Arcitec +recerca ^ +jove

Arxiu de la categoria ‘Enginyeria Industrial’

Va ser d’una enorme gratitud rebre el premi com a Millor Projecte Final de Carrera 2010-2011 d’una institució com el CETIB.  I encara suposa més gratitud el fet que, gràcies al premi, es pugui donar a conèixer al grup de professors de l’EET sota el nom de COMPLUMAS.

Com a estudiant d’Enginyeria Tècnica em va arribar el moment de buscar-me un Projecte Final de Carrera. En el meu cas va venir de mans de la professora Núria Garrido, qui em va explicar que s’havia creat un grup de professors de diferents disciplines, sota la direcció de Fernando Carrillo,  per dur a terme una investigació sobre l’estabilització de les plomes de pollastre i el seu aprofitament per a mesclar-ho com a reforç amb una matriu biodegradable, en el nostre cas, el plàstic anomenat PLA. De seguida, com comprendreu amics, em va crida molt l’atenció i m’hi vaig afegir.

El meu treball és una petita part d’un estudi total d’una durada de 3 anys i principalment té tres objectius. El primer és proposar un mètode per estabilitzar la ploma de pollastre que en un ambient lliure es degrada en poques hores, passant a ser inútil. Gràcies a un bany de vapor podem contrarestar aquest efecte permetent així obtenir un material tècnic i útil per manipular. S’ha escollit la ploma de pollastre per la presència de la queratina en la seva estructura i per la seva lleugeresa,  a banda de l’abundància del material: quasi 5 milions de tones al món.

Un cop tenim el reforç estable passem a la producció a escala de laboratori del material compòsit. Durant el procés  intervenen bàsicament 3 variables com són:  la temperatura, el temps de mescla i la velocitat de mesclat. Això ens dona un total de 27 possibles solucions estudiades en el projecte i avaluades posteriorment. Un cop es van obtenir les condicions per processar més satisfactòries es va avaluar també què passava si augmentava o disminuïa la quantitat de ploma present en la mescla. Començant amb un 100% PLA – 0% Ploma i acabant en un 75% PLA – 25% Ploma. Finalment, tenint en compte el comportament mecànic i la densitat de cada mostra es fa un recull de dades per avaluar-les obtinguent les conclusions finals del projecte.

Per acabar ja podem definir les aplicacions possibles. Segons els estudis realitzats en les mostres i les propietats de les plomes de pollastre creiem que tindrem dues aplicacions principals: una en panells per a la construcció on actuarà com a aïllant tèrmic i acústic, i la segona en l’ indústria del packaging.

M’agradaria agrair des d’aquí a tot el grup de COMPLUMAS l’ajuda que he rebut per part d’ells i sobretot a Núria Garrido i Fernando Carrillo per deixar-me formar part d’aquests grup ja que són ells qui m’hi van involucrar. Vull agrair també a tota la meva família i amics, pel suport emocional i per aguantar els meus horaris i totes les meves crisis quan sorgien problemes (per que sempre n’hi han..) Gràcies a tots.

Aprofito per fer una reflexió: si nosaltres li hem donat una oportunitat a les plomes de pollastre, a què no se li pot donar!?

Jordi Aymerich Amorós

L’avió ‘Solar Endeavour UPC’ és el primer avio solar no tripulat de l’Estat construït per estudiants que ha estat capaç de volar fins a sis hores consecutives gràcies a l’energia del sol i a la tecnologia que hem estat capaç de desenvolupar un grup de  7 estudiants de l’ETSEIAT.  Volem compartir amb vosaltres els detalls d’un dia inoblidable; el dia que ens vam sentir pioners de l’aviació.
Podeu veure el vídeo del vol fent clik aquí

Després de 18 mesos de treball
Després de 18 mesos de treball, el dia D va començar molt abans que el sol sortís el dia 17 de setembre. Feia dues setmanes que treballàvem per millorar les prestacions i reduir-ne el pes. De fet, el pes era crític per a l’èxit del projecte. Si no aconseguien reduir més d’1kg, fracassarien. Durant els anteriors 14 dies vam canviar el tren d’aterratge, vam treure la centraleta de seguretat i  la bateria de telemetria, de manera que vam aconseguir reduir el kg que sobrava. Gràcies a això, vam poder instal·lar dues bateries més, que augmentarien l’autonomia de l’avió.  D’aquesta manera, la nau ja reunia les condicions adequades per a les proves de vol de llarga durada. L’equip  estava preparat per sortir de Terrassa cap a la pista de l’Aeroclub Sedis, a la Seu d’Urgell.

El dia D

Ens vàrem llevar de bon matí a la mateixa pista del Sedis, a les 6.30h. El dia es presentava esplèndid. Ens acompanyava Jordi Santacana, de l’empresa CATUAV, que ens va proporcionar la cabina de telemetria i control a distància des d’on l’Alex i el Joan (pilots experimentats col·laboradors del projecte) pilotarien l’avió. Cap a les 9 h del matí el Quim va començar a muntar el centre de control a peu de pista. Després que la Marta i l’Arnau preparessin l’avió per al vol, i que el Xavi i el Nacho fessin comprovacions als sistemes elèctrics, tots s’ocupen de fer el centrat de masses de l’avió. En paral·lel, els companys de CATUAV van desplegar el remolc de pilotatge i van realitzar una connexió amb la telemetria del Solar Endeavour per comprovar que tot funcionés.

El dia del primer vol va ser un dia esplèndid de sol

Primer vol de prova i detecció d’alguns problemes

L’avió ja estava a punt per volar i fer un vol de llarga autonomia. Tanmateix,  vam voler assegurar-nos i vam decidir realitzar un primer vol de prova per comprovar que les millores introduïdes els dies anteriors eren efectives. Aquest vol de prova, de curta duració, es va realitzar amb l’avió descarregat i amb només una bateria. El resultat va ser molt bo, tot i que les millores eren arriscades, però necessàries per una aplicació tant exigent.

Després de l’aterratge  vàrem preparar el vol definitiu, amb la previsió de volar durant moltes hores. Quan l’equip va col·locar totes les bateries afegint 2,5 kg a l’avió, es va detectar que les modificacions fetes per alleugerir el pes desequilibraven l’avió. Vam revisar les connexions i es van distribuir els pesos de la manera correcta per garantir l’estabilitat en vol. En fer-ho, les ales s’haurien de comportar millor als girs, i l’avió volaria més estable. Durant el vol de prova, a la cabina de pilotatge de CATUAV, també es va comprovar de primera mà que el sistema de telemetria donava dades correctes de posició GPS, àudio i vídeo. A l’aterratge també es va confirmar l’efectivitat del tren d’aterratge, i la perícia del pilot per fer-ho suaument.

Un dia perfecte per fer història

El dia continuava perfecte, amb molt de sol i poc vent, i semblava que aquesta situació anava per llarg. Només calia carregar l’avió amb les bateries òptimes que combinades amb la potència del Sol proporcionaria la màxima autonomia. L’avió estava a punt per volar a les 12.30h. Abans d’aixecar el vol van assajar des de la cabina de l’empresa CATUAV la maniobra de passar de pilotatge visual a pilotatge amb instrumentació i vídeo onboard. Un cop dins la cabina de control, el pilotatge de l’avió es faria sense que els pilots veiessin directament l’avió, sinó que controlarien l’avió veient la imatge que transmet la càmera a bord de l’avió i el GPS. Després de 18 mesos de treball per intentar fer història, aquell era el moment i el dia amb les millors condicions climatològiques i d’irradiació solar. Si no ho aconseguíem, probablement ens haurien d’esperar fins al proper estiu

El Solar Endeavour UPC es va enlairar.

Moments crítics als primers 30 minuts

L’enlairament va ser perfecte. Immediatament, el Solar Endeavour UPC es va deslligar de l’avió remolcador i es va passar el comandament al pilot en cabina. Tot i així, el vol no va començar amb bon peu. El pilot havia de donar molta potència al motor per mantenir una altura constant, ja que hi havia fortes descendències, que forçaven l’avió a perdre altura. Per això,  30 minuts després de l’enlairament, va decidir passar a pilotatge visual per preveure un possible aterratge si les condicions no milloraven. Tanmateix, gràcies a la destresa dels pilots, vam aconseguir  mantenir l’avió dins del circuit establert, de manera que  es va tornar a pilotar des de la cabina de telemetria de CATUAV.

Les primeres dues hores de vol

Mentre el Solar Endeavour UPC volava sobre el cel de la Seu d’Urgell, el Nacho i el Xavi prenien dades de les condicions climatològiques, d’irradiació i de posició de l’avió en intervals curts de temps. Una altra part de l’equip s’encarregava de mantenir el contacte visual en tot moment, per assegurar que l’avió es mantenia en el curs correcte. Tot estava preparat, uns feien revisions tècniques, mentre que els altres preparaven el dinar en veure les hores que quedaven, ja que les condicions de Sol i de vent eren molt favorables. Gràcies a això, els pilots que havien portat l’avió fins llavors, l’Àlex i el Joan, van marxar a dinar a casa, doncs ja portaven quasi 2 hores de vol. Encara que l’Alex i el Joan eren els únics pilots experimentats en aterrar el Solar Endeavour UPC a la pista de l’Aeroclub Sedis, es va decidir córrer el risc de fer volar l’avió fins que s’esgotessin les bateries i la llum solar, assumint que l’aterratge el controlaria el també experimentat pilot Jordi Santacana, tot i que no coneixia la zona, ni l’aparell amb profunditat.

Quatre hores de vol i continua volant

L’Arnau, director del projecte, és pilot d’avió, i, juntament amb el Jordi Santacana, de CATUAV, van formar el tàndem que va aconseguir fer que l’avió aguantés volant quasi 4 hores més. Durant tot aquest període s’anaven tornant els comandament de l’avió. Mentrestant, els companys seguien mantenint el contacte visual de l’aparell i  fent mesures de les condicions de vol. El Sol alimentava el motor al mateix temps que les bateries, la qual cosa propiciava que la descàrrega de les bateries fos molt lenta, tant com per tenir capacitat per volar durant aquest període de temps. El sistema de telemetria proporcionat per CATUAV funcionava perfectament.

L’única preocupació que ens quedava era l’aterratge de l’avió i en quin moment ho havien de fer. Temien que alguna averia no planificada o que les previsions tècniques no es complissin.

Prioritat, volar el màxim de temps possible

Després de 5 hores i 15 minuts de vol ininterromput, ja havíem estudiat totes les situacions d’aterratge forçós, quina era la manera de fer-ho i per on aterraria l’avió a la pista. La determinació era clara, mantenir l’avió en vol durant el màxim temps possible era prioritari, per sobre de que l’avió pogués patir algun desperfecte durant l’aterratge.

Pioners de l’aeronàutica

L'equip del Sola Endeavour UPC amb la cabina de pilotatge CATUAV

A l’avió encara li quedava una mica d’energia, tot i que el Sol ja es començava a amagar cap als Pirineus. Al final vam tenir sort. El Joan, que era el millor pilot amb que comptàvem, va arribar a temps per fer els darrers 10 minuts de vol visual i aterrar. El moment de veure que l’avió amb el que havíem somiat 18 mesos abans aconseguia aterrar sa i estalvi després de 5:48h volant no tenia preu. Ens sentíem uns autèntics pioners de l’aviació. En aquell moment aflorava entre l’equip una sensació de plena satisfacció, pau i alegria per la feina feta i els resultats aconseguits. Hem assolit un temps de vol que qualsevol pilot amb un avió amb aquestes característiques no es podria ni imaginar. Hem lluitat, hem patit, però hem aconseguit fer el primer avió solar d’Espanya desenvolupat íntegrament per estudiants.

Si voleu saber més sobre com hem construït  el Solar Endeavour UPC feu clik aquí

Ens presentem: som set estudiants de l’ETS d’Enginyeries Industrials i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT) que formem part de l’equip Trencalós. Fa quatre anys vàrem dissenyar un avió no tripulat que volava amb una carrega sis vegades el seu pes. Amb aquell prototip vàrem participar al concurs internacional Air Cargo Challenge, i vàrem obtenir un meritori sisè lloc entre 20 participants.

Desprès d’aquella experiència ens vàrem plantejar un repte mes ambiciós: construir un avió que volés el màxim de temps possible, gràcies a l’energia solar fotovoltaica, generant la nostra pròpia tecnologia. La idea de seguida va entusiasmar a tot l’equip i ens hem posat mans a l’obra.

Ja portem un any treballant el projecte, i estem a la recta final. Ens hem plantejat fer el primer vol al mes de setembre. En aquest blog us informarem de tots els passos que anirem fent per aconseguir-ho.
De moment, per obrir boca, us expliquem els trets bàsics del Solar Endeavour, que és així com hem batejat el nostre avió solar

A l’hora de construir el Solar Endeavour ens hem trobat amb dues dificultats: la incorporació de les cèl·lules solars a les ales de l’avió i el disseny del Sistema de Gestió d’Energia (SGE) que garanteixi l’autonomia de vol. Les cèl·lules solars més òptimes que hem d’utilitzar són molt fràgils: han de ser molt lleugeres i flexibles i s’han de poder adaptar a la curvatura de les ales com si fossin part d’un mateix element.

El repte: crear la nostra pròpia tecnologia
La tecnologia per incorporar les cèl·lules solars a les ales de l’avió existeix, i ja s’ha aconseguit implementar en altres projectes a diferents llocs del món, com ara al ‘Solar Impulse’, un avió solar construït pel suís Berttrand Piccard, que pretén donar la volta al món; o bé el Zephyr-6, un prototip britànic que ostenta el rècord mundial de permanència en vol. També s’ha aplicat en l’avió solar que s’està desenvolupant a l’Instituto Tecnológico de Energias Renovables (ITER) a Tenerife. Evidentment, els autors d’aquests projectes no han fet públic el seus secrets tecnològics,de manera que hem hagut d’investigar i crear la nostra pròpia tecnologia per aconseguir-ho.

Generant tecnologia pròpia

El mateix succeeix amb el Sistema de Gestió d’Energia (SGE), que també serà de creació pròpia. El SGE és el cor de l’avió i ens ha de permetre distribuir l’energia a partir del seu emmagatzematge en piles de liti, emprant components electrònics que han d’interactuar de manera precisa per poder garantir que el motor de l’avió funcioni correctament en qualsevol condició atmosfèrica, fins i tot amb manca de sol.
A més, comptarem amb un complex sistema de telemetria i control remot per poder dirigir amb garanties el vol de l’avió.

Demostrar l’efectivitat de l’energia solar a l’aeronàutica
Amb la construcció del Solar Endeavour volem demostrar que les tecnologies del vol solar són la plataforma perfecta per augmentar les capacitats dels avions no tripulats. De fet, amb la gran expansió que han experimentat els UAV (Unmanned Aerial Vehicles), s’ha vist com les capacitats d’aquestes aeronaus són limitades degut a la poca autonomia que tenen. Aquest tipus d’avió, combinat amb les tecnologies del vol solar, té la capacitat de volar durant dies sobre una zona, en aplicacions com la prevenció d’incendis

Ens estan ajudant moltes empreses
Quan vam pensar en tirar endavant el projecte ens vam adonar que no teníem recursos i ens vam passar tot el Juliol i Agost de l’any passat dedicats només a cercar l’ajut d’empreses. Així, per exemple, hem aconseguit que GTD Sistemas de Información S.A., ens patrocini i sigui la principal impulsora del projecte; GTD ha designat un enginyer com a tutor del projecte.

Part de l\’equip treballant al taller

El motor elèctric que es dissenya en exclusiva per a l’avió és una gentilesa del fabricant mexicà KOFORD Engineering LLT. Les cèl·lules fotovoltaiques d’alt rendiment ens les proporciona l’empresa Heliene S.L. Finalment, l’empresa CAT UAV ens proveeix del sistema de telemetria i control remot, un equip amb el qual es pot pilotar un avió d’aquestes característiques com si es tractés d’un avió tripulat.

Seguiu aquí. a Arcitec, les evolucions del nostre somni. Cada cop que tinguem una novetat al projecte la farem pública aquí, al nostre facebook i al nostre twitter.

El repte: fer volar el Solar Endeavour al Setembre!!

Hola! Amb la meva entrada a aquest Blog, intentaré explicar com va començar el projecte dAlH2Orean i així encoratjar a tots aquells estudiants que tinguin alguna idea, que per més boja que sigui, no es facin enrere… s’ha d’almenys intentar. La nostre generació va viure les grans pel·lícules de retorn al futur on el mític Delorean s’alimentava de residus com a combustible. Així doncs en honor a la pel·lícula ha sorgit el dAlH2Orean. El dAlH2orean és el primer vehicle del món, en aquest cas de radiocontrol (per limitació de recursos) que utilitza residus d’alumini com a font d’energia principal, més concretament anelles d’alumini de les llaunes de refresc.

El funcionament del mateix no es el motiu d’aquesta entrada per tant es pot consultar detalladament a la pàgina web: www.dalh2orean.com.

El fet es que l’enginyeria és una carrera “durilla” on arriba un punt on es deixa de gaudir estudiant, almenys en el meu cas… Normalment s’arriba al final bastant cremat, i el projecte pot quedar en segon pla, fer quelcom ràpid es el més fàcil…

En el meu cas no va ésser així, arribat el projecte final, estava molt molt cremat… i la idea inicial era tenir un bon record de la carrera que tants esforços i tants anys ha costat, i acabar-la bé amb la cara ben alta. D’aquí va sorgir la idea de crear quelcom innovador i fer un projecte complet sobretot disfrutar molt fent-lo ja que si no es gaudeix no és el mateix. Per mi el projecte final ha significat l’aplicació de totes les assignatures en una sola, per molt difícil que es veiés al principi, no s’ha de tenir por de fer un projecte gran, pas a pas i sense pausa el projecte avança i quan mires enrere tot l’esforç es veu recompensat. En aquest cas veient les ofertes dels departaments no hi va haver cap que em convencés d’entrada, així doncs vaig anar al Departament de Fabricació de l’ETSEIAT on hi havia uns projectes sobre piles de Combustible d’Hidrogen, Alumini com a vector energètic, i després de la primera reunió vam decidir que dissenyaria i fabricaria un prototip final, operatiu on es veiés clarament que amb residus es poden obtenir energia. Un projecte ha d’innovar, sinó es molt avorrit…

D’altre banda penso que perquè un projecte tingui ressò i tiri endavant s’han de tenir en compte tots els detalls. En aquest projecte petits detalls que van des del nom, el vídeo fins a utilitzar materials casolans com son anelles de llaunes, vinagre o sosa càustica es quelcom que tothom pot entendre i que de ben segur cridaria l’atenció de molta gent. Doncs bé un any després el dAlH2Orean ha sortit a la llum, i ha tingut una gran acceptació als mitjans de comunicació. Us animo a desenvolupar allò que us passi pel cap… sense por!

Aleix Llovet

Hola a tothom, Som l'equip Boat KERS, som 3 estudiants de la UPC de diferents carreres tècniques i hem decidit participar en el 1er Premi UPC-BWR. Els motius pels quals hem decidit participar en un premi com aquest son els següents: El primer, és per la nostra passió per la vela i tot el món que l'envolta. Des de petits tots tres hem estat vinculats d'una forma o una altre a la vela i al mar i el fet de treballar en un entorn conegut i on ens hi sentim a gust ha estat del tot rellevant. El següent motiu que ens va fer tirar el projecte cap endavant va ser el títol del projecte "Innovació, entorn i navegació", de la navegació i les nostres aficions ja hem parlat, ara, també cal parlar de quines son les nostres intencions. Encara que aquest, sigui un país molt endarrerit en tots els temes d'I+D+i, no és excusa per deixar de banda una de les eines de progrés que considerem essencial i primordial. Tenim el convenciment que amb aquest premi no resoldrem cap problema vital, social ni econòmic, però el que busquem es aportar idees, nous reptes i noves propostes que ajudin a avançar en la recerca col·lectiva per a un futur millor. Per últim, pensem que participar en un premi com aquest dona un tret diferencial i positiu. Estudiar una carrera, tècnica o no, és avui en dia quelcom que té tothom. Si volem progressar i arribar el més alt possible, sigui en investigació, amb empreses, fundacions o organitzacions del caire que sigui tenim que començar per fer i participar en totes les coses que puguem. Des d'aquí i amb tota la humilitat del món, encoratjar-vos als que encara no heu començat o esteu tot iniciant-vos en aquest món a involucrar-vos en allò que més us agradi per aportar la vostre part. Salutacions i bon vent!!! Equip Boat KERS

Primer dia a Silverstone.  Tot l'equip d'UPCecoRacing de l'ETSEIAT hem arribat a les 15h. L'ambient és espectacular. Hi ha moltíssima gent movent-se frenètica per tot arreu, molts cotxes, molt moviment, molt de color. Hi ha equips que fins i tot porten el seu bòlid en un trailer. Sembla l'atmòsfera  pròpia d'un campionat del món de Fòrmula 1. Estem molt sorpresos perquè el nostre EcoR2 genera gran expectació. Molts components d'altres equips s'apropen a fer-li fotos i ens pregunten pel funcionament del nostre monoplaça. Quan els  hi diem que és el nostre primer any, hi ha algú que no s'ho creu. Afinem els darrers cargols, donem un últim cop d'ull a l'EcoR2 i deixem el circuit a les 22,30h. Ha estat una jornada intensa i excitant. Segon dia a Silverstone. Són les 7,30h del matí i ja estem al pit lane del circuit de Silverstone,  al nostre box,  ultimant detalls. Avui es celebren les proves estàtiques, anomenades sustaynability event, design judging i presentation. Constantment arriben cotxes i equips des del camping del circuit a on pasem les nits sense dormir, nomès pensant en motors, cotxe, proves, solucions, expectatives… Els jutges de Formula Student ens han felicitat desprès d'haver passat les proves estàtiques i ens han donat consells molt valuosos per continuar aprenent i millorar en un futur. La tarda l'hem passat preparant l'EcoR2 per a la verificació tècnica que tindrà lloc demà a primera hora. Deixem el circuit a les 23,30h . És extrany, pero cap de nosaltres té son. Us continuem explicant.

En Víctor és un apassionat del mar i del vent. Porta 8 anys navegant i ens explica que, a l’institut, aprofitava l’hora de dinar per dedicar-se a la seves grans aficions: la vela i el windsurf. És l’avantatge de viure a Palamós i tenir l’institut a 5 minuts de la platja!

Aquesta afició va condicionar l’elecció del seu treball de recerca de batxillerat: va decidir dedicar-se a la construcció d’un generador que aprofités l’energia eòlica i que fos capaç de carregar bateries de cotxe. I tot això utilitzant materials reciclats. El treball resultant ha guanyat el 10è Premi UPC per a treballs de recerca de batxillerat, Arquitectura, Ciències i Tecnologia Sostenibles.

El Víctor ha començat a estudiar a la UPC a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona. Vol ser un graduat en Energia per la UPC.

Parlant amb algun de vosaltres arran de la meva darrera entrada em preguntàveu: com va començar tot? Des de sempre m’havia agradat desmuntar totes les joguines que em regalaven, volia saber i entendre perquè es movia el cotxe teledirigit en prémer el polsador del comandament! Com podia ser?
Ja en la universitat, a part d’aquesta curiositat insaciable d’entendre el perquè de tot, un dels motius que em va fer decantar per la robòtica sense dubte va ser veure el meu primer concurs nacional de robòtica que organitza l’AESS  associació d’estudiants de l’ETSETB.

Va motivar-me moltíssim: robots lluitadors de sumo, robots rastrejadors que segueixen el camí més curt, netejadors de superfícies etc. La dosi de motivació va ser tal que  vaig apuntar-me al “curset” per aprendre’n i presentar-me més tard, juntament amb companys de la carrera a algun concurs per provar sort i gaudir de l’experiència. La sort ens va somriure amb alguna que altre victòria (Segon Premi a la categoria de Rastrejadors el 2007, Tercer premi el 2006 ). Així que animo a tothom que li agradi aquest món robòtic, que imagino que n’hi haurà molts a participar-hi, s’aprèn moltíssim, és molt engrescador en definitiva tot un repte!
Mirant enrere recordo els primers quadrimestres de carrera, penses que  queda molt lluny el dia que faràs l’últim parcial, l’últim estudi previ, l’últim examen final, però les setmanes transcorren, els quadrimestres passen i cada cop tens menys crèdits per acabar fins que un bon dia t’aixeques i resulta que és el gran dia, que avui presentes el teu projecte final de carrera. En concloure el dia, hi haurà un enginyer més al món.
Després del projecte i de la satisfacció gratificant de veure la feina ben feta, mesos més tard vaig engrescar-me en presentar-lo al concurs de Millors Projectes Final de Carrera de l’any. Diferents empreses com Accenture, Everis, GMV Innovating Solutions, Hewlett Packard, Lear Corporation i Red.es concedien aquests premis amb l’afany de promoure projectes finals de carrera amb una aplicació relativament directe al sector i per premiar el rigor, l’esforç i dedicació dels estudiants en desenvolupar un projecte complet i elaborat.
La sorpresa no va trigar en arribar, em van concedir dos premis: premi ACCENTURE al millor projecte final de carrera en serveis telèmatics i premi GMV Innovating Solutions  al millor projecte final de carrera en tecnologia espacial.
Qui m’ho hauria de dir, el dia que vaig presentar la còpia de la memòria del PFC pel concurs a la secretaria acadèmica a l’edifici B3 i veure la columna de memòries en equilibri que desafiaven la gravetat. No s’ha de perdre la fe ni l’esperança però davant de tot cal constància, treball i il·lusió.

Compressió i tensió a l'estructura tensegrity

Quan un pensa en robòtica li venen fàcilment al cap tota mena de dispositius mòbils autònoms o bé radiocontrolats. Molt probablement, aquests usin com a elements motrius rodes, extremitats en el cas dels robots humanoides, hèlices o turbines per a robots submarins, etc.
Si es considera un ambient hostil: grans desnivells, terrenys abruptes, obstacles de totes les grandàries i situats aleatòriament en tot l’espai, passos estrets, etc. s’arriba a la conclusió que l’entorn és variable i complex. Aleshores, sorgeix la següent pregunta: per què fer un robot amb una estructura fixa i única? ” Si s’aconsegueix una estructura que sigui capaç de variar la seva forma i dimensió, sense perdre la seva estabilitat, per tal d’ajustar-se en cada cas a la configuració que interessi més, s’obtindran clars avantatges respecte d’un disseny invariant. És a partir d’aquest argument que apareix la idea de dissenyar un robot basant-se en estructures tensegrity.
Us preguntareu, què és una estructura tensegrity? Es podria resumir que és un conjunt d’elements que treballen a compressió (barres) que interactuen amb elements que treballen a tensió (cables).
Aquesta pregunta també me la vaig formular el dia que vaig anar a l’IRI (‘Institut de Robòtica Industrial) de la UPC buscant possibles projectes final de carrera i vaig decidir començar a buscar la resposta i fer el PFC a l’IRI.
Sóc doble llicenciat en telecos i electrònica (pendent de fer el PFC d’electrònica) per l’escola de telecomunicacions, i des de fa un any i mig estic treballant a l’IRI col·laborant en la recerca. Concretament en la implementació de robots basats en estructures tensegrity.

Per qualsevol cosa deixo el meu contacte, jcamps@iri.upc.edu
Molta sort!
Josep

Els costums i el menjar, primer pas de l'experiència al Japó

Sóc el Pedro Lorenzo García, estudiant d’enginyeria industrial especialitat mecànica en l’Escola Técnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT) i escric aquí, en aquest bloc, perquè he estat seleccionat per participar en el prestigiós programa Vulcanus in Japan per  estudiar i treballar al Japó.
El programa consisteix en una beca d’un any concedida per la Comissió Europea, el governjaponès i les empreses més capdavanteres del Japó. El programa està dividit en quatre mesos d’estudi intensiu de la cultura i la llengua japonesa a Tokyo i de 8 mesos posteriors de pràctiques en l’empresa que t’ha escollit per participar en el programa. La beca consisteix en l’allotjament en els dormitoris de l’empresa durant tota l’estada més pagues mensuals per les necessitats diàries amb un valor de 16.000 €. Concretament jo he etat seleccionat per l’empresa HITACHI per a col·laborar en el projecte de disseny i planificació d’una central nuclear a la ciutat que dóna nom a l’empresa, Hitachi. Tot comença l’1 de setembre del 2009 a Tokyo on igualment acabarà a finals d’agost del 2010.
Espero que sigui una gran experiència i que m’enriqueixi moltíssim com a persona i professional. Estic molt orgullós de poder representar a la UPC en l’edició 2009-2010 i animo a tots els estudiants de la Politècnica a sol·licitar aquesta beca en una país tan preciós i avançat.

Era una tarde de Febrero, nos encontrábamos los dos refugiados del frío tomando un te con leche en una cafetería. Entre teorías absurdas y planes para dominar el mundo, surgió la idea de revolucionar la esgrima. Nosotros, como esgrimistas, veíamos el cableado como un sistema muy artificial que no nos daba libertad de movimiento y que hacia el deporte feo y aparatoso. “Entre un teleco y un eléctrico… ¿como no vamos a hacer un sistema inalámbrico?” dijimos aquel día… ¡Qué inocentes nosotros! Si desde un principio hubiéramos sabido la dificultad real del sistema… quizás no nos habríamos lanzado de aquella manera. Desde entonces mucho hemos tenido que luchar y muchos son los obstáculos que hemos tenido que superar. Adiós a dormir hasta tarde los sábados.

Lo que pasó a ser nuestro proyecto final de carrera nos llevó más de un año y medio de desarrollo en la EUETIT. Siendo del Campus Terrassa, tuvimos que desplazarnos dos veces por semana al Campus Nord, dónde teníamos un laboratorio para experimentar. Nuestro proyecto consistía en el desarrollo completo de un sistema inalámbrico para la correcta detección de tocados en la esgrima. Lo que conlleva toda una parte electrónica con un complejo sensor para diferenciar los tocados válidos de los que no lo son y toda una parte de comunicaciones dónde hemos desarrollado e implementado un protocolo que permite simultaneidad de combates, seguridad de la transmisión… En resumen, algo para lo que, dos estudiantes a media carrera por acabar y fuera de su área del conocimiento, no estaban preparados. Pero contra el pronóstico de muchos, lo hicimos. La voluntad y la determinación vencieron.
Echando la vista hacia atrás, viendo la repercusión mediática que ha tenido, viendo la patente que hemos pedido del sensor, y viendo el interés que muestra el ámbito deportivo por implementar cuanto antes esta tecnología en combates oficiales, no podemos dejar de sentirnos orgullosos, y muy contentos por hacer algo que puede llegar a implementarse y “revolucionar” esa esgrima aparatosa que nosotros practicábamos. También nos sentimos muy felices por lo mucho que nos hemos divertido durante estos meses, con todos los pequeños logros que íbamos alcanzando e incluso, de los fracasos. Hemos aprendido mucho, del trabajo en equipo, de electrónica, de esfuerzo y superación… ¡y hasta de psicología!
Nuestro más sincero agradecimiento a los profesores que confiaron en nosotros y sin los que esto no sería hoy una realidad, a los técnicos de laboratorio que siempre nos echaron una mano, al departamento de comunicación que nos supo dar a conocer y, sobretodo, a los miembros del club de esgrima que tanto nos animaron y que tan felices se mostraban en cada paso que dábamos. Deseamos que pronto los tiradores de esgrima, y la sociedad en general, pueda disfrutar de nuestro pequeño aporte a este inmenso mundo de la ingeniería en el que nos estamos embarcando a día de hoy.

http://www.wirelessfencing.net

La imaginación y la necesidad de rizar el rizo nunca me faltaron, pero el día adecuado la imaginación se transformó en creatividad, rizar el rizo en superación y la idea a la que dio fruto la suma de las dos se convirtió en mi objetivo: el diseño de una escalera mecánica apta para todo tipo de usuarios, incluidos discapacitados con sillas de ruedas.

Los meses de búsqueda de la mejor solución, seguidos de intensos meses de trabajo sin quitar la vista del objetivo, finalmente dieron paso a las recompensas: darle el final merecido a una carrera de obstáculos, conseguir el Premio de la ETSEIAT a la Creatividad del Colegio de Ingenieros de Catalunya, un Accésit del Premio Fundación Universia a la Accesibilidad y el gran éxito que está teniendo en todos los medios de comunicación a nivel nacional.

Este último punto, la prensa, ha sido una gran experiencia positiva en todos los sentidos:

la verdad es que siempre me gustó decir tonterías a las cámaras en las bodas, en los videos caseros… Pero “enfrentarse” a periodistas, cámaras de televisión y micrófonos en las ruedas de prensa y entrevistas (algunas emitidas en directo!), exponiendo mi “Proyecto” Final de Carrera, es muy diferente. Saber que es una gran oportunidad para dar a conocer mi propuesta produce una mezcla de sensaciones entre agradecimiento, responsabilidad, entusiasmo, orgullo e inquietud muy agradable. Especialmente agradable es al pensar que el trabajo personal puede representar una solución para una parte importante de la población.

El segundo paso y sus nuevas sensaciones llegan después del maratón de prensa. Buscar la repercusión que ha tenido en los medios: periódicos, radio, televisión y ese gran invento llamado Internet, es muy gratificante. ¡Qué curiosa es la sensación de encontrar mi foto en los periódicos!

Por último queda otro paso tan agradable como sorprendente, y es que no estoy acostumbrado a que personas que apenas conozco me feliciten porque me han visto en el periódico. He llegado a tener felicitaciones desde Inglaterra, Japón… Qué grande es Intenet y qué pequeño es el mundo!

Es muy reconfortante ver cómo una idea que se cruza en el camino puede dar buenas esperanzas a tanta gente. El objetivo inicial está sobradamente cumplido pero, como siempre se deben buscar nuevos retos, ese objetivo es sólo una meta volante. Para llegar al final de la etapa todavía queda pedalear mucho. Los problemas de accesibilidad siguen existiendo, pero espero, con la ayuda de la difusión obtenida en la prensa, conseguir materializar la idea y mejorar la calidad de vida de nuestra sociedad. Incluso, quién sabe, quizá podría desarrollar nuevas soluciones que ya tengo en mente y volver así a rizar el rizo.

No quiero acabar el espacio, que generosamente me han cedido, sin agradecer al equipo de prensa de la UPC, por la oportunidad que me han brindado y la confianza que han depositado en mi proyecto y en mí. Por supuesto, agradezco nuevamente a familiares, amigos y mi novia su apoyo y comprensión por mi ausencia durante el “poyeto”, aun cuando me tenían delante.