Arcitec +recerca ^ +jove

Va ser d’una enorme gratitud rebre el premi com a Millor Projecte Final de Carrera 2010-2011 d’una institució com el CETIB.  I encara suposa més gratitud el fet que, gràcies al premi, es pugui donar a conèixer al grup de professors de l’EET sota el nom de COMPLUMAS.

Com a estudiant d’Enginyeria Tècnica em va arribar el moment de buscar-me un Projecte Final de Carrera. En el meu cas va venir de mans de la professora Núria Garrido, qui em va explicar que s’havia creat un grup de professors de diferents disciplines, sota la direcció de Fernando Carrillo,  per dur a terme una investigació sobre l’estabilització de les plomes de pollastre i el seu aprofitament per a mesclar-ho com a reforç amb una matriu biodegradable, en el nostre cas, el plàstic anomenat PLA. De seguida, com comprendreu amics, em va crida molt l’atenció i m’hi vaig afegir.

El meu treball és una petita part d’un estudi total d’una durada de 3 anys i principalment té tres objectius. El primer és proposar un mètode per estabilitzar la ploma de pollastre que en un ambient lliure es degrada en poques hores, passant a ser inútil. Gràcies a un bany de vapor podem contrarestar aquest efecte permetent així obtenir un material tècnic i útil per manipular. S’ha escollit la ploma de pollastre per la presència de la queratina en la seva estructura i per la seva lleugeresa,  a banda de l’abundància del material: quasi 5 milions de tones al món.

Un cop tenim el reforç estable passem a la producció a escala de laboratori del material compòsit. Durant el procés  intervenen bàsicament 3 variables com són:  la temperatura, el temps de mescla i la velocitat de mesclat. Això ens dona un total de 27 possibles solucions estudiades en el projecte i avaluades posteriorment. Un cop es van obtenir les condicions per processar més satisfactòries es va avaluar també què passava si augmentava o disminuïa la quantitat de ploma present en la mescla. Començant amb un 100% PLA – 0% Ploma i acabant en un 75% PLA – 25% Ploma. Finalment, tenint en compte el comportament mecànic i la densitat de cada mostra es fa un recull de dades per avaluar-les obtinguent les conclusions finals del projecte.

Per acabar ja podem definir les aplicacions possibles. Segons els estudis realitzats en les mostres i les propietats de les plomes de pollastre creiem que tindrem dues aplicacions principals: una en panells per a la construcció on actuarà com a aïllant tèrmic i acústic, i la segona en l’ indústria del packaging.

M’agradaria agrair des d’aquí a tot el grup de COMPLUMAS l’ajuda que he rebut per part d’ells i sobretot a Núria Garrido i Fernando Carrillo per deixar-me formar part d’aquests grup ja que són ells qui m’hi van involucrar. Vull agrair també a tota la meva família i amics, pel suport emocional i per aguantar els meus horaris i totes les meves crisis quan sorgien problemes (per que sempre n’hi han..) Gràcies a tots.

Aprofito per fer una reflexió: si nosaltres li hem donat una oportunitat a les plomes de pollastre, a què no se li pot donar!?

Jordi Aymerich Amorós

 

Fue muy gratificante compartir el premio de accesibilidad y proyecto de fin de carrera de la Fundación Once con estudiantes de arquitectura de diferentes universidades de España, junto a los que asistí el pasado noviembre a un congreso internacional de arquitectura celebrado en Barcelona. Tuvimos la oportunidad de conocernos, aprender de arquitectura y divertirnos en las fiestas organizadas por el congreso, que frecuentemente prolongábamos…

El proyecto que presenté al concurso se trata de un centro de producción artística ubicado en el pueblo de Durango, Bizkaia, donde nací. Es un proyecto muy urbano, en el que tan importante es el edificio en sí, como los espacios que este genera a su alrededor. Me interesa aquella arquitectura que participa en la construcción del espacio público de las ciudades, la que establece un diálogo con el entorno sin imposiciones. El desarrollo del proyecto me permitió conocer mejor la problemática urbanística de mi pueblo y ser más crítico con algunas de las actuaciones que se están llevando acabo en el municipio. Me gustaría poder compartir el trabajo que realicé durante dos años aproximadamente con los habitantes de Durango y conocer sus impresiones.

En el largo “parto” del proyecto me ayudaron muchas personas. Desde las primeras discusiones con el profesor, hasta la ayuda por parte de mis amigos la noche previa a la entrega, fueron dando forma al proyecto. Entre medias, pasos adelante y atrás, libros de referencia, visitas a edificios, cuidados de la familia, psicoterapia, fines de semana trabajando junto a mi novio, montones de papel sulfurizado a reciclar… esto me lleva a pensar que la arquitectura es algo colectivo…y que mereció la pena!

Xabier del Arco Zumarraga

 

 

La meva experiència en aplicacions mòbils no és molt extensa però en el sector dels videojocs m’ha portat més d’un mal de cap. Ara per ara els mercats que tiren més són Android i iOS, cada sistema amb les seves ventatges i inconvenients i sobretot, molts pocs punts en comú.

L’aplicació que vaig iniciar a l’empresa u-Play online com a Projecte Final de Carrera a la EETAC amb el Josep Yúfera, del Departament de Telemàtica, tenia com a objectiu un joc de futbol per móbils, en 3D i sistema online. Per evitar costos em vaig decantar per les llibreries ogre3D i un llenguatge que controlés i fos compatible en Android en cas de necessitar-ho, en aquest cas C++.

Tot va anar bé fins que un cop finalitzat el prototip a iOS es va requerir també el port a Android. La lògica no tenia cap problema utilitzant el NDK però les llibreries gràfiques van ser un malson: lo màxim que vaig aconseguir utilitzant documentació imprecisa i escassa del possible funcionament d’aquestes llibreries em va portar a poder visualitzar els menús, que no deixaven de ser imatges. I quan dibuixava qualsevol vèrtex l’aplicació feia un pet i no gaire agradable de debugar!

Al final, després de dedicar unes tres setmanes vaig reescriure tota la lògica per ser cridada com una llibreria i utilitzar unity3d ja que recentment s’havia comprat la llicencia a la feina. En aquest cas els artistes de u-Play van poder treballar sense passar per mi i en poques setmanes he fet el port i funciona correctament a falta de provar en els milions de telèfons diferents que trobem al mercat.

Com a conclusions, treballar amb dispositius mòbils comporta uns requisits tècnics fàcils d’assolir però molts mal de caps en compatibilitats i característiques, tant en llibreries entre SOs, baixada de rendiment en uns certs models de telèfon, incapacitat per els dispositius de tindre un bon bit rate de pujada o  documentació incompleta, entre d’altres. Però m’ho he passat d’allò més bé.

Marc Fernández Vanaclocha

 

Mentre era un estudiant de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) el programa d’intercanvi  Erasmus em va permetre el 2009 conèixer Holanda i la seva arquitectura. Vaig estar estudiant a la Technische Universiteit Eindhoven, on hi vaig aprendre molt sobre la cultura d’allà. Vaig conèixer la ciutat i em vaig plantejar com a Projecte Final de Carrera fer un estudi de la mobilitat i dels problemes de la zona nord. El projecte el vaig presentar a la convocatòria de Juny 2011 i tenia el títol de ‘Recuperació d’un traçat històric a Eindhoven’. Vaig tenir la sort de tenir de tutor un gran mestre com l’Enric Batlle.

Els reconeixements no s’han fet esperar i poc després de presentar-lo vaig sortir guanyador de dos premis. Un jurat internacional em va guardonar amb un Segon Premi al Saló SAIE de Bolònia en categoria estudiant, d’entre més de 250 propostes. I també la Fundació ONCE em va guardonar per ser un projecte d’interès per recuperar un traçat i prioritzar el vianant i la bicicleta.

A l’inici no sabia cap a on anava ni quin tipus de projecte sortiria, però tenia en ment que el projecte era un camí per a la gent i que la qualitat de l’espai seria molt important. Preservar la memòria del lloc era la prioritat del projecte. Vaig anar a parlar amb professors de la TU/e, historiadors municipals i amb arquitectes de l’ajuntament. Tot plegat em va encoratjar en la bona direcció.

En lloc de treballar  un edifici volia entendre el context i les problemàtiques que s’hi troba la gent cada dia. Recuperar un dels traçats històrics i que tingués continuïtat em va portar a buscar les pautes per als nous ponts, el propi camí i els elements complementaris amb un únic llenguatge.

Després vaig seguir treballant dur i amb l’ajuda del meu tutor vaig arribar a una bona proposta i a les idees inicials. Vaig acabar molt content el projecte i vaig anar al Tribunal sense cap por. A vegades als estudiants ens ‘apreten’ amb el mite del PFC, però també hi ha vida després.

La satisfacció va arribar amb els dos reconeixements en forma de premi i també a l’estiu quan vaig parlar amb l’ajuntament i em van dir que estan fent un estudi de d’aquella zona i que era molt encertat per a donar-li més vitalitat.

Àngel Cerezo

Algunes imatges del projecte:

La meva experiència en el que podria ser considerat un dels temples més coneguts del món va començar a finals de l’any 2006. Se’m va oferir la possibilitat de treballar en la investigació i reconstrucció virtual del primer projecte de l’arquitecte Antoni Gaudí per al Temple de la Sagrada Família, a Barcelona. Aquest projecte estava finançat per la Junta Constructora del temple en conveni amb la UPC.

El context d’aquesta investigació

El procés de disseny del temple, lluny de ser un procés curt, s’allargà des del moment en què se n’iniciaren les obres fins a l’actualitat. Gaudí se’n va ocupar personalment des de l’any 1883 fins la seva mort, l’any 1926, i el projecte va patir constants modificacions sota la seva direcció. El primer projecte, de caràcter neogòtic però ja amb un fort accent gaudinià, es va construir en part (la cripta, l’absis i bona part de la façana del Naixement, coneguda per les seves quatre torres i decoració naturalista). Una altra part havia sigut dissenyada amb més o menys concreció però no s’havia construït, degut a la falta de fons per la continuació de les obres.

Durant aquest període de pausa forçada, Gaudí va redissenyar el temple en un segon, i un tercer, projectes que representaven una evolució imparable cap un estil artístic propi indiscutible, basat en la geometria reglada i una comprensió profunda del funcionament estructural del gòtic. Superant, doncs, l’estil naturalista desbordat i gairebé incontrolable de la Pedrera o la casa Batlló, l’ús d’aquestes noves formes geomètriques permet parlar de “la superació del gòtic” i de la creació d’una plasticitat que només s’ha pogut repetir molts anys després, amb les obres de Candela, Torroja o Calatrava. És en aquest context en què es considera la importància de poder mostrar, al museu de la Sagrada Família, l’evolució del projecte del Temple a través de maquetes que mostrin les diferències entre els dos projectes inicials i el final, així com altres elements d’interès de cadascun d’ells.

Així doncs, se’m va encarregar investigar aquest primer projecte neogòtic, intentant fer-ne una reconstrucció virtual en 3D el més exacta possible. Degut a l’incendi del taller de Gaudí durant la Guerra Civil, no queden plànols originals de cap dels projectes, i les maquetes que Gaudí feia servir per explicar-los es van trencar en bocins. Per tant, com a material per a aquesta reconstrucció, disposava de les parts construïdes, de les quals no se’n tenien plànols exactes, de les peces de les maquetes trencades i d’alguna foto d’època de la maqueta original.

Procés

Vaig començar per la part que semblava més senzilla: l’amidament i reconstrucció virtual dels elements existents. Això requeria recórrer les parts antigues del temple de punta a punta, fotografiant cada element i amidant cada petit detall. Aquesta primera part em va servir per aproximar-me a un projecte de gran envergadura sense sentir-me (massa) desbordat.

Finalitzats alguns d’aquests elements construïts, vaig seguir la feina intentant encaixar el trencaclosques de totes les peces esbocinades de la maqueta original.

Aquesta maqueta tenia una alçada aproximada de 2 metres, mentre que les peces més petites que en resten mesuren pocs centímetres de costat. Així doncs, no era tasca fàcil fer-ho encaixar tot, i menys encara redibuixar el resultat de la seva unió. A més, calia encaixar aquestes noves parts dibuixades amb els models 3D de les parts construïdes del temple, resultant en un caos d’escales diferents, precisions dels amidaments i nivells de detall que em  van portar més d’un mal de cap.

A base d’insistir i insistir, però, poc a poc les peces del trencaclosques van anar encaixant, i finalment vaig poder-ho unir tot en un model 3D de gran exactitud i que incloïa bona part del primer projecte (altres parts han quedat pendents de redibuixar, per ara). Aquest model em va servir per poder fer un parell d’imatges virtuals que, dins les limitacions del hardware disponible (només obrir un model d’aquestes dimensions requeria més de 4GB de RAM), pretenien donar una idea aproximada de com s’hagués vist aquest projecte en cas d’haver-se construït.

Finalment, per tal de fer una maqueta de les naus del temple pel museu, que es pogués comparar amb una maqueta igual del segon projecte i amb les naus tal com s’han construït finalment, vaig ocupar-me de finalitzar el model de les naus en tot detall i preparar-ne les peces per a la impressora de sòlids de què disposa la Junta Constructora de la Sagrada Família.  Aquest model ja es troba actualment al museu.

Valoració personal

Tot plegat ha sigut per mi una experiència d’allò més interessant, ja que m’ha permès d’unir dos aspectes de l’arquitectura que em fascinen -la història i teoria, i la representació informàtica- i si bé en algun moment m’ha fet passar nits sense dormir amb peces donant-me voltes pel cap, com si es tractés del Tetris en nivell Ultra-difícil, finalment la satisfacció d’haver pogut donar vida a aquest projecte de Gaudí ha estat increïble.

 

El Paul Foreman és estudiant de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès

 

 

 

 

El passat divendres i dissabte es va celebrar la XIV edició del concurs de robótica – AESSBot’11 al museu marítim dins l’esdeveniment del Barcelona Developers Conference. La competició va començar divendres, però l’organització va treballar des de dilluns fins el dilluns de la següent setmana. Han estat 8 dies de molt treball degut a la disponibilitat limitada entre setmana dels membres per qüestions acadèmiques. El resultat, jornades maratonianes de treball de més de 14h cada dia!

La sala proporcionada pel Museu Marítim és gran i va ser perfecta per l’esdeveniment, però implicava haver de fer molts preparatius per a deixar tot a punt per a la competició. A més, vam introduir alguns elements per fer més atractiu el concurs dels quals podem destacar

- Introducció d’una pantalla de més 28m2 on projectàvem vistes de diferents angles de les diverses categories mitjançant un assortit de càmeres controlades por un programa fet por membres de l’associació.

- La utilització d’un sistema per a comptar el temps de volta de la categoria velocistes també fet per membres de l’associació.

- L’organització d’activitats i tallers organitzats pels nostres patrocinadors.

D’altra banda, havíem de preparar la publicitat dels patrocinadors i convocar als mitjans de comunicació per a donar conèixer l’esdeveniment. D’aquest apartat estem especialment satisfets ja que van venir de tot arreu, fins i tot d’un nou canal d’Internet d’on serem un dels seus primers reportatges.

Així doncs va arribar el dia del concurs i vam haver de controlar l’entrada més de 100 persones en molt poc temps. Les primeres hores van ser molt intenses organitzant les homologacions i classificacions. Per la tarda l’activitat es va relaxar ja que es realitzen les finals i per tant la gestió era més sencilla. En aquest moment també vam disfrutar de les exposicions proporcionades per a alguns dels nostres patrocinadors.

Finalment es va procedir a l’entrega de premis que tenien un valor de 6.000€ en total. L’endemà va ser una jornada de recollida de material per facilitar la càrrega i distribució de tots els elements als seus llocs d’origen: AR.Drones, pistes, publicitat…

Tot plegat ha estat una experiència molt gratificant i hem d’agrair tot l’ajut que hem rebut per part d’associacions, entitats i empreses.

Associació AESS Estudiants

Voleu conèixer els detalls de la preparació del concurs?

 

No he escrit abans sobre com ha anat l’experiència a Extreme Blue IBM perquè no he tingut gaire temps! Vaig acabar el programa el passat 19 de setembre a Brussel.les i han estat uns mesos (sobretot al final) frenètics amb molt de treball i pressió per acabar-ho tot a temps però a la vegada ha estat com un somni fet realitat i una de les millors etapes que he viscut.

El que més destacaria és com IBM ens ha proporcionat tots els recursos, contactes… tot el que tenien al seu abast per tal d’aconseguir un bon ambient de treball i que no trobem obstacles per desenvolupar les nostres idees. L’ambient va ser molt bo des de el principi entre els 16 estudiants que hem participat a Bèlgica i IBM ens ha convidat a Amsterdam per conèixer els 5 equips que hi havia allà i fins i tot un cap de setmana a Niza. Allà ens vam trobar amb els 2 equips d’IBM França i vam gaudir d’un cap de setmana a Mònaco, Niza, Cannes… i era com un cap de setmana de recompensa per “sacrificar” les nostres vacances d’estiu per treballar per ells. Poso sacrificar entre cometes perquè no era per res un sacrifici però amb això us podeu fer una idea de l’entusiasme que tenia tota la comunitat d’IBM amb Extreme Blue.  I els resultats al final es van veure a l’EXPO on hi havia els equips de tota Europa i vam poder gaudir de les presentacions i els prototips de més de 30 projectes diferents. Vam poder veure treballs increïbles amb idees ven curioses per resoldre tot tipus de problemes (des de disseny de mouse per persones discapacitades, a control per cotxes Jaguar basat amb sensors, sistemes de medicina a l’hogar amb Microsoft Kinect o disseny d’interiors de cases amb els teus amics de Facebook entre molts d’altres).

Totes les solucions que vam crear els equips de Bèlgica van estar molt ben acollides per els clients i en particular, en el nostre cas, BNP Paribas Fortis va estar encantats amb la idea que els vam proporcionar i és el punt de partida per a un projecte intern que tenen pensat i que comença tot just ara. A més, IBM està molt contenta també perquè la solució que vam pensar necessita de la tecnologia d’IBM així que tots contents. Veurem si s’acaba implementant ja que es complicat canviar infraestructures tan complicades com la dels bancs. La solució que vam proporcionar va anar molt més lluny del repte inicial que teníem i vam proposar un canvi radical en la forma de tractar les dades del banc per tal d’oferir seguretat. Desgraciadament no puc donar detalls de la solució (tot i que m’encantaria!) però al final vam construir un portal web del banc amb el nou sistema de seguretat com prototip de la nostra idea, un business case (bastant llarg…) per tal de vendre bé la idea a IT, Business, Marketing i tothom a dins de BNP i  desprès dues presentacions, una professional per BNP i una més informal i en format IGNITE per l’EXPO interna d’IBM.

I desprès d’això… què? Molts dels que hem estat allà hem intentat continuar a IBM i dels 16 que érem a Bruseles sóc l’únic que continua. Desprès de la visita als laboratoris de Niza vaig quedar meravellat (no nomès pel clima) sinó pels projectes que allà es feien. Jo sóc telecos, o com a Bèlgica es diu, Electrical Engineer especialitzat en telecos. El treball que he fet aquest estiu és més de software engineer tot i que els meus coneixements d’electrònica/telecos han estat molt útils moltes vegades. A Niza la gran part dels projectes eren sobre la idea de Smart Cities, Wireless Sensor Networks (que ja vaig fer el meu TFC amb Ramon Casanella sobre aixo a la tècnica), RFID… I just després de fer el viatge vaig començar a posar-me en contacte amb gent d’allà per intentar fer la meva thesis final de master allà. Finalment, puc dir que el proper 17 d’Octobre començo 9 mesos de treball a IBM La Gaude a Niza en un projecte sobre Water Management in Smart Cities i continuaré l’estudi de la tecnologia Ultra Wide Band que vaig començar a la Universite Catholique de Louvain a IBM (comparant amb les seves tecnologies i les aplicacions on ells les fan servir). Aconseguir aquesta posició a estat possible gracies al bon feedback que he aconseguit pels meus mentors d’IBM a Brussel.les que m’han recomanat per aquesta posició a França.

Adjunto un petit àlbum de fotos on es pot veure una mica alguns dels instants que he viscut aquest estiu i tinc un blog on explico tota la experiència.

L’avió ‘Solar Endeavour UPC’ és el primer avio solar no tripulat de l’Estat construït per estudiants que ha estat capaç de volar fins a sis hores consecutives gràcies a l’energia del sol i a la tecnologia que hem estat capaç de desenvolupar un grup de  7 estudiants de l’ETSEIAT.  Volem compartir amb vosaltres els detalls d’un dia inoblidable; el dia que ens vam sentir pioners de l’aviació.
Podeu veure el vídeo del vol fent clik aquí

 

Després de 18 mesos de treball
Després de 18 mesos de treball, el dia D va començar molt abans que el sol sortís el dia 17 de setembre. Feia dues setmanes que treballàvem per millorar les prestacions i reduir-ne el pes. De fet, el pes era crític per a l’èxit del projecte. Si no aconseguien reduir més d’1kg, fracassarien. Durant els anteriors 14 dies vam canviar el tren d’aterratge, vam treure la centraleta de seguretat i  la bateria de telemetria, de manera que vam aconseguir reduir el kg que sobrava. Gràcies a això, vam poder instal·lar dues bateries més, que augmentarien l’autonomia de l’avió.  D’aquesta manera, la nau ja reunia les condicions adequades per a les proves de vol de llarga durada. L’equip  estava preparat per sortir de Terrassa cap a la pista de l’Aeroclub Sedis, a la Seu d’Urgell.

El dia D

Ens vàrem llevar de bon matí a la mateixa pista del Sedis, a les 6.30h. El dia es presentava esplèndid. Ens acompanyava Jordi Santacana, de l’empresa CATUAV, que ens va proporcionar la cabina de telemetria i control a distància des d’on l’Alex i el Joan (pilots experimentats col·laboradors del projecte) pilotarien l’avió. Cap a les 9 h del matí el Quim va començar a muntar el centre de control a peu de pista. Després que la Marta i l’Arnau preparessin l’avió per al vol, i que el Xavi i el Nacho fessin comprovacions als sistemes elèctrics, tots s’ocupen de fer el centrat de masses de l’avió. En paral·lel, els companys de CATUAV van desplegar el remolc de pilotatge i van realitzar una connexió amb la telemetria del Solar Endeavour per comprovar que tot funcionés.

 

Primer vol de prova i detecció d’alguns problemes

L’avió ja estava a punt per volar i fer un vol de llarga autonomia. Tanmateix,  vam voler assegurar-nos i vam decidir realitzar un primer vol de prova per comprovar que les millores introduïdes els dies anteriors eren efectives. Aquest vol de prova, de curta duració, es va realitzar amb l’avió descarregat i amb només una bateria. El resultat va ser molt bo, tot i que les millores eren arriscades, però necessàries per una aplicació tant exigent.

Després de l’aterratge  vàrem preparar el vol definitiu, amb la previsió de volar durant moltes hores. Quan l’equip va col·locar totes les bateries afegint 2,5 kg a l’avió, es va detectar que les modificacions fetes per alleugerir el pes desequilibraven l’avió. Vam revisar les connexions i es van distribuir els pesos de la manera correcta per garantir l’estabilitat en vol. En fer-ho, les ales s’haurien de comportar millor als girs, i l’avió volaria més estable. Durant el vol de prova, a la cabina de pilotatge de CATUAV, també es va comprovar de primera mà que el sistema de telemetria donava dades correctes de posició GPS, àudio i vídeo. A l’aterratge també es va confirmar l’efectivitat del tren d’aterratge, i la perícia del pilot per fer-ho suaument.

Un dia perfecte per fer història

El dia continuava perfecte, amb molt de sol i poc vent, i semblava que aquesta situació anava per llarg. Només calia carregar l’avió amb les bateries òptimes que combinades amb la potència del Sol proporcionaria la màxima autonomia. L’avió estava a punt per volar a les 12.30h. Abans d’aixecar el vol van assajar des de la cabina de l’empresa CATUAV la maniobra de passar de pilotatge visual a pilotatge amb instrumentació i vídeo onboard. Un cop dins la cabina de control, el pilotatge de l’avió es faria sense que els pilots veiessin directament l’avió, sinó que controlarien l’avió veient la imatge que transmet la càmera a bord de l’avió i el GPS. Després de 18 mesos de treball per intentar fer història, aquell era el moment i el dia amb les millors condicions climatològiques i d’irradiació solar. Si no ho aconseguíem, probablement ens haurien d’esperar fins al proper estiu

El Solar Endeavour UPC es va enlairar.

 

Moments crítics als primers 30 minuts

L’enlairament va ser perfecte. Immediatament, el Solar Endeavour UPC es va deslligar de l’avió remolcador i es va passar el comandament al pilot en cabina. Tot i així, el vol no va començar amb bon peu. El pilot havia de donar molta potència al motor per mantenir una altura constant, ja que hi havia fortes descendències, que forçaven l’avió a perdre altura. Per això,  30 minuts després de l’enlairament, va decidir passar a pilotatge visual per preveure un possible aterratge si les condicions no milloraven. Tanmateix, gràcies a la destresa dels pilots, vam aconseguir  mantenir l’avió dins del circuit establert, de manera que  es va tornar a pilotar des de la cabina de telemetria de CATUAV.

Les primeres dues hores de vol

Mentre el Solar Endeavour UPC volava sobre el cel de la Seu d’Urgell, el Nacho i el Xavi prenien dades de les condicions climatològiques, d’irradiació i de posició de l’avió en intervals curts de temps. Una altra part de l’equip s’encarregava de mantenir el contacte visual en tot moment, per assegurar que l’avió es mantenia en el curs correcte. Tot estava preparat, uns feien revisions tècniques, mentre que els altres preparaven el dinar en veure les hores que quedaven, ja que les condicions de Sol i de vent eren molt favorables. Gràcies a això, els pilots que havien portat l’avió fins llavors, l’Àlex i el Joan, van marxar a dinar a casa, doncs ja portaven quasi 2 hores de vol. Encara que l’Alex i el Joan eren els únics pilots experimentats en aterrar el Solar Endeavour UPC a la pista de l’Aeroclub Sedis, es va decidir córrer el risc de fer volar l’avió fins que s’esgotessin les bateries i la llum solar, assumint que l’aterratge el controlaria el també experimentat pilot Jordi Santacana, tot i que no coneixia la zona, ni l’aparell amb profunditat.

Quatre hores de vol i continua volant

L’Arnau, director del projecte, és pilot d’avió, i, juntament amb el Jordi Santacana, de CATUAV, van formar el tàndem que va aconseguir fer que l’avió aguantés volant quasi 4 hores més. Durant tot aquest període s’anaven tornant els comandament de l’avió. Mentrestant, els companys seguien mantenint el contacte visual de l’aparell i  fent mesures de les condicions de vol. El Sol alimentava el motor al mateix temps que les bateries, la qual cosa propiciava que la descàrrega de les bateries fos molt lenta, tant com per tenir capacitat per volar durant aquest període de temps. El sistema de telemetria proporcionat per CATUAV funcionava perfectament.

L’única preocupació que ens quedava era l’aterratge de l’avió i en quin moment ho havien de fer. Temien que alguna averia no planificada o que les previsions tècniques no es complissin.

Prioritat, volar el màxim de temps possible

Després de 5 hores i 15 minuts de vol ininterromput, ja havíem estudiat totes les situacions d’aterratge forçós, quina era la manera de fer-ho i per on aterraria l’avió a la pista. La determinació era clara, mantenir l’avió en vol durant el màxim temps possible era prioritari, per sobre de que l’avió pogués patir algun desperfecte durant l’aterratge.

Pioners de l’aeronàutica

A l’avió encara li quedava una mica d’energia, tot i que el Sol ja es començava a amagar cap als Pirineus. Al final vam tenir sort. El Joan, que era el millor pilot amb que comptàvem, va arribar a temps per fer els darrers 10 minuts de vol visual i aterrar. El moment de veure que l’avió amb el que havíem somiat 18 mesos abans aconseguia aterrar sa i estalvi després de 5:48h volant no tenia preu. Ens sentíem uns autèntics pioners de l’aviació. En aquell moment aflorava entre l’equip una sensació de plena satisfacció, pau i alegria per la feina feta i els resultats aconseguits. Hem assolit un temps de vol que qualsevol pilot amb un avió amb aquestes característiques no es podria ni imaginar. Hem lluitat, hem patit, però hem aconseguit fer el primer avió solar d’Espanya desenvolupat íntegrament per estudiants.

Si voleu saber més sobre com hem construït  el Solar Endeavour UPC feu clik aquí

 

Som membres de l’associació AESS – Estudiants. Després d’uns anyets de pausa i centrats en altre tipus d’activitats del món de la robòtica, tornem a organitzar al Novembre el nostre Concurs Nacional de Robòtica: AESSBot.

En aquesta ocasió, el concurs forma part d’un gran esdeveniment anomenat Barcelona Developers Conference on es concentraran desenvolupadors, estudiants, emprenedors i tot tipus de persones interessades en les noves tecnologies.

Pot semblar que la organització d’aquest tipus d’esdeveniment no té cap relació amb aquest blog de recerca, però en realitat, es tracta de tot un projecte.

En primer lloc hem de tenir clar quines categories volem fer i posteriorment estructurar un horari amb un alt nivell de logística. Enguany hem inclòs gairebé totes les categories conegudes: Sumo, Rastrejadors, Velocistes, Mini-Sumo, Hominoides, Lliure i la nostra pròpia de la casa: AESSBot, creada especialment per als nostres alumnes del curs d’introducció a la robòtica que fem dos cops a l’any, obert a tothom.

Assignat el lloc, el què i el com, necessitem els recursos. Aquesta és una de les feines més dures de tot projecte: trobar el finançament i el material necessari per dur-lo a terme. Premis, instal·lacions, transport, allotjament, càtering… tot ha d’estar pensat i preparat per a que tant participants, patrocinadors i públic puguin gaudir de tot un espectacle.

Un cop tanquem els patrocinis i quadrem comptes, toca la més important: la difusió. És el moment de publicar el concurs per a que tant participants com públic el coneguin. Tot és una roda: si hi ha participants, hi haurà públic; si hi ha públic, hi haurà patrocinadors; si n’hi ha de patrocinadors, hi haurà participants. Fer rodar aquesta roda no és senzill. Per tant, durant aquesta fase hem de dividir l’organització en tres grups que s’encarreguin d’aquets tres fronts.

Finalment ens queda crear la part més pràctica, l’arbitratge. Per això, utilitzem els nostres coneixements de robòtica per fer un sistema senzill mitjançant microcontroladors, sensors òptics i finalment, de contacte per fer homologacions i cronometratges de forma precisa i objectiva.

Ara sí, ja pràcticament ho tenim tot i estem preparats per celebrar el XIV Concurs Nacional de Robòtica, AESSbot 2011. Us esperem a tots els dies 18 i 19 de Novembre al Museu Marítim de Barcelona per gaudir de totes les activitats que tenim preparades!

Som quatre estudiants de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels (EETAC) de la UPC i alhora membres del grup de recerca WikiSat.

Victor Kravchenko (St. Petersburg, Rússia) i Roberto Rodríguez Miguel (Palència) van arribar fa 2 anys per a cursar el Master of Aerospace Science and Technology (MAST) i acaben de presentar les seves tesis de final de màster. Lara Navarro Morales va cursar Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions esp. Sistemes de Telecomunicació i actualment està finalitzant la doble titulació d’Enginyeria de Telecomunicació i el Master of Science in Telecommunications and Management (MASTEAM), té previst presentar la seva tesis al setembre. Esteve Bardolet Santacreu (Andorra) va acabar Enginyeria Tècnica Aeronàutica esp. Aeronavegació l’any passat i actualment està cursant el MAST, té previst començar la tesis properament.

El grup WikiSat (liderat per Joshua Tristancho) està format per estudiants i professors universitaris així com alguns col·laboradors externs. Nombrosos projectes de final de carrera i final de màster ja han sorgit d’aquest jove grup de recerca amb l’objectiu de dissenyar un femto-satèl·lit (satèl·lit de menys de 100 grams) i una mini-llançadera (menys de 100kg) sota la premissa de tecnologia de baix cost.

Aquest abril, una companya del grup d’origen xinès ens va comentar que la seva universitat (Beijing University of Aeronautics & Astronautics, BUAA o Beihang University) estava preparant un event en el qual es convidarien investigadors del sector d’arreu del món i ens va explicar com podíem sol·licitar una plaça enviant el nostre currículum i un breu resum de la nostre investigació. Vam ser escollits entre mes de 200 sol·licituds.

Així és com la BUAA ens va convidar a Beijing de l’11 al 21 de juliol al International Graduate Summer School (IGSS). Allà vam estar 10 dies amb uns 150 investigadors del sector aeronàutic i aeroespacial d’arreu del món (representats mes de 26 països), assistint a classes i seminaris d’experts, visitant els nombrosos laboratoris d’investigació de la universitat i coneixent-nos entre nosaltres (i els nostres projectes) mitjançant breus presentacions de 10 minuts. A part, també ens van portar a visitar la Plaça Tian’anmen, la Ciutat Prohibida, el Museu de l’aviació i la Gran Muralla.

Els cursos eren de disseny de MAVs (Micro Air Vehicles), tecnologia per al disseny de naus espacials, CAD/CAM (Computer Aided Design/Manufacturing) i disseny i construcció de turbo-maquinària. Els seminaris eren de “tendència del desenvolupament i tecnologies clau en propulsió d’avions”, “enginyeria aeroespacial a Xina” o “tecnologia de construcció avançada en el sector aeroespacial” entre altres. La meitat dels assistents eren joves investigadors de la Beihang University i l’altre meitat estrangers convidats. Estava organitzat de tal manera que cada estranger tingués assignat un company xinès per facilitar l’estada. Tenint en compte la dificultat per a comunicar-se amb la població local (en general, era difícil trobar algú que parlés en anglès), l’ajut d’aquests estudiants era d’agrair i alhora gairebé imprescindible per a coses tant bàsiques com desplaçar-se en taxi i/o menjar en un restaurant.

En general, ha sigut un viatge molt enriquidor. No només el fet de conèixer una nova cultura, sinó una de les coses que valorem més de l’estada: els contactes (i amistat) que hem establert amb investigadors del sector d’arreu del món.

Fa algunes setmanes vam realitzar una visita a l’empresa Rofin Iberia que té seu a Pamplona. Aquesta empresa es dedica a desenvolupar solucions industrials per a tall, gravat i soldadura làser. El propòsit de la nostra visita va ser anar a tallar les cèl.lules solars que aniran muntades a les ales de l’avió del Solar Endeavour.

Per a realitzar aqueta feina amb èxit vam comptar amb un equip làser d’altes prestacions i l’ajuda del director tècnic de l’empresa que va ajustar la màquina per a tallar aquests elements satisfactòriament.
Les plaques solars que van a les ales del prototip del Solar Endeavour s’han de tallar a trossos amb un sistema com el làser degut a que la geometria de l’ala no és prou gran com per a encabir cèl.lules comercials de 125[mm]. D’aquesta manera es tallen les cèl.lules per a realitzar un mòdul solar a mida a partir de trossos de cèl.lules solars. La tècnica del tall de cèl.lules per a mòduls fets a mida està força extesa en aplicacions remotes on s’utilitza l’energia solar per a alimentar sistemes remots com boies al mar o elements de vigilància en autopistes, parquímetres, etc.

L’expertesa de l’empresa Rofin Iberia ha sigut clau per a realitzar el tall de les cèl.lules solars amb èxit, doncs les cèl.lules tallades no han perdut eficiencia després de ser seccionades pel láser.

Les cèl.lules solars són elements formats per materials semiconductors com el silici que tenen un dopatge, els cantells d’aquests elements tenen un tractament de passivació per tal de minimitzar les fugues d’electrons. Si no es realitza el tall correctament, el rendiment de les cèl.lules pot caure en més de un 5%.

L’empresa Rofin Iberia és la filial del fabricant de làsers alemany anomenat RofinBaasel que és líder en el mercat mundial de làsers d’altes prestacions. Aquesta empresa es dedica a subministrar equips integrats a línies de producció de sectors tant diversos com l’automoció, la joieria, l’electrònica, aeronàutica, etc.

Ens presentem: som set estudiants de l’ETS d’Enginyeries Industrials i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT) que formem part de l’equip Trencalós. Fa quatre anys vàrem dissenyar un avió no tripulat que volava amb una carrega sis vegades el seu pes. Amb aquell prototip vàrem participar al concurs internacional Air Cargo Challenge, i vàrem obtenir un meritori sisè lloc entre 20 participants.

Desprès d’aquella experiència ens vàrem plantejar un repte mes ambiciós: construir un avió que volés el màxim de temps possible, gràcies a l’energia solar fotovoltaica, generant la nostra pròpia tecnologia. La idea de seguida va entusiasmar a tot l’equip i ens hem posat mans a l’obra.

Ja portem un any treballant el projecte, i estem a la recta final. Ens hem plantejat fer el primer vol al mes de setembre. En aquest blog us informarem de tots els passos que anirem fent per aconseguir-ho.
De moment, per obrir boca, us expliquem els trets bàsics del Solar Endeavour, que és així com hem batejat el nostre avió solar

A l’hora de construir el Solar Endeavour ens hem trobat amb dues dificultats: la incorporació de les cèl·lules solars a les ales de l’avió i el disseny del Sistema de Gestió d’Energia (SGE) que garanteixi l’autonomia de vol. Les cèl·lules solars més òptimes que hem d’utilitzar són molt fràgils: han de ser molt lleugeres i flexibles i s’han de poder adaptar a la curvatura de les ales com si fossin part d’un mateix element.

El repte: crear la nostra pròpia tecnologia
La tecnologia per incorporar les cèl·lules solars a les ales de l’avió existeix, i ja s’ha aconseguit implementar en altres projectes a diferents llocs del món, com ara al ‘Solar Impulse’, un avió solar construït pel suís Berttrand Piccard, que pretén donar la volta al món; o bé el Zephyr-6, un prototip britànic que ostenta el rècord mundial de permanència en vol. També s’ha aplicat en l’avió solar que s’està desenvolupant a l’Instituto Tecnológico de Energias Renovables (ITER) a Tenerife. Evidentment, els autors d’aquests projectes no han fet públic el seus secrets tecnològics,de manera que hem hagut d’investigar i crear la nostra pròpia tecnologia per aconseguir-ho.

El mateix succeeix amb el Sistema de Gestió d’Energia (SGE), que també serà de creació pròpia. El SGE és el cor de l’avió i ens ha de permetre distribuir l’energia a partir del seu emmagatzematge en piles de liti, emprant components electrònics que han d’interactuar de manera precisa per poder garantir que el motor de l’avió funcioni correctament en qualsevol condició atmosfèrica, fins i tot amb manca de sol.
A més, comptarem amb un complex sistema de telemetria i control remot per poder dirigir amb garanties el vol de l’avió.

Demostrar l’efectivitat de l’energia solar a l’aeronàutica
Amb la construcció del Solar Endeavour volem demostrar que les tecnologies del vol solar són la plataforma perfecta per augmentar les capacitats dels avions no tripulats. De fet, amb la gran expansió que han experimentat els UAV (Unmanned Aerial Vehicles), s’ha vist com les capacitats d’aquestes aeronaus són limitades degut a la poca autonomia que tenen. Aquest tipus d’avió, combinat amb les tecnologies del vol solar, té la capacitat de volar durant dies sobre una zona, en aplicacions com la prevenció d’incendis

Ens estan ajudant moltes empreses
Quan vam pensar en tirar endavant el projecte ens vam adonar que no teníem recursos i ens vam passar tot el Juliol i Agost de l’any passat dedicats només a cercar l’ajut d’empreses. Així, per exemple, hem aconseguit que GTD Sistemas de Información S.A., ens patrocini i sigui la principal impulsora del projecte; GTD ha designat un enginyer com a tutor del projecte.

El motor elèctric que es dissenya en exclusiva per a l’avió és una gentilesa del fabricant mexicà KOFORD Engineering LLT. Les cèl·lules fotovoltaiques d’alt rendiment ens les proporciona l’empresa Heliene S.L. Finalment, l’empresa CAT UAV ens proveeix del sistema de telemetria i control remot, un equip amb el qual es pot pilotar un avió d’aquestes característiques com si es tractés d’un avió tripulat.

Seguiu aquí. a Arcitec, les evolucions del nostre somni. Cada cop que tinguem una novetat al projecte la farem pública aquí, al nostre facebook i al nostre twitter.

El repte: fer volar el Solar Endeavour al Setembre!!