ens hem sentit pioners de l'aviació

L’avió ‘Solar Endeavour UPC’ és el primer avio solar no tripulat de l’Estat construït per estudiants que ha estat capaç de volar fins a sis hores consecutives gràcies a l’energia del sol i a la tecnologia que hem estat capaç de desenvolupar un grup de  7 estudiants de l’ETSEIAT.  Volem compartir amb vosaltres els detalls d’un dia inoblidable; el dia que ens vam sentir pioners de l’aviació.
Podeu veure el vídeo del vol fent clik aquí

 

Després de 18 mesos de treball
Després de 18 mesos de treball, el dia D va començar molt abans que el sol sortís el dia 17 de setembre. Feia dues setmanes que treballàvem per millorar les prestacions i reduir-ne el pes. De fet, el pes era crític per a l’èxit del projecte. Si no aconseguien reduir més d’1kg, fracassarien. Durant els anteriors 14 dies vam canviar el tren d’aterratge, vam treure la centraleta de seguretat i  la bateria de telemetria, de manera que vam aconseguir reduir el kg que sobrava. Gràcies a això, vam poder instal·lar dues bateries més, que augmentarien l’autonomia de l’avió.  D’aquesta manera, la nau ja reunia les condicions adequades per a les proves de vol de llarga durada. L’equip  estava preparat per sortir de Terrassa cap a la pista de l’Aeroclub Sedis, a la Seu d’Urgell.

El dia D

Ens vàrem llevar de bon matí a la mateixa pista del Sedis, a les 6.30h. El dia es presentava esplèndid. Ens acompanyava Jordi Santacana, de l’empresa CATUAV, que ens va proporcionar la cabina de telemetria i control a distància des d’on l’Alex i el Joan (pilots experimentats col·laboradors del projecte) pilotarien l’avió. Cap a les 9 h del matí el Quim va començar a muntar el centre de control a peu de pista. Després que la Marta i l’Arnau preparessin l’avió per al vol, i que el Xavi i el Nacho fessin comprovacions als sistemes elèctrics, tots s’ocupen de fer el centrat de masses de l’avió. En paral·lel, els companys de CATUAV van desplegar el remolc de pilotatge i van realitzar una connexió amb la telemetria del Solar Endeavour per comprovar que tot funcionés.

El Solar Endeavour UPC el dia D

El dia del primer vol va ser un dia esplèndid de sol

 

Primer vol de prova i detecció d’alguns problemes

L’avió ja estava a punt per volar i fer un vol de llarga autonomia. Tanmateix,  vam voler assegurar-nos i vam decidir realitzar un primer vol de prova per comprovar que les millores introduïdes els dies anteriors eren efectives. Aquest vol de prova, de curta duració, es va realitzar amb l’avió descarregat i amb només una bateria. El resultat va ser molt bo, tot i que les millores eren arriscades, però necessàries per una aplicació tant exigent.

Després de l’aterratge  vàrem preparar el vol definitiu, amb la previsió de volar durant moltes hores. Quan l’equip va col·locar totes les bateries afegint 2,5 kg a l’avió, es va detectar que les modificacions fetes per alleugerir el pes desequilibraven l’avió. Vam revisar les connexions i es van distribuir els pesos de la manera correcta per garantir l’estabilitat en vol. En fer-ho, les ales s’haurien de comportar millor als girs, i l’avió volaria més estable. Durant el vol de prova, a la cabina de pilotatge de CATUAV, també es va comprovar de primera mà que el sistema de telemetria donava dades correctes de posició GPS, àudio i vídeo. A l’aterratge també es va confirmar l’efectivitat del tren d’aterratge, i la perícia del pilot per fer-ho suaument.

Un dia perfecte per fer història

El dia continuava perfecte, amb molt de sol i poc vent, i semblava que aquesta situació anava per llarg. Només calia carregar l’avió amb les bateries òptimes que combinades amb la potència del Sol proporcionaria la màxima autonomia. L’avió estava a punt per volar a les 12.30h. Abans d’aixecar el vol van assajar des de la cabina de l’empresa CATUAV la maniobra de passar de pilotatge visual a pilotatge amb instrumentació i vídeo onboard. Un cop dins la cabina de control, el pilotatge de l’avió es faria sense que els pilots veiessin directament l’avió, sinó que controlarien l’avió veient la imatge que transmet la càmera a bord de l’avió i el GPS. Després de 18 mesos de treball per intentar fer història, aquell era el moment i el dia amb les millors condicions climatològiques i d’irradiació solar. Si no ho aconseguíem, probablement ens haurien d’esperar fins al proper estiu

El Solar Endeavour UPC es va enlairar.

 

Moments crítics als primers 30 minuts

Treballant abans del vol
Treballant abans del vol

L’enlairament va ser perfecte. Immediatament, el Solar Endeavour UPC es va deslligar de l’avió remolcador i es va passar el comandament al pilot en cabina. Tot i així, el vol no va començar amb bon peu. El pilot havia de donar molta potència al motor per mantenir una altura constant, ja que hi havia fortes descendències, que forçaven l’avió a perdre altura. Per això,  30 minuts després de l’enlairament, va decidir passar a pilotatge visual per preveure un possible aterratge si les condicions no milloraven. Tanmateix, gràcies a la destresa dels pilots, vam aconseguir  mantenir l’avió dins del circuit establert, de manera que  es va tornar a pilotar des de la cabina de telemetria de CATUAV.

Les primeres dues hores de vol

Mentre el Solar Endeavour UPC volava sobre el cel de la Seu d’Urgell, el Nacho i el Xavi prenien dades de les condicions climatològiques, d’irradiació i de posició de l’avió en intervals curts de temps. Una altra part de l’equip s’encarregava de mantenir el contacte visual en tot moment, per assegurar que l’avió es mantenia en el curs correcte. Tot estava preparat, uns feien revisions tècniques, mentre que els altres preparaven el dinar en veure les hores que quedaven, ja que les condicions de Sol i de vent eren molt favorables. Gràcies a això, els pilots que havien portat l’avió fins llavors, l’Àlex i el Joan, van marxar a dinar a casa, doncs ja portaven quasi 2 hores de vol. Encara que l’Alex i el Joan eren els únics pilots experimentats en aterrar el Solar Endeavour UPC a la pista de l’Aeroclub Sedis, es va decidir córrer el risc de fer volar l’avió fins que s’esgotessin les bateries i la llum solar, assumint que l’aterratge el controlaria el també experimentat pilot Jordi Santacana, tot i que no coneixia la zona, ni l’aparell amb profunditat.

Quatre hores de vol i continua volant

L’Arnau, director del projecte, és pilot d’avió, i, juntament amb el Jordi Santacana, de CATUAV, van formar el tàndem que va aconseguir fer que l’avió aguantés volant quasi 4 hores més. Durant tot aquest període s’anaven tornant els comandament de l’avió. Mentrestant, els companys seguien mantenint el contacte visual de l’aparell i  fent mesures de les condicions de vol. El Sol alimentava el motor al mateix temps que les bateries, la qual cosa propiciava que la descàrrega de les bateries fos molt lenta, tant com per tenir capacitat per volar durant aquest període de temps. El sistema de telemetria proporcionat per CATUAV funcionava perfectament.

L’única preocupació que ens quedava era l’aterratge de l’avió i en quin moment ho havien de fer. Temien que alguna averia no planificada o que les previsions tècniques no es complissin.

Prioritat, volar el màxim de temps possible

Després de 5 hores i 15 minuts de vol ininterromput, ja havíem estudiat totes les situacions d’aterratge forçós, quina era la manera de fer-ho i per on aterraria l’avió a la pista. La determinació era clara, mantenir l’avió en vol durant el màxim temps possible era prioritari, per sobre de que l’avió pogués patir algun desperfecte durant l’aterratge.

 

 

Pioners de l’aeronàutica

L'equip del Sola Endeavour UPC

L’equip del Sola Endeavour UPC amb la cabina de pilotatge CATUAV

A l’avió encara li quedava una mica d’energia, tot i que el Sol ja es començava a amagar cap als Pirineus. Al final vam tenir sort. El Joan, que era el millor pilot amb que comptàvem, va arribar a temps per fer els darrers 10 minuts de vol visual i aterrar. El moment de veure que l’avió amb el que havíem somiat 18 mesos abans aconseguia aterrar sa i estalvi després de 5:48h volant no tenia preu. Ens sentíem uns autèntics pioners de l’aviació. En aquell moment aflorava entre l’equip una sensació de plena satisfacció, pau i alegria per la feina feta i els resultats aconseguits. Hem assolit un temps de vol que qualsevol pilot amb un avió amb aquestes característiques no es podria ni imaginar. Hem lluitat, hem patit, però hem aconseguit fer el primer avió solar d’Espanya desenvolupat íntegrament per estudiants.

Si voleu saber més sobre com hem construït  el Solar Endeavour UPC feu clik aquí

 


24/10/2011|

Making of – XIV Concurs Nacional de Robòtica AESSbot’11

Som membres de l’associació AESS – Estudiants. Després d’uns anyets de pausa i centrats en altre tipus d’activitats del món de la robòtica, tornem a organitzar al Novembre el nostre Concurs Nacional de Robòtica: AESSBot.

En aquesta ocasió, el concurs forma part d’un gran esdeveniment anomenat Barcelona Developers Conference on es concentraran desenvolupadors, estudiants, emprenedors i tot tipus de persones interessades en les noves tecnologies.

Pot semblar que la organització d’aquest tipus d’esdeveniment no té cap relació amb aquest blog de recerca, però en realitat, es tracta de tot un projecte.

En primer lloc hem de tenir clar quines categories volem fer i posteriorment estructurar un horari amb un alt nivell de logística. Enguany hem inclòs gairebé totes les categories conegudes: Sumo, Rastrejadors, Velocistes, Mini-Sumo, Hominoides, Lliure i la nostra pròpia de la casa: AESSBot, creada especialment per als nostres alumnes del curs d’introducció a la robòtica que fem dos cops a l’any, obert a tothom.

Assignat el lloc, el què i el com, necessitem els recursos. Aquesta és una de les feines més dures de tot projecte: trobar el finançament i el material necessari per dur-lo a terme. Premis, instal·lacions, transport, allotjament, càtering… tot ha d’estar pensat i preparat per a que tant participants, patrocinadors i públic puguin gaudir de tot un espectacle.

Un cop tanquem els patrocinis i quadrem comptes, toca la més important: la difusió. És el moment de publicar el concurs per a que tant participants com públic el coneguin. Tot és una roda: si hi ha participants, hi haurà públic; si hi ha públic, hi haurà patrocinadors; si n’hi ha de patrocinadors, hi haurà participants. Fer rodar aquesta roda no és senzill. Per tant, durant aquesta fase hem de dividir l’organització en tres grups que s’encarreguin d’aquets tres fronts.

Finalment ens queda crear la part més pràctica, l’arbitratge. Per això, utilitzem els nostres coneixements de robòtica per fer un sistema senzill mitjançant microcontroladors, sensors òptics i finalment, de contacte per fer homologacions i cronometratges de forma precisa i objectiva.

Ara sí, ja pràcticament ho tenim tot i estem preparats per celebrar el XIV Concurs Nacional de Robòtica, AESSbot 2011. Us esperem a tots els dies 18 i 19 de Novembre al Museu Marítim de Barcelona per gaudir de totes les activitats que tenim preparades!

10/10/2011|

Presentant els seus projectes a la Beihang University

Davant l'edifici principal de la Beihang University amb les samarretes que ens van donar per l'ocasió

Davant l’edifici principal de la Beihang University amb les samarretes que ens van donar per l’ocasió

Som quatre estudiants de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels (EETAC) de la UPC i alhora membres del grup de recerca WikiSat.

Victor Kravchenko (St. Petersburg, Rússia) i Roberto Rodríguez Miguel (Palència) van arribar fa 2 anys per a cursar el Master of Aerospace Science and Technology (MAST) i acaben de presentar les seves tesis de final de màster. Lara Navarro Morales va cursar Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions esp. Sistemes de Telecomunicació i actualment està finalitzant la doble titulació d’Enginyeria de Telecomunicació i el Master of Science in Telecommunications and Management (MASTEAM), té previst presentar la seva tesis al setembre. Esteve Bardolet Santacreu (Andorra) va acabar Enginyeria Tècnica Aeronàutica esp. Aeronavegació l’any passat i actualment està cursant el MAST, té previst començar la tesis properament.

El grup WikiSat (liderat per Joshua Tristancho) està format per estudiants i professors universitaris així com alguns col·laboradors externs. Nombrosos projectes de final de carrera i final de màster ja han sorgit d’aquest jove grup de recerca amb l’objectiu de dissenyar un femto-satèl·lit (satèl·lit de menys de 100 grams) i una mini-llançadera (menys de 100kg) sota la premissa de tecnologia de baix cost.

La Lara i el Roberto a la Gran Muralla

Aquest abril, una companya del grup d’origen xinès ens va comentar que la seva universitat (Beijing University of Aeronautics & Astronautics, BUAA o Beihang University) estava preparant un event en el qual es convidarien investigadors del sector d’arreu del món i ens va explicar com podíem sol·licitar una plaça enviant el nostre currículum i un breu resum de la nostre investigació. Vam ser escollits entre mes de 200 sol·licituds.

Així és com la BUAA ens va convidar a Beijing de l’11 al 21 de juliol al International Graduate Summer School (IGSS). Allà vam estar 10 dies amb uns 150 investigadors del sector aeronàutic i aeroespacial d’arreu del món (representats mes de 26 països), assistint a classes i seminaris d’experts, visitant els nombrosos laboratoris d’investigació de la universitat i coneixent-nos entre nosaltres (i els nostres projectes) mitjançant breus presentacions de 10 minuts. A part, també ens van portar a visitar la Plaça Tian’anmen, la Ciutat Prohibida, el Museu de l’aviació i la Gran Muralla.

Els cursos eren de disseny de MAVs (Micro Air Vehicles), tecnologia per al disseny de naus espacials, CAD/CAM (Computer Aided Design/Manufacturing) i disseny i construcció de turbo-maquinària. Els seminaris eren de “tendència del desenvolupament i tecnologies clau en propulsió d’avions”, “enginyeria aeroespacial a Xina” o “tecnologia de construcció avançada en el sector aeroespacial” entre altres. La meitat dels assistents eren joves investigadors de la Beihang University i l’altre meitat estrangers convidats. Estava organitzat de tal manera que cada estranger tingués assignat un company xinès per facilitar l’estada. Tenint en compte la dificultat per a comunicar-se amb la població local (en general, era difícil trobar algú que parlés en anglès), l’ajut d’aquests estudiants era d’agrair i alhora gairebé imprescindible per a coses tant bàsiques com desplaçar-se en taxi i/o menjar en un restaurant.

En general, ha sigut un viatge molt enriquidor. No només el fet de conèixer una nova cultura, sinó una de les coses que valorem més de l’estada: els contactes (i amistat) que hem establert amb investigadors del sector d’arreu del món.

Últim dia de classe, durant l’entrega de diplomes

16/09/2011|

Projecte Solar Endeavour (Capítol II) Excursió a l’empresa ROFIN Iberia (Pamplona) per al tall de les cèl.lules solars de l’avió

Tallant amb el làser de ROFIN les cèl.lules solars

Fa algunes setmanes vam realitzar una visita a l’empresa Rofin Iberia que té seu a Pamplona. Aquesta empresa es dedica a desenvolupar solucions industrials per a tall, gravat i soldadura làser. El propòsit de la nostra visita va ser anar a tallar les cèl.lules solars que aniran muntades a les ales de l’avió del Solar Endeavour.

Per a realitzar aqueta feina amb èxit vam comptar amb un equip làser d’altes prestacions i l’ajuda del director tècnic de l’empresa que va ajustar la màquina per a tallar aquests elements satisfactòriament.
Les plaques solars que van a les ales del prototip del Solar Endeavour s’han de tallar a trossos amb un sistema com el làser degut a que la geometria de l’ala no és prou gran com per a encabir cèl.lules comercials de 125[mm]. D’aquesta manera es tallen les cèl.lules per a realitzar un mòdul solar a mida a partir de trossos de cèl.lules solars. La tècnica del tall de cèl.lules per a mòduls fets a mida està força extesa en aplicacions remotes on s’utilitza l’energia solar per a alimentar sistemes remots com boies al mar o elements de vigilància en autopistes, parquímetres, etc.

Detall de la cél.lula solar en el moment de tallar-la amb el làser de ROFIN

L’expertesa de l’empresa Rofin Iberia ha sigut clau per a realitzar el tall de les cèl.lules solars amb èxit, doncs les cèl.lules tallades no han perdut eficiencia després de ser seccionades pel láser.

Les cèl.lules solars són elements formats per materials semiconductors com el silici que tenen un dopatge, els cantells d’aquests elements tenen un tractament de passivació per tal de minimitzar les fugues d’electrons. Si no es realitza el tall correctament, el rendiment de les cèl.lules pot caure en més de un 5%.

L’empresa Rofin Iberia és la filial del fabricant de làsers alemany anomenat RofinBaasel que és líder en el mercat mundial de làsers d’altes prestacions. Aquesta empresa es dedica a subministrar equips integrats a línies de producció de sectors tant diversos com l’automoció, la joieria, l’electrònica, aeronàutica, etc.

11/07/2011|

Construïm el ‘Solar Endeavour’, el primer avió solar fet íntegrament per estudiants (Capítol I)


Ens presentem: som set estudiants de l’ETS d’Enginyeries Industrials i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT) que formem part de l’equip Trencalós. Fa quatre anys vàrem dissenyar un avió no tripulat que volava amb una carrega sis vegades el seu pes. Amb aquell prototip vàrem participar al concurs internacional Air Cargo Challenge, i vàrem obtenir un meritori sisè lloc entre 20 participants.

Desprès d’aquella experiència ens vàrem plantejar un repte mes ambiciós: construir un avió que volés el màxim de temps possible, gràcies a l’energia solar fotovoltaica, generant la nostra pròpia tecnologia. La idea de seguida va entusiasmar a tot l’equip i ens hem posat mans a l’obra.

Ja portem un any treballant el projecte, i estem a la recta final. Ens hem plantejat fer el primer vol al mes de setembre. En aquest blog us informarem de tots els passos que anirem fent per aconseguir-ho.
De moment, per obrir boca, us expliquem els trets bàsics del Solar Endeavour, que és així com hem batejat el nostre avió solar

A l’hora de construir el Solar Endeavour ens hem trobat amb dues dificultats: la incorporació de les cèl·lules solars a les ales de l’avió i el disseny del Sistema de Gestió d’Energia (SGE) que garanteixi l’autonomia de vol. Les cèl·lules solars més òptimes que hem d’utilitzar són molt fràgils: han de ser molt lleugeres i flexibles i s’han de poder adaptar a la curvatura de les ales com si fossin part d’un mateix element.

El repte: crear la nostra pròpia tecnologia

La tecnologia per incorporar les cèl·lules solars a les ales de l’avió existeix, i ja s’ha aconseguit implementar en altres projectes a diferents llocs del món, com ara al ‘Solar Impulse’, un avió solar construït pel suís Berttrand Piccard, que pretén donar la volta al món; o bé el Zephyr-6, un prototip britànic que ostenta el rècord mundial de permanència en vol. També s’ha aplicat en l’avió solar que s’està desenvolupant a l’Instituto Tecnológico de Energias Renovables (ITER) a Tenerife. Evidentment, els autors d’aquests projectes no han fet públic el seus secrets tecnològics,de manera que hem hagut d’investigar i crear la nostra pròpia tecnologia per aconseguir-ho.

Generant tecnologia pròpia

Generant tecnologia pròpia

El mateix succeeix amb el Sistema de Gestió d’Energia (SGE), que també serà de creació pròpia. El SGE és el cor de l’avió i ens ha de permetre distribuir l’energia a partir del seu emmagatzematge en piles de liti, emprant components electrònics que han d’interactuar de manera precisa per poder garantir que el motor de l’avió funcioni correctament en qualsevol condició atmosfèrica, fins i tot amb manca de sol.
A més, comptarem amb un complex sistema de telemetria i control remot per poder dirigir amb garanties el vol de l’avió.

Demostrar l’efectivitat de l’energia solar a l’aeronàutica
Amb la construcció del Solar Endeavour volem demostrar que les tecnologies del vol solar són la plataforma perfecta per augmentar les capacitats dels avions no tripulats. De fet, amb la gran expansió que han experimentat els UAV (Unmanned Aerial Vehicles), s’ha vist com les capacitats d’aquestes aeronaus són limitades degut a la poca autonomia que tenen. Aquest tipus d’avió, combinat amb les tecnologies del vol solar, té la capacitat de volar durant dies sobre una zona, en aplicacions com la prevenció d’incendis

Ens estan ajudant moltes empreses
Quan vam pensar en tirar endavant el projecte ens vam adonar que no teníem recursos i ens vam passar tot el Juliol i Agost de l’any passat dedicats només a cercar l’ajut d’empreses. Així, per exemple, hem aconseguit que GTD Sistemas de Información S.A., ens patrocini i sigui la principal impulsora del projecte; GTD ha designat un enginyer com a tutor del projecte.

Part de l'equip treballant al taller

Part de l\’equip treballant al taller

El motor elèctric que es dissenya en exclusiva per a l’avió és una gentilesa del fabricant mexicà KOFORD Engineering LLT. Les cèl·lules fotovoltaiques d’alt rendiment ens les proporciona l’empresa Heliene S.L. Finalment, l’empresa CAT UAV ens proveeix del sistema de telemetria i control remot, un equip amb el qual es pot pilotar un avió d’aquestes característiques com si es tractés d’un avió tripulat.

Seguiu aquí. a Arcitec, les evolucions del nostre somni. Cada cop que tinguem una novetat al projecte la farem pública aquí, al nostre facebook i al nostre twitter.

El repte: fer volar el Solar Endeavour al Setembre!!

08/06/2011|

Marc Ciurana: localitzant dispositius en entorns indoor

Hola a tothom,

El meu nom és Marc Ciurana i formo part de l’equip de recerca del Centre de Tecnologia Aeroespacial (CTAE). M’agradaria aprofitar aquestes línies per a donar una visió de la meva experiència personal en la recerca sobre tècniques de localització de dispositius.

Aquí em veieu al congrés internacional IPIN'2010 a Suïssa

Aquí em veieu al congrés internacional IPIN’2010 a Suïssa

 

Vaig estudiar Enginyeria de Telecomunicació a la UPC i el 2001 vaig començar a treballar com a enginyer de sistemes basats en localització. Aquest tipus de sistemes fan ús del coneixement de la posició geogràfica de dispostius mòbils per a proporcionar una determinada funcionalitat. En aquella època els sistemes basats en localització més extesos eren els sistemes de control i gestió de flotes de vehicles, per a aplicacions com el transport de mercaderies, el transport de persones o els serveis al ciutadà (vehicles de recollida d’escombraries, cossos de seguretat, etc). Cada vehicle s’equipava bàsicament amb un receptor GPS per a calcular la posició i un mòdem de telefonia cel.lular (GSM o Tetra) per a transmetre en temps real les posicions a un centre de control. Sovint també es transmetien altres dades diverses provinents de sensors situats en el vehicle.  En aquest centre de control s’explotava la informació rebuda dels vehicles mitjançant un sistema d’informació geogràfica (GIS), el qual permet visionar en temps real les posicions dels vehicles sobre cartografia digital. A més en el centre s’afegia funcionalitat específica depenent de l’aplicació i de les necessitats del client. Aquells anys em van fer descobrir els grans aventatges que podia proporcionar el coneixement de la posició geogràfica. Però a la vegada també em vaig adonar de les importants limitacions que els sistemes de localització basats en satèl.lit tenien en determinats entorns (per exemple en entorns urbans o en interiors d’edificis). Aquestes limitacions feien que una enorme quantitat de quilòmetres quadrats quedessin fora de cobertura d’aquest tipus de sistemes arreu del món.

Així es va despertar el meu interès per les tècniques de localització en sí, és a dir per com es calculava la posició, i més concretament per com es podien superar les limitacions que existien en aquest sentit. Era hora de passar a l’altra banda i endinsar-se en aquest apassionant món!!! El Grup d’investigació en xarxes cel·lulars i localització (GIRCEL), de la mà del doctor Francisco Barceló, em va donar l’oportunitat de començar els estudis de doctorat al Departament d’Enginyeria  Telemàtica de la UPC. La temàtica de la recerca a realitzar girava al voltant de les tècniques per a calcular la posició de dispositius mòbils en entorns indoor, on en la majoria de casos els sistemes basats en satèl.lit no funcionen prou bé (o gens bé), emprant xarxes WiFi desplegades en aquests entorns (IEEE 802.11, http://en.wikipedia.org/wiki/Wi-Fi). En la pràctica em vaig centrar bastant en investigar tècniques de posicionament basades en la mesura del retard de propagació (ToA, http://en.wikipedia.org/wiki/Time_of_arrival) del senyal WiFi i tècniques de trilateració (http://en.wikipedia.org/wiki/Trilateration) i tracking, ja que aquest mètode tenia potencial per a donar un pas endavant respecte el que es coneixia en localització indoor (http://en.wikipedia.org/wiki/Indoor_positioning_system). Com sabeu, WiFi (http://en.wikipedia.org/wiki/Wi-Fi) és una tecnologia de comunicacions molt extesa avui en dia i per tant fer-la servir per a posicionament ofereix nombroses avantatges en termes de complexitat i cost de desplegament, penetració en el mercat, possibilitat de disposar de comunicacions i posicionament en un sol dispositiu, etc. Per contra, el repte d’aconseguir posicionament d’altes prestacions és gran degut a ser una tecnologia que no va ser originalment concebuda per a aquest fi sinó per a comunicacions. I en aquest repte és en el que vaig estar treballant. Durant el doctorat a la UPC vaig tenir l’oportunitat de participar en diversos projectes estatals i en el projecte Liaison del sisè Programa Marc de la Comissió Europea. Els resultats de la recerca van ser sovint força bons i vaig realitzar diverses publicacions (podeu veure aquest article http://upcommons.upc.edu/e-prints/handle/2117/2388 com a exemple). La veritat és que va resultar una experiència apassionant, i cada nou avenç aconseguit motivava a seguir treballant per a arribar encara una mica més lluny. Un fet molt motivant era també la gran quantitat d’aplicacions que té la localització en entorns indoor, per exemple per a museus, aeroports i estacions de tren, hospitals, centres comercials, actuacions d’emergència en edificis, indústria, logística, grans events de tot tipus…  En cas que esteu interessats en donar un cop d’ull al meu treball durant el doctorat, podeu trobar la memòria “Contritubions to TOA-based location with WLAN” aquí http://147.83.39.71/docs/PhDThesis_MarcCiurana.pdf.

Mesures de camp amb l'equip WiFi als aularis del Campus Nord

Mesures de camp amb l’equip WiFi als aularis del Campus Nord

Un altre dia us explico la meva feina al CTAE. Si necessiteu qualsevol aclariment del que us he explicat no dubteu en contactar-me a l’adreça marc.ciurana@ctae.org.

A reveure!

Marc

03/06/2011|

A la final del concurs SCORE d’Enginyeria del Software

“Miro al meu voltant amb nerviosisme…em noto el cor bategant amb força…quasi bé no puc més però necessito trobar l’últim codi. Estic tant aprop de la victòria… Si no m’espavilo en Lluís tornarà  guanyar i no m’ho puc permetre! Calma’t! Calma’t! L’última pista mencionava alguna cosa sobre una illa misteriosa…un accident d’avió? 42 supervivents? Ah! Ja ho tinc!”

Aquest és el primer escenari que ens va venir al cap quan vàrem entrar en contacte amb el projecte QR Marks the Spot. Ens havien provocat i ho havíem d’aconseguir. Un parell de dies abans el professor Xavier Franch s’havia posat en contacte amb nosaltres per proposar-nos formar un equip i participar al concurs SCORE – Student contest on software engineering, organitzat dins del marc de la conferència ICSE, que és la conferència més important en l’àmbit de l’Enginyeria del Software. A més a més se’ns va oferir la possibilitat de realitzar el projecte com a part de l’assignatura PESBD (Projecte d’Enginyeria del Software i Bases de Dades) amb la tutoria del professor Pere Botella.

Ara ja fa quasibé 1 any que el grup format per l’Oriol Collell, en Xavier Oriol, en Kenan Rhoton i jo mateix, Dani Colomer,  estudiants de la Faculltat d’Informàtica de Barcelona, vàrem decidir emprendre aquest viatge. El primer pas va ser escollir un projecte d’entre els proposats per el propi concurs. QR Marks the Spot consisteix en desenvolupar un sistema web capaç de gestionar jocs de geolocalització basats en codi QR. La idea era aconseguir fusionar el món real desde on es localitzen els codis QR amb un món virtual on es troba la comunitat de jugadors.

A data d’avui hem aconseguit fer-nos un lloc entre els 5 finalistes d’un total de 56 equips de tot el món i per tant ara és l’hora de defensar el nostre projecte a la gran final que es celebrarà entre els dies 24 i 28 de maig a Hawaii en el context del propi congrés ICSE.

Des d’aquí volem aprofitar per donar les gràcies a tota la gent que ens ha donat el seu suport al llarg de tot aquest procés i en especial als professors Xavier Franch i Pere Botella, del Departament d’Enginyeria de Serveis i Sistemes d’Informació, per la seva ajuda. Finalment volem agraïr també al suport financer de la Càtedra Everis – UPC en Tecnologies de la Informació que ens ajudarà a sufragar part de les despeses del viatge.

25/05/2011|

Creant el primer cotxe de ràdio control que funciona amb anelles de llaunes de refresc

Hola! Amb la meva entrada a aquest Blog, intentaré explicar com va començar el projecte dAlH2Orean i així encoratjar a tots aquells estudiants que tinguin alguna idea, que per més boja que sigui, no es facin enrere… s’ha d’almenys intentar. La nostre generació va viure les grans pel·lícules de retorn al futur on el mític Delorean s’alimentava de residus com a combustible. Així doncs en honor a la pel·lícula ha sorgit el dAlH2Orean. El dAlH2orean és el primer vehicle del món, en aquest cas de radiocontrol (per limitació de recursos) que utilitza residus d’alumini com a font d’energia principal, més concretament anelles d’alumini de les llaunes de refresc.

El funcionament del mateix no es el motiu d’aquesta entrada per tant es pot consultar detalladament a la pàgina web: www.dalh2orean.com.

El fet es que l’enginyeria és una carrera “durilla” on arriba un punt on es deixa de gaudir estudiant, almenys en el meu cas… Normalment s’arriba al final bastant cremat, i el projecte pot quedar en segon pla, fer quelcom ràpid es el més fàcil…

En el meu cas no va ésser així, arribat el projecte final, estava molt molt cremat… i la idea inicial era tenir un bon record de la carrera que tants esforços i tants anys ha costat, i acabar-la bé amb la cara ben alta. D’aquí va sorgir la idea de crear quelcom innovador i fer un projecte complet sobretot disfrutar molt fent-lo ja que si no es gaudeix no és el mateix. Per mi el projecte final ha significat l’aplicació de totes les assignatures en una sola, per molt difícil que es veiés al principi, no s’ha de tenir por de fer un projecte gran, pas a pas i sense pausa el projecte avança i quan mires enrere tot l’esforç es veu recompensat. En aquest cas veient les ofertes dels departaments no hi va haver cap que em convencés d’entrada, així doncs vaig anar al Departament de Fabricació de l’ETSEIAT on hi havia uns projectes sobre piles de Combustible d’Hidrogen, Alumini com a vector energètic, i després de la primera reunió vam decidir que dissenyaria i fabricaria un prototip final, operatiu on es veiés clarament que amb residus es poden obtenir energia. Un projecte ha d’innovar, sinó es molt avorrit…

D’altre banda penso que perquè un projecte tingui ressò i tiri endavant s’han de tenir en compte tots els detalls. En aquest projecte petits detalls que van des del nom, el vídeo fins a utilitzar materials casolans com son anelles de llaunes, vinagre o sosa càustica es quelcom que tothom pot entendre i que de ben segur cridaria l’atenció de molta gent. Doncs bé un any després el dAlH2Orean ha sortit a la llum, i ha tingut una gran acceptació als mitjans de comunicació. Us animo a desenvolupar allò que us passi pel cap… sense por!

Aleix Llovet

16/05/2011|