Arcitec +recerca ^ +jove

Posts Tagged ‘ETSETB’

Som membres de l’associació AESS – Estudiants. Després d’uns anyets de pausa i centrats en altre tipus d’activitats del món de la robòtica, tornem a organitzar al Novembre el nostre Concurs Nacional de Robòtica: AESSBot.

En aquesta ocasió, el concurs forma part d’un gran esdeveniment anomenat Barcelona Developers Conference on es concentraran desenvolupadors, estudiants, emprenedors i tot tipus de persones interessades en les noves tecnologies.

Pot semblar que la organització d’aquest tipus d’esdeveniment no té cap relació amb aquest blog de recerca, però en realitat, es tracta de tot un projecte.

En primer lloc hem de tenir clar quines categories volem fer i posteriorment estructurar un horari amb un alt nivell de logística. Enguany hem inclòs gairebé totes les categories conegudes: Sumo, Rastrejadors, Velocistes, Mini-Sumo, Hominoides, Lliure i la nostra pròpia de la casa: AESSBot, creada especialment per als nostres alumnes del curs d’introducció a la robòtica que fem dos cops a l’any, obert a tothom.

Assignat el lloc, el què i el com, necessitem els recursos. Aquesta és una de les feines més dures de tot projecte: trobar el finançament i el material necessari per dur-lo a terme. Premis, instal·lacions, transport, allotjament, càtering… tot ha d’estar pensat i preparat per a que tant participants, patrocinadors i públic puguin gaudir de tot un espectacle.

Un cop tanquem els patrocinis i quadrem comptes, toca la més important: la difusió. És el moment de publicar el concurs per a que tant participants com públic el coneguin. Tot és una roda: si hi ha participants, hi haurà públic; si hi ha públic, hi haurà patrocinadors; si n’hi ha de patrocinadors, hi haurà participants. Fer rodar aquesta roda no és senzill. Per tant, durant aquesta fase hem de dividir l’organització en tres grups que s’encarreguin d’aquets tres fronts.

Finalment ens queda crear la part més pràctica, l’arbitratge. Per això, utilitzem els nostres coneixements de robòtica per fer un sistema senzill mitjançant microcontroladors, sensors òptics i finalment, de contacte per fer homologacions i cronometratges de forma precisa i objectiva.

Ara sí, ja pràcticament ho tenim tot i estem preparats per celebrar el XIV Concurs Nacional de Robòtica, AESSbot 2011. Us esperem a tots els dies 18 i 19 de Novembre al Museu Marítim de Barcelona per gaudir de totes les activitats que tenim preparades!

Hola a tothom,

El meu nom és Marc Ciurana i formo part de l'equip de recerca del Centre de Tecnologia Aeroespacial (CTAE). M'agradaria aprofitar aquestes línies per a donar una visió de la meva experiència personal en la recerca sobre tècniques de localització de dispositius.

Aquí em veieu al congrés internacional IPIN'2010 a Suïssa

Vaig estudiar Enginyeria de Telecomunicació a la UPC i el 2001 vaig començar a treballar com a enginyer de sistemes basats en localització. Aquest tipus de sistemes fan ús del coneixement de la posició geogràfica de dispostius mòbils per a proporcionar una determinada funcionalitat. En aquella època els sistemes basats en localització més extesos eren els sistemes de control i gestió de flotes de vehicles, per a aplicacions com el transport de mercaderies, el transport de persones o els serveis al ciutadà (vehicles de recollida d'escombraries, cossos de seguretat, etc). Cada vehicle s'equipava bàsicament amb un receptor GPS per a calcular la posició i un mòdem de telefonia cel.lular (GSM o Tetra) per a transmetre en temps real les posicions a un centre de control. Sovint també es transmetien altres dades diverses provinents de sensors situats en el vehicle.  En aquest centre de control s'explotava la informació rebuda dels vehicles mitjançant un sistema d'informació geogràfica (GIS), el qual permet visionar en temps real les posicions dels vehicles sobre cartografia digital. A més en el centre s'afegia funcionalitat específica depenent de l'aplicació i de les necessitats del client. Aquells anys em van fer descobrir els grans aventatges que podia proporcionar el coneixement de la posició geogràfica. Però a la vegada també em vaig adonar de les importants limitacions que els sistemes de localització basats en satèl.lit tenien en determinats entorns (per exemple en entorns urbans o en interiors d'edificis). Aquestes limitacions feien que una enorme quantitat de quilòmetres quadrats quedessin fora de cobertura d'aquest tipus de sistemes arreu del món.

Així es va despertar el meu interès per les tècniques de localització en sí, és a dir per com es calculava la posició, i més concretament per com es podien superar les limitacions que existien en aquest sentit. Era hora de passar a l'altra banda i endinsar-se en aquest apassionant món!!! El Grup d'investigació en xarxes cel·lulars i localització (GIRCEL), de la mà del doctor Francisco Barceló, em va donar l'oportunitat de començar els estudis de doctorat al Departament d'Enginyeria  Telemàtica de la UPC. La temàtica de la recerca a realitzar girava al voltant de les tècniques per a calcular la posició de dispositius mòbils en entorns indoor, on en la majoria de casos els sistemes basats en satèl.lit no funcionen prou bé (o gens bé), emprant xarxes WiFi desplegades en aquests entorns (IEEE 802.11, http://en.wikipedia.org/wiki/Wi-Fi). En la pràctica em vaig centrar bastant en investigar tècniques de posicionament basades en la mesura del retard de propagació (ToA, http://en.wikipedia.org/wiki/Time_of_arrival) del senyal WiFi i tècniques de trilateració (http://en.wikipedia.org/wiki/Trilateration) i tracking, ja que aquest mètode tenia potencial per a donar un pas endavant respecte el que es coneixia en localització indoor (http://en.wikipedia.org/wiki/Indoor_positioning_system). Com sabeu, WiFi (http://en.wikipedia.org/wiki/Wi-Fi) és una tecnologia de comunicacions molt extesa avui en dia i per tant fer-la servir per a posicionament ofereix nombroses avantatges en termes de complexitat i cost de desplegament, penetració en el mercat, possibilitat de disposar de comunicacions i posicionament en un sol dispositiu, etc. Per contra, el repte d'aconseguir posicionament d'altes prestacions és gran degut a ser una tecnologia que no va ser originalment concebuda per a aquest fi sinó per a comunicacions. I en aquest repte és en el que vaig estar treballant. Durant el doctorat a la UPC vaig tenir l'oportunitat de participar en diversos projectes estatals i en el projecte Liaison del sisè Programa Marc de la Comissió Europea. Els resultats de la recerca van ser sovint força bons i vaig realitzar diverses publicacions (podeu veure aquest article http://upcommons.upc.edu/e-prints/handle/2117/2388 com a exemple). La veritat és que va resultar una experiència apassionant, i cada nou avenç aconseguit motivava a seguir treballant per a arribar encara una mica més lluny. Un fet molt motivant era també la gran quantitat d'aplicacions que té la localització en entorns indoor, per exemple per a museus, aeroports i estacions de tren, hospitals, centres comercials, actuacions d'emergència en edificis, indústria, logística, grans events de tot tipus…  En cas que esteu interessats en donar un cop d'ull al meu treball durant el doctorat, podeu trobar la memòria "Contritubions to TOA-based location with WLAN" aquí http://147.83.39.71/docs/PhDThesis_MarcCiurana.pdf.

Mesures de camp amb l'equip WiFi als aularis del Campus Nord

Un altre dia us explico la meva feina al CTAE. Si necessiteu qualsevol aclariment del que us he explicat no dubteu en contactar-me a l'adreça marc.ciurana@ctae.org.

A reveure!

Marc

Hola a tothom! El meu nom és Raül Serradell i he cursat els estudis d’enginyeria de telecomunicació a l’ETSETB.

Aquí podeu veure un làser en acció.

Actualment el mon laboral m’ha separat de la universitat però m’agradaria compartir amb vosaltres la meva experiència en el projecte final de carrera.

Tot va començar quan vaig haver d’escollir les últimes assignatures de lliure elecció de la carrera. Una d’elles em va cridar molt l’atenció, “Fotónica y Arte” i és que el primer que em va venir el cap va ser: com pot ser que el que he estat estudiant durant tots aquests anys (transmissions de dades, sistemes GPS, telefonia i Internet, programació, etc.) pugui tenir relació amb el mon de l’art? Quines aplicacions es poden dur a terme?

L’assignatura va ser tot un èxit i el professor Sergio Ruiz va aconseguir atraure l’atenció de la majoria dels assistents. No vaig dubtar en demanar-li si era possible fer el PFC en el seu departament… Va ser un període d’investigació molt interessant i productiu.

Entrant una mica en detall, l’espectroscòpia Raman va focalitzar els estudis del meu projecte. A grosso modo aquesta tècnica es basa en un analítica no destructiva a nivell molecular dels materials presents en una obra (pigments, aglutinant, etc.) mitjançant diferents làsers com a font d’il·luminació. L’estudi es basa en l’observació de la llum dispersada pels diferents materials que composen l’obra podent arribar a identificar-los. Un cop determinats els materials és pot arribar a catalogar i datar una obra, determinant si es tracta d’una falsificació.

Van ser mesos d’investigació en els que l’objectiu final va ser determinar quines de les característiques físiques dels materials de l’obra podien afectar en els resultats que obteníem en el laboratori mitjançant l’espectroscòpia Raman. L’índex de reflexió dels pigments va ser el centre dels meus estudis. Em vaig posar en contacte amb una empresa de pigments externa a la universitat per poder realitzar mesures de reflectància de cada un dels pigments que teníem a la base de dades. L’obtenció d’aquesta informació va ser clau per entendre les interaccions fotòniques que es produïen entre els diferents pigments d’una obra explicant resultats no previstos en mescles de pigments.

Altres estudis interessants que es duen a terme en aquest grup del Departament de Teoria del Senyal i Comunicacions són els relacionats amb la neteja d’obres mitjançant el laser polsat, estudis de traçats subjacents o possibles firmes amb tecnologia basada en la reflectometria infraroja, estudis d’esquerdes i repintats amb làmpades de llum ultraviolada.

Aquest és un breu resum del que vaig estar estudiant en el meu PFC. Espero que com a mi us hagi cridat l’atenció aquesta vessant de la fotònica i us animo a seguir de prop els diferents treballs que es realitzen en el departament.

Fins una altra!!

Raül

Si te paras a pensar, quizá la fotónica no sea el primer campo de trabajo que te venga a la mente para un Ingeniero de Telecomunicaciones. Quizá pensarías antes en la WIFI, la TDT, el ADSL… Pero, ¿te has parado a pensar qué hay detrás del ADSL? ¿Cómo es posible transmitir tantísima información a unas tasas tan elevadas? Ahí es donde la fotónica entra en acción: moduladores electroópticos, fibras ópticas, fotodetectores…. En realidad está en todas partes, desde tu PlayStation 3 hasta en las lentillas o las fábricas Soy Ingeniero de Telecomunicaciones de TelecomBCN y tuve la suerte de encontrar una plaza de estudiante de verano en el ICFO – Instituto de Ciencias Fotónicas, en Castelldefels. Este centro, pionero en España en la investigación en fotónica, esencialmente estudia cómo utilizar la luz para hacer cosas hasta ahora imposibles como la computación cuántica (capaz de descifrar claves que hoy consideramos ultraseguras), el diagnóstico y tratamiento de células tumorales sin alterar las células sanas, células solares de última generación… Imposible resumirlos todos, para eso está la web del ICFO. Por supuesto, mi primer día en ICFO fue como el día de Reyes, todo juguetes nuevos. Algunos ya los había visto durante la carrera y otros aún no sé para qué sirven. Mi primer proyecto, en el grupo de Optoelectrónica del Profesor Valerio Pruneri, consistía en fabricar electrodos metálicos transparentes, esenciales en aplicaciones tan triviales como por ejemplo las pantallas de los móviles. Este proyecto implicó trabajar en una sala blanca, como la que Gema nos ha mostrado en su blog y aprender técnicas de nanofabricación parecidas a las que se usan en la fabricación de microcomputadores. Al terminar el verano, prolongué mi estancia en ICFO para hacer el proyecto final de carrera. Fruto de este proyecto inicial surgieron varias colaboraciones tanto internas, para fabricar células solares y OLEDs,  como externas. Entonces decidí embarcarme en un nuevo proyecto VISION, una de estas colaboraciones, dirigido por Telefónica I+D y en colaboración con multitud de centros de investigación, universidades y empresas españolas. Concretamente, mi misión (conjuntamente con la empresa ADTelecom) era desarrollar un prototipo de Display 3D sin gafas. Os estoy hablando del año 2008, por aquél entonces aún no había aparecido James Cameron con la película Avatar que fue el boom mundial del 3D y nosotros teníamos que desarrollar uno a partir de cero, y lo estamos consiguiendo. Más tarde surgió una nueva (y por ahora la última) oportunidad. Gracias a la más cuantiosa donación privada en la historia de nuestro país, se abrieron nuevas líneas de investigación. Una de ellas, el desarrollo de células solares de última generación (baratas, no tóxicas y estables), es la que me ocupa actualmente. ¿Qué diferencias tienen con las células de hoy en día? ¿No os habéis fijado en que llevamos años oyendo hablar de la tecnología solar? y ¡aún no se ha implantado a gran escala! Esto se debe, principalmente, a que no es aún una energía tan barata como otras. Nosotros nos centramos en reducir su coste mediante nuevos materiales, desarrollados mediante nuevas rutas químicas e implementados en estructuras novedosas para su implantación con técnicas de producción a gran escala. Pronto estaremos en todos los tejados, ¡ya lo veréis! Hasta pronto Luis

Aquí estic en una presentació amb els meus col·legues a la ICUWB'09.

Hola, el meu nom és Eva Lagunas. Vaig estudiar Enginyeria de Telecomunicacions a l’ETSETB i actualment estic fent el Doctorat en el Departament de Teoria del Senyal i Comunicació (TSC) dins l’Array and Multichannel Processing Group.

Gran part de la investigació que he dut a terme en aquest temps tracta sobre sistemes de localització i posicionament mitjançant la tecnologia UltraWideBand (UWB). De fet, aquest va ser el tema que més em va cridar l’atenció quan buscava tema per fer el meu Projecte Final de Carrera. Un dels problemes més interessants en comunicacions sense fils és l’estimació de posició.

La ubicació de dispositius és un tema que apareix constantment en la literatura científica. Localització es refereix a una àmplia família de sistemes, procediments i algorismes, nascuts en l’àmbit militar però que recentment s’han estès a innumerables aplicacions civils. La principal font d’error en sistemes de localització sense fils és degut a les condicions de propagació del canal sense fils. La tecnologia que ha demostrat donar millors prestacions en aquest tipus d’aplicacions és UWB. UWB es una tecnologia emergent amb unes característiques molt atractives. La principal característica és el gran ample de banda d’aquests senyals que proporciona alta resolució temporal. Per això UWB és la millor opció a l’hora d’efectuar mesures de distància basades en el càlcul del retard de propagació d’un senyal. Per a que es feu una idea, gràcies a aquesta precisió podem localitzar objectes amagats  com mines enterrades en zones de conflicte  o detectar i localitzar objectes propers cosa molt útil per a la creació de robots que no s’ensopeguin.

La nostra idea era però augmentar la resolució dels sistemes treballant en el domini freqüencial i obtenir també estimació de la direcció d’arribada (DOA) del senyal per tal de no necessitar més d’un node de referència (els clàssics estimadors de posició es basen en mínim 3 mesures de distància de 3 nodes diferents). Per poder obtenir l’angle d’arribada d’un senyal és necessari disposar de diversitat espacial en el receptor (múltiples antenes). En general les mesures de DOA s’aconsegueixen mitjançant estimació de densitat espectral de potencia. La nostra proposta era aprofitar el fet de que el temps de retard de cada antena és funció de l’angle d’incidència. Millorant aquesta tècnica podriem crear sistemes de localització molt precisos que podríem utilitzar, per exemple, per detectar persones enterrades en allaus o entre les runes causades pels terratrèmols.

Així doncs en el meu PFC es descriu un innovador algorisme d’estimació conjunta de TOA (temps d’arribada) i DOA que treballa en el domini freqüencial per tal de poder aplicar tècniques d’estimació espectral d’alta resolució que milloren la resolució de les mesures. Tot aquest treball em va servir per publicar un article en un congrés internacional, el ICUWB’09 (International Conference on UltraWideBand) celebrat a Vancouver, Canadà, un viatge inoblidable i una experiència molt enriquidora.

Un dels tallers d'enginyeria del MIT

Hola a tothom!

Em presentaré: em dic Elisenda Bou i estic a l’últim curs de la doble llicenciatura en Enginyeria de Telecomunicacions (a l’ETSETB) i Enginyeria Electrònica (a la ULPGC, de Las Palmas de Gran Canaria). Ara mateix, estic acabant els dos projectes de fi de carrera (un de cada), de temes molt diversos… i bé, millor us parlo dels “meus” projectes, que són més interessants.

Un dels projectes més ambiciosos i en els que m’he divertit més (i em segueixo divertint) durant aquests anys a la universitat, és el que m’ha dut per molts llocs i que ha acabat conformant, al llarg dels anys, el que ara és el meu projecte de fi de carrera de Telecomunicacions a l’ETSETB: La transmissió d’energia sense cables… entre satèl·lits!

Segurament encara no teniu ni idea del que us estic parlant…  es tracta de la creació d’un “bus virtual” d’energia sense cables. I direu: i això per què és? doncs bé, l’objectiu és aconseguir una àrea a l’espai exterior on es puguin instal·lar satèl·lits sense la necessitat de pujar els mòduls d’obtenció d’energia (plaques solars, etc.) o de comunicació amb terra. Així, es tendeix a una estructura de satèl·lits on cada mòdul s’especialitzaria en la seva funció. Imagineu-vos una estructura “plug and play”, com quan un connecta un pendrive a l’ordinador i directament és reconegut pel sistema i se li proporciona energia  i accés. Doncs es tracta del mateix, però per satèl·lits… inal·làmbricament: al posar un satèl·lit en una àrea determinada (d’uns quants kilòmetres quadrats),  aquest directament rep energia de manera inal·làmbrica des del sistema i es pot comunicar amb terra. I això estalvia molta massa al conjunt!

Aquest projecte, que vaig començar a segon any de carrera (per molt llunyà que sembli!) l’he dut a terme a mig camí entre el Massachusetts Institute of Technology (on he treballat per DARPA) i la Universitat Politècnica de Catalunya, amb l’ajuda del meu director de projecte: l’Eduard Alarcón del departament d’Enginyeria Electrònica. El projecte en si ha sigut interessantíssim,  no només per poder treballar en un grup punter en l’àmbit de l’aeronàutica, sinó també per les immenses possibilitats que això m’ha ofert (viatjar a congressos, fer proves a l’estació espacial internacional…)
Podeu trobar una mostra del que va ser el meu primer estiu al MIT aquí:

El segon projecte, que realitzo a Canàries, tracta d’un sistema de localització de pacients en entorns hospitalaris mitjançant identificació per radiofreqüència, que consisteix en utilitzar RFID per saber en qualsevol moment on està cada pacient en un hospital, millorant l’assistència hospitalària i la gestió de recursos, ja que es “digitalitza” el flux de pacients. Aquest projecte no és tant innovador,  sistemes semblants ja s’han dut a terme als Estats Units, però m’agrada perquè té una vessant electrònica (el baix nivell: disseny de circuits) i també una altra de telecomunicacions (triangulació, WiFi, Bluetooth), així que puc treballar en els dos nivells.

A més a més, en  farem el pilotatge a un parell d’hospitals (un de Canàries i un de Barcelona), el que ens permetrà veure el projecte funcionant… tot un luxe!

I bé, això és bàsicament el que estic fent ara.  Espero que us hagi interessat!!

Hola!

Després d’explicar les nostres penúries en l’anterior entrada (feu clic aquí), ja és hora d’explicar els progressos que hem fet! Recordeu que estàvem investigant al Departament d’Enginyeria Electrònica com estimular les cèl·lules mare per diferenciar-les en cardiomiocits (cèl·lules del teixit cardíac)? El que volem veure és si és viable diferenciar les cèl·lules mare d’un mateix individu en cardiomiocits amb la fi de generar teixit cardíac. L’objectiu que perseguim a l’escola de telecomunicació (ETSETB) és investigar si és possible “reparar” la part del cor malmesa de persones que han sofert un infart de miocardi. D’aquesta forma i a diferència d’alguns casos amb transplantaments, es minimitzaria el risc de problemes relacionats amb un possible rebuig ja que el teixit ha estat dissenyat a partir de les pròpies cèl·lules del pacient.

I en aquesta línia, hem aconseguit observar en les cèl·lules mare electroestimulades un augment significatiu de les proteïnes característiques del fenotip propi dels cardiomiocits. És a dir, les cèl·lules mare cada cop s’assemblen més a cardiomiocits! Tot i això, encara no bateguen per si soles, però anem pel bon camí. El següent pas consisteix en electroestimular-les un cop estan sembrades sobre superfícies “especials”. Hi ha estudis que demostren que les superfícies on creixen adherides les cèl·lules (per exemple, l’elasticitat i rugositat del material del que està fet el substrat) afecten al citoesquelet, o el que és el mateix, a la seva forma. I és que un cardiomiocit té forma allargada mentre que les cèl·lules mare per defecte són com ou ferrats.

En la següent fase, es farà un mix de tot plegat amb el gimnàs de cèl·lules. D’aquesta forma, imitarem les condicions de l’efecte de contracció muscular i activitat elèctrica que hi ha al cor a cada batec. Tot plegat, hauria de contribuir ha obtenir cardiomiocits funcionals, però encara és massa d’hora per vaticinar-ho!

Mesurant el creixement de les cèl·lules en l'incubador

Per acabar, aquí va una imatge del setup de mesura utilitzat per monitoritzar el creixement de les cèl·lules dins l’incubador.

Fins la pròxima,

Benjamí

Hola altre cop!

Ha plogut un munt des de la meva última entrada així que he pensat que estaria bé explicar notícies fresques dels projectes! Ja fa un temps que vam desenvolupar el prototip de tirita amb silicona biocompatible per fer-hi crèixer cèl·lules. No us ho creureu, però no és gens fàcil: les cèl·lules són molt tiquismiquis i es moren per poc que els hi facis res!  Ara que ja tenim el suport físic adient estem investigant per aconseguir que les cèl·lules mare es diferenciïn cap a cèl·lules de miocardi. Per aconseguir-ho, es creu que afavorirà el fet de fer crèixer les cèl·lules en les mateixes condions que estan en el cos humà. Doncs bé, el Grup d’Instrumentació i Enginyeria Biomèdica (GIEB) ha dissenyat un equip d’estimulació elèctrica que ens permet simular in-vitro les condicions elèctriques humanes. A més, tot just ara comencem amb el desenvolupament d’un gimnàs de cèl·lules per simular el moviment del cor…sí sí, tal com sona: un gimnàs de cèl·lules! Bàsicament és un sistema mecànic i magnètic que ens permetrà estimular les cèl·lules que han crescut sobre les tirites amb esforços de tracció al ritme del batec cardíac.

El Benjami mirant les cèl·lules mare pel microscopi

En paral·lel a la part més bio, una altra tasca que també estem duent a terme consisteix en la caracterització 3D de la rugositat de la superfície de la tirita on fem crèixer les cèl·lules. Per fer-ho necessitem utilitzar equips molt sofisticats com microscopis interferomètrics, perfilòmetres mecànics i d’altres. Afortunadament, el Centre de Rercerca en NanoEnginyeria (CRnE) de la UPC m’ha facilitat l’ús de les seves instal·lacions i equips per dur-ho a terme.

A la foto em podeu veure mirant les cèl·lules mare pel microscopi en les instal·lacions que té el nou grup d’Insuficència Cardíaca i Regeneració Cardíaca (ICREC) de la Fundació d’Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol (IGTP).

Per avui això és tot! A mesura que vagi fent més coses aniré actualitzant el blog!! Qualsevol dubte o interès ja sabeu on sóc!

Salut

Benjamí

En els propers anys el metro arribarà (per fi!) al Campus Nord. Entre els grups de la UPC que fan recerca per a millorar alguns aspectes de la seva construcció, alguns membres del Grup d’Instrumentació Electrònica i Biomèdica del Departament d’Enginyeria Electrònica treballem amb l’objectiu de millorar els controls de qualitat que s’apliquen al formigó, conjuntament amb el Departament d’Enginyeria de la Construcció de la ETSECCPB.

Pablo Juan en el laboratori del Departament d'Enginyeria Electrònica

Ho sé, la pregunta immediata és Pablo: I què poden aportar els telecos a l’enginyeria de camins? Fins ara, les tècniques que es fan servir per a avaluar la qualitat d’estructures són destructives. Mitjançant l’ús de sensors electromagnètics, pretenem veure la composició de les estructures sense necessitat de malmetre-les, i alhora de forma més ràpida, econòmica i sostenible.

Com a estudiant de telecos a l’ETSETB, vaig fer el meu PFC i continuo ara amb el doctorat, en el disseny de sensors i tècniques per a mesurar, per exemple, la variació de la permitivitat del formigó en presència de fibres metàl•liques o amb variacions del grau d’humitat. D’aquesta manera, contribuïm a la innovació en les tècniques de construcció.

Un antic somni dels científics ha estat el de poder veure a dins de la matèria. En el nostre cas podem donar un petit pas i detectar objectes metàl•lics o forats dintre de blocs de formigó.

Si vols més informació o venir a visitar-nos, pots escriure’m a: paujuan@eel.upc.edu, i mentre pots veure el vídeo següent que mostra un dels assaigs que permet estimar la quantitat i orientació de fibres d’acer en provetes de formigó:

Assaig d’una proveta de formigó en el laboratori del Departament d’Enginyeria Electrònica

I aquí em podeu veure en una obra prenent mesures a una dovella. Les dovelles són elements prefabricats de formigó armat, que es cargolen entre si, formant un anell troncocònic.

Hola a tots i totes. Aquesta és la primera entrada que faig al blog, per tant, caldrà que em presenti. Em dic Ivan i soc alumne de la ETSETB des de fa…, bé uns quants anys. Fa tot just tres dies que he presentat el projecte de final de carrera (PFC), o sigui que acabo de tancar la meva etapa d’estudiant, com a mínim de moment. M’agradaria explicar-vos una mica en que ha consistit el meu PFC, la meva experiència a l’hora de fer-lo i com es fica en el terreny de la recerca en un àmbit molt aplicat com és l'electrònica de l’automòbil (en aquest link  podeu trobar informació del grup d'investigació del departament d'enginyeria electrònica de la UPC  que treballa en aquest tema). Imagino que igual que li passa a molta gent quan està a punt d'acabar els estudis, un es planteja quina és la millor opció per fer el projecte: anar-te’n d’Erasmus i fer-lo en algun racó remot del planeta, o bé quedar-te més a prop de casa i fer-lo a l’escola o en una empresa. En el meu cas vaig triar la darrera opció, ja que com el futur de la majoria d’enginyers acostuma a estar en l’empresa privada, volia veure el que m’espera fora de la universitat. I no me’n penedeixo pas de la meva decisió, tot just el contrari. He tingut la oportunitat d’estar sis mesos al departament d’Enginyeria Avançada que té Lear Corporation a Valls. Aquesta és una multinacional americana dedicada, entre d’altres coses, a l’electrònica de l’automòbil. En el meu cas he estat treballant en un projecte sobre comunicació entre vehicles, i entre aquests i la infraestructura. La veritat és que fins que no em van explicar en que consistia el projecte, no m’imaginava que els cotxes poguessin parlar entre si. I un pot pensar, i això per què serveix? A qui no li ha passat mai d’anar amb el cotxe i sentir la sirena de l’ambulància o de la policia i començar a mirar cap a tots costats per veure si ve pel nostre carril o no? No estaria bé que el vehicle d’emergències ens enviés la seva ruta, poguéssim visualitzar-la a la pantalla del navegador, i amb un simple cop d’ull decidir si l’hem de deixar passar o podem continuar el nostre camí? O que si hi ha una retenció per obres o un cotxe avariat ens poguessin informar abans d’arribar a la cua i estar dues hores aturats? Doncs bé, aquestes són només algunes de les utilitats que podria tenir la comunicació entre vehicles. La feina que he estat realitzant durant els darrers sis mesos, ha consistit en dissenyar una placa de comunicacions que integra totes les tecnologies necessàries per permetre l’intercanvi d’informació entre vehicles. I com a part d’aquesta informació s’ha de presentar al conductor, també he dissenyat una interfície home-màquina, que a grans trets, consisteix en una pantalla com la d’un navegador, mitjançant la qual el conductor visualitza tota la informació. Aquesta interfície HMI (Human Machine Interface) disposa també d’una botonera per accedir als diferents menús que apareixen al display. Investigant una mica per Internet es poden trobar força referències sobre prototips dissenyats per a comunicar vehicles entre si. General Motors va venir a Espanya al 2007 a les instal•lacions que té l’INTA (Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial) a Madrid, per mostrar el seu prototip. Hi ha moltes organitzacions de caràcter Europeu que es dediquen a promoure els sistemes de comunicació V2V (Vehicle to Vehicle) com CVIS o Car2Car, sobretot perquè aquests sistemes poden ajudar a millorar la fluïdesa del transit i a reduir els accidents. Si voleu, podeu clicar aquí (NEC)  i aquí (BMW) per veure dos vídeos molt interessants de com funciona el sistema Car2Car. Potser a aquells més interessats pel món de l’automoció els sona un sistema anomenat eCall, pels que no, us en faig cinc cèntims. Aquest és un sistema que d’aquí a pocs anys incorporaran tots els vehicles, el qual realitza una trucada automàtica d’emergència quan hem patit un accident. D’aquesta manera els serveis sanitaris o la policia poden acudir de manera més ràpida que no pas si algú els ha de trucar un cop s’ha produït el sinistre. Aquesta és una aplicació doncs, que pot salvar vides, i la qual em contemplat a l’hora de fer el sistema V2V a Lear. Per posar punt i final a l’estada a l’empresa, cada any, Lear Corporation otorga El Premi Lear a la Innovació Tecnològica entre els estudiants que van a fer el PFC amb ells, i vet-ho aquí, aquest any vaig tenir la sort de que me l’atorguessin a mi. I jo tan feliç. Sempre és maco que a un li reconeguin la feina que ha fet. I bé, en essència aquesta ha estat la meva experiència a l’empresa durant els darrers sis mesos. Jo engrescaria a tots aquells que es troben a punt de fer el PFC a que busquin bé, perquè hi ha projectes molt interessants tant a dins com a fora de la universitat i molts d'ells endinsant-se en el món de la recerca. Així que sort a tots! Ivan

Hola.  Mi nombre es Gema López y actualmente estoy trabajando como colaboradora dentro del grupo de investigación de Células Solares del Grupo de Micro y Nanotecnología (MNT) del Departament d’Enginyeria Electrònica de l’escola de telecomunicacions. 
Gran parte del trabajo lo desarrollamos en la Sala Blanca de la UPC que, por si alguien no sabe donde está, se encuentra ubicada en el sótano 1 del edificio C5 del Campus Nord de la UPC.

Aunque no lo parezca soy Gema dentro de la Sala Blanca

¿Y qué se cuece en este laboratorio? Varias cosas muy interesantes y difíciles de resumir. El peso fundamental del trabajo se centra en el mundo de las células solares sobre las que hay abiertas varias líneas de investigación, tanto en silicio cristalino, silicio amorfo como  células solares  orgánicas, en las cuales se está consiguiendo rendimientos cada vez más importantes.

Otro peso fundamental del trabajo que se desarrolla, es dentro del mundo de los sensores, micro-nano sensores, mejor dicho. En este campo se ha diseñado y fabricado cosas realmente fascinantes  como un sensor para medir el flujo y ángulo de viento en la tenue atmósfera del planeta Marte  dentro del Proyecto REMS (Rover Environment Monitoring Station). Esta misión, impulsada por la NASA, prevé ser lanzada el próximo 2011 con un ambicioso proyecto científico de caracterización de las condiciones ambientales de la superficie del planeta rojo y la búsqueda de rastros de vida pasada o presente…
También se ha diseñado y fabricado un conjunto de sensores de posicionamiento del sol, los cuales irán encastados dentro de un microsatélite, el Nanosat 1B, desarrollado por el INTA (Instituto Nacional de Técnicas Aeroespaciales) y que será lanzado en breve. 
Actualmente está en proceso de desarrollo un sensor solar de alta precisión para el satélite español INTASAT, el denominado FineSensor.  En fin… y muchas cosas más.
Si estáis interesados en realizar vuestro proyecto de fin de carrera o tesis doctoral con nosotros en la página del Departament d’Enginyeria Electrònica  de la UPC tenéis toda la información y los contactos de los diferentes investigadores de los grupos. Hasta otra.

Parlant amb algun de vosaltres arran de la meva darrera entrada em preguntàveu: com va començar tot? Des de sempre m’havia agradat desmuntar totes les joguines que em regalaven, volia saber i entendre perquè es movia el cotxe teledirigit en prémer el polsador del comandament! Com podia ser?
Ja en la universitat, a part d’aquesta curiositat insaciable d’entendre el perquè de tot, un dels motius que em va fer decantar per la robòtica sense dubte va ser veure el meu primer concurs nacional de robòtica que organitza l’AESS  associació d’estudiants de l’ETSETB.

Va motivar-me moltíssim: robots lluitadors de sumo, robots rastrejadors que segueixen el camí més curt, netejadors de superfícies etc. La dosi de motivació va ser tal que  vaig apuntar-me al “curset” per aprendre’n i presentar-me més tard, juntament amb companys de la carrera a algun concurs per provar sort i gaudir de l’experiència. La sort ens va somriure amb alguna que altre victòria (Segon Premi a la categoria de Rastrejadors el 2007, Tercer premi el 2006 ). Així que animo a tothom que li agradi aquest món robòtic, que imagino que n’hi haurà molts a participar-hi, s’aprèn moltíssim, és molt engrescador en definitiva tot un repte!
Mirant enrere recordo els primers quadrimestres de carrera, penses que  queda molt lluny el dia que faràs l’últim parcial, l’últim estudi previ, l’últim examen final, però les setmanes transcorren, els quadrimestres passen i cada cop tens menys crèdits per acabar fins que un bon dia t’aixeques i resulta que és el gran dia, que avui presentes el teu projecte final de carrera. En concloure el dia, hi haurà un enginyer més al món.
Després del projecte i de la satisfacció gratificant de veure la feina ben feta, mesos més tard vaig engrescar-me en presentar-lo al concurs de Millors Projectes Final de Carrera de l’any. Diferents empreses com Accenture, Everis, GMV Innovating Solutions, Hewlett Packard, Lear Corporation i Red.es concedien aquests premis amb l’afany de promoure projectes finals de carrera amb una aplicació relativament directe al sector i per premiar el rigor, l’esforç i dedicació dels estudiants en desenvolupar un projecte complet i elaborat.
La sorpresa no va trigar en arribar, em van concedir dos premis: premi ACCENTURE al millor projecte final de carrera en serveis telèmatics i premi GMV Innovating Solutions  al millor projecte final de carrera en tecnologia espacial.
Qui m’ho hauria de dir, el dia que vaig presentar la còpia de la memòria del PFC pel concurs a la secretaria acadèmica a l’edifici B3 i veure la columna de memòries en equilibri que desafiaven la gravetat. No s’ha de perdre la fe ni l’esperança però davant de tot cal constància, treball i il·lusió.