Hola altre cop!

Ha plogut un munt des de la meva última entrada així que he pensat que estaria bé explicar notícies fresques dels projectes! Ja fa un temps que vam desenvolupar el prototip de tirita amb silicona biocompatible per fer-hi crèixer cèl·lules. No us ho creureu, però no és gens fàcil: les cèl·lules són molt tiquismiquis i es moren per poc que els hi facis res!  Ara que ja tenim el suport físic adient estem investigant per aconseguir que les cèl·lules mare es diferenciïn cap a cèl·lules de miocardi. Per aconseguir-ho, es creu que afavorirà el fet de fer crèixer les cèl·lules en les mateixes condions que estan en el cos humà. Doncs bé, el Grup d’Instrumentació i Enginyeria Biomèdica (GIEB) ha dissenyat un equip d’estimulació elèctrica que ens permet simular in-vitro les condicions elèctriques humanes. A més, tot just ara comencem amb el desenvolupament d’un gimnàs de cèl·lules per simular el moviment del cor…sí sí, tal com sona: un gimnàs de cèl·lules! Bàsicament és un sistema mecànic i magnètic que ens permetrà estimular les cèl·lules que han crescut sobre les tirites amb esforços de tracció al ritme del batec cardíac.

El Benjami mirant les cèl·lules mare pel microscopi

En paral·lel a la part més bio, una altra tasca que també estem duent a terme consisteix en la caracterització 3D de la rugositat de la superfície de la tirita on fem crèixer les cèl·lules. Per fer-ho necessitem utilitzar equips molt sofisticats com microscopis interferomètrics, perfilòmetres mecànics i d’altres. Afortunadament, el Centre de Rercerca en NanoEnginyeria (CRnE) de la UPC m’ha facilitat l’ús de les seves instal·lacions i equips per dur-ho a terme.

A la foto em podeu veure mirant les cèl·lules mare pel microscopi en les instal·lacions que té el nou grup d’Insuficència Cardíaca i Regeneració Cardíaca (ICREC) de la Fundació d’Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol (IGTP).

Per avui això és tot! A mesura que vagi fent més coses aniré actualitzant el blog!! Qualsevol dubte o interès ja sabeu on sóc!

Salut

Benjamí

Sòc la Mariona, arquitecta (ETSAB) i membre de l’Ajac, Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya, entitat coordinadora de les properes Jornades AJAC-Wonderland Joves Arquitectes. Fa més de 15 anys que va néixer l’AJAC, (www.ajac.net/ajac/), amb l’objectiu de promoure activitats per estimular en el camp professional i cultural el nostre col·lectiu d’arquitectes joves, fomentant les relacions i els intercanvis amb altres agrupacions i col·lectius.

Des de fa un any col·laboro amb l’AJAC en l’organització de diferents activitats, algunes de les quals  sorgeixen de les inquietuds dels joves agrupats en el dia a dia de les reunions o a través del blog. D’altres compten ja amb una tradició dins de l’Agrupació des de fa anys, d’aquestes destacaria les següents : l’exposició i publicació dels Premis Ajac, la presentació del documental de projectes Ajac, el Cicle de tertúlies ” Inexperiències” i des de l’any 2008 la coordinació de la Xarxa Internacional de Joves Arquitectes Wonderland a Espanya (www.wonderland.cx).

La xarxa internacional Wonderland és una xarxa d’agrupacions de joves arquitectes a nivell europeu.  Wonderland és un punt de trobada de joves arquitectes de tota Europa. S’inicia al 2004 i es consolida amb una xarxa de 99 equips d’arquitectes de 9 països diferents europeus, la seva seu central es troba a Viena. Wonderland té diferents activitats previstes per a que cada país desenvolupi, com són ;  tallers de treball o “workshops” sobre un projecte real que desenvoluparan diferents equips de la xarxa Wonderland; un  simposi anual, centrat en un tema relacionat amb la pràctica dels joves arquitectes; la col·laboració en la revista de Wonderland, com a plataforma d’intercanvi d’experiències;  i el comissariat o allotjament de l’exposició que en derivarà dels diferents simposis i workshops realitzats.

El tema de les col.laboracions amb professionals d’altres països i disciplines ,  juntament amb la idea de generar nous perfils de la figura d’arquitecte orientats cap al camp de la coordinació d’equip, són temes que sempre m’ha interessat.  Per això tant en el camp associatiu com en el camp professional he intentat realitzar funcions relacionades amb aquests dos temes. Professionalment  em dedico a coordinar el grup GAB, un grup format per 5 estudis d’arquitectes pluridisciplinar de Barcelona d’experiència reconeguda per realitzar conjuntament projectes internacionals de gran escala. Dins de l’Ajac participo activament en la coordinació de les properes “Jornades AJAC-Wonderland Joves Arquitectes  2010 - Iniciant Projecte” que tindran lloc a Barcelona a l’ octubre de 2010.

El tema de les Jornades “Iniciant un projecte” convida a reflexionar sobre el procés de projectació, d’iniciació d’activitats, la posada en marxa d’empreses i el salt dels estudis al món professional, posant alhora sobre la taula la pràctica de l’arquitectura pels més joves i l’apropament d’aquesta a la societat.

Les Jornades estan adreçades a arquitectes, estudiants i altres professionals o col·lectius interessats tan a nivell nacional com internacional. Inclouen un workshop, ponències i taules rodones, intercalant  entre elles les “Pauses d’Arquitectura”; activitats culturals que pretenen apropar l’arquitectura als moviments culturals de la ciutat i oferir al públic internacional com nacional una manera diferent de descobrir la ciutat i relacionar-se amb els espais que aquesta ofereix , donant a les jornades una transcendència a nivell de ciutat.

Us convido a tots a  visitar la web de l’Ajac i a participar amb nosaltres, tant activament durant els dies del simposi com prèviament suggerint idees o presentant projectes per instal·lacions, projeccions, exposicions,mostres escenogràfiques o qualsevol altra idea.

Mariona Benain Aguilera

Sòc el Francesc Massanés. A principis del 2009 l’article amb nom “Computing some fundamental numbers of the variety of nodal cubics in P3″ va ser acceptat al Journal of Symbolic Computation. En aquests text es feria referencia a un paquet de càlcul anomenat WIT desenvolupat en un llenguatge matemàtic anomenat Omega. Els revisors van demanar tenir accés al programa i aquesta tasca va recaure sobre mi

Em vaig trobar amb un codi font del 2001 amb milers i milers de lineas de codi que no compilaven per problemes amb la configuració del compilador. Degut a la urgència del projecte (els revisors volien quelcom funcional abans d’acceptar del tot l’article!) vaig programar un parell d’aplicacions web que permetien fer un bypass a la interfície gràfica i utilitzar el programa (almenys una gran part) a través d’Internet.

Un cop tot l’estrès del moment va passar el programa semblava interessant així que amb el suport del professor Sebastià Xambó vam demanar un ajut per a projectes de recerca per a grups d’estudiants. Cal dir que aquest projecte no és 100% nou, ara tenim millors màquines (mireu el nostre servidor hypatia aqui al costat) i tecnologies que fa 10 anys però en Sebastià ja havia portat el projecte Mega en el qual ara basem la nostra feina.

Deixeu-me explicar la gràcia del projecte: al desenvolupar un programa matemàtic sense ús comercial no hi han datelines urgents i això ens permet invertir més temps a la part que més li agradi a cadascú (no només són els de Google que poden tenir projectes en versió beta durant anys).

Francesc Massanés

¡Hola! Mi nombre es Francisco Alba Bueno y estudié la diplomatura de óptica y optometría en la Universidad de Granada. Al terminarla decidí venirme a trabajar a Cataluña donde he trabajado unos años en ópticas y después en un centro oftalmológico a la vez que estudiaba el Máster oficial en Optometría y Ciencias de la Visión (UPC) en la Escuela de Óptica y Optometría de Terrassa (EUOOT).

Me incorporé al Grupo de Óptica Aplicada y Procesamiento de Imagen (GOAPI) del Departamento de Óptica y Optometría hace algo más de un año y actualmente soy estudiante de doctorado en el programa de Ingeniería Óptica. La verdad es que cuando la profesora María S. Millán me planteo la posibilidad de unirme a este grupo sentí un poco de miedo ya que mi formación era bastante clínica y diferente a la que predominaba en el grupo. Pero, sinceramente, todo fue como la seda. Los compañeros me acogieron como uno más y me he sentido como en casa desde el primer día. Mi trabajo de investigación se centra en la caracterización óptica de lentes intraoculares (LIO), que son las prótesis que se implantan en los ojos de los pacientes intervenidos de cataratas. También existen diseños de LIOs que permiten su utilización como método de compensación de ametropías (para eliminar la dependencia de gafas o lentes de contacto).

El cristalino y los músculos que lo soportan son los encargados de la acomodación, que es la capacidad de enfocar objetos en visión cercana. El cristalino no deja de crecer a lo largo de la vida y va perdiendo poco a poco flexibilidad, siendo el responsable de la presbicia o “vista cansada”. Con bastante frecuencia también pierde transparencia provocando una disminución de la visión (cataratas). Para solventar este deterioro de la visión se extrae quirúrgicamente el cristalino y se implanta una LIO.
Cada ojo necesita una LIO a su medida con unas características ópticas determinadas. Actualmente están en auge las LIOs con capacidad de enfocar objetos tanto en visión lejana como en visión cercana. Ópticamente esto es posible de conseguir mediante lentes bifocales (con dos focales), multifocales (con más de dos focales) o acomodativas (con capacidad de cambiar de focal).

Para mí y supongo para otros estudiantes de la diplomatura en Óptica y Optometría es muy interesante que se abra una vía que, a través de los másteres oficiales, nos permita acceder a la formación investigadora y a la realización de un doctorado. En mi caso en concreto el haber tenido experiencia laboral con pacientes, lentes oftálmicas, lentes de contacto y lentes intraoculares me ha servido bastante en mi trayectoria ya que puedo disponer de una visión muy amplia de los dos pilares fundamentales de mi profesión: la optometría, que es la medida de los parámetros oculares y la visión; y la óptica, que es la ciencia que estudia la luz. Poder realizar la tesis doctoral en este campo me produce una gran motivación ya que siempre he defendido la necesidad por parte del óptico-optometrista de conocer estos dos pilares y poder profundizar en ellos.

Som el Rosendo Garganta i l’Alex de San Fulfgencio, seguidors fidels del Blog ARCITEC des de la seva creació. Gràcies per la oportunitat d’explicar en aquest blog el Projecte Final de Carrera que  hem dut a terme durant l’últim quadrimestre de les nostres respectives titulacions.

L’Àlex és enginyer tècnic electrònic per l’EUETIT i estudiant d’Enginyeria en Automàtica i Electrònica Industrial per l’ETSEIAT, mentre que jo, Rosendo,  sóc estudiant d’Enginyeria Industrial i simultàniament estudiant del segon cicle d’Enginyeria en Automàtica i Electrònica Industrial, també a l’ETSEIAT.

Des de que ens vam conèixer, entre l’Àlex i jo sempre ha hagut una certa complicitat per treballar conjuntament, cosa que ens ha permès dur a terme projectes molt complicats i alhora engrescadors. El més engrescador de tots, com no podia ser d’una altra forma, va ser el Projecte Final de Carrera. Jo sabia que el meu PFC havia de ser innovador, i per aquest motiu vaig parlar amb dos dels millors professors i investigadors que mai he conegut: els professors Jordi Garcia-Ojalvo i Josep Balcells Sendra. El primer, és el responsable del grup de recerca de Dinàmica No Lineal, Òptica No Lineal i Làsers (DONLL), mentre que el segon és el responsable del grup d’Electrònica Industrial de Terrassa (TIEG), tots dos molt coneguts en les seves respectives àrees i els mentors del nostre estudi; un estudi que, per cert, ha tingut molta repercussió en els mitjans de comunicació. Els nostres resultats s’han publicat a El Periódico, a La Vanguardia, a El País, a a un munt de webs, a molts   diaris locals i comarcals, a la ràdio i fins i tot a la televisió. Podreu trobar la nota de premsa de la UPC en el següent enllaç.

I per què tot això? Perquè tanta difusió a un Projecte Final de Carrera? Doncs, la resposta és que el nostre estudi ha servit per comprendre una mica millor com transmet i com processa la informació un sistema tan complex com és el cervell.

L’Àlex i jo hem dissenyat una xarxa de cinquanta circuits electrònics analògics que simulen cèl•lules nervioses (neurones) i que connectades entre si permeten estudiar fenòmens que tenen lloc al cervell. A la Figura 1 trobareu una fotografia del nostre «cervell electrònic».

Conclusions del nostre estudi
Les conclusions del nostre estudi no sols han permès aprofundir el coneixement que fins ara teníem sobre el cervell humà i sobre l’arquitectura de les xarxes complexes de neurones que el formen, sinó que a més han servit per estudiar fenòmens com la ressonància fantasma o la codificació neuronal, han servit per entendre com evolucionen algunes malalties neurodegeneratives com l’Alzhèimer, el Pàrkinson o el Huntington, i fins i tot han servit per determinar les característiques topològiques que una xarxa complexa ha de tenir per propagar informació de forma robusta i eficient. Aquest últim resultat té una aplicació immediata a la nostra societat, ja que hauria de permetre millorar l’arquitectura de xarxes tecnològiques com ara Internet o la xarxa elèctrica, per tal que la informació es transmeti d’un punt a un altre amb més rapidesa, més seguretat i més qualitat.

Les nostres respectives memòries estan a l’abast de tothom a la web UPCommons en els següents enllaços. Rosendo Garganta y Alex de San Fulgencio El nostre desig es que serveixin de punt de partida per futurs estudis encara més interessants sobre el cervell.

Moltes gràcies. Esperem els vostres comentaris

Rosendo Garganta y Alex de San Fulgencio

Kevin Warwik, el primer cyborg de la història, va parlar amb els participants del concurs de robots CREJET'09

Si m’haguessin preguntat fa un any, no hauria pogut ni endevinar que algun dia arribaria a conèixer al professor Kevin Warwick, d’origen britànic, ni tampoc a la seva dona, la Irene Warwickova.

Tot va ocórrer durant la darrera edició del Concurs Internacional de Robòtica JET (CRJET’09) al Campus de Terrassa. Durant aquest concurs es van programar dues conferències amb en Kevin com a ponent, sent jo l’encarregada de fer de traductora així com de ser la seva assistent durant el cap de setmana que va durar la competició .

Durant el trajecte de l’aeroport a l’hotel vam parlar de coses molt diverses: des de com condueixen els taxistes a Itàlia fins al motiu que li havia portat a acceptar la nostra invitació a l’esdeveniment. “Rebo moltes invitacions a l’any de diversos esdeveniments per a que participi com a ponent, però tan sols assisteixo a aquells que em semblen especialment interessants, i si la Irene pot venir amb mi, millor”, va dir. Era el primer cop que la Irene visitava la ciutat així que van aprofitar les estones lliures per visitar tant Terrassa com Barcelona.

Una de les coses que més ens va agradar va ser la disposició i flexibilitat que van mostrar durant tot l’esdeveniment. La seva senzillesa ens va captivar fins l’últim moment, tant amb les pauses que feia durant les conferències per ajudar a la traducció com amb l’originalitat del seu discurs, que incloïa anècdotes sorprenents sobre els seus experiments. Però la sorpresa més gran ens la vam endur l’últim dia quan, al recollir-los a l’hotel, van aparèixer tots dos amb la samarreta del CRJET’09 que els hi havíem regalat!

Cristina Plaza, estudiant d’Enginyeria Aeronàutica (ETSEIAT) i membre de l’associació Joves Enginyers de Terrassa (JET), organitzadors del Concurs Internacional de Robòtica JET.

Dos components de l'equip revisen el Trencalòs

Al final del primer dia dels tres de competició de l’ACC’09, la cosa pintava bé. L’equip Trencalòs 2009 de l’ETSEIAT, gràcies al projecte presentat i a la seva defensa davant el jurat, ocupava la segona posició d’entre vint-i-un participants. Hi havia raons per ser optimista. A més l’avió volava bé i era capaç d’aixecar una càrrega molt respectable. Però la desgràcia volava en formació amb l’aparell, preparada per fer entrar en pèrdua les esperances dipositades en ell. El segon dia, durant el primer vol de prova en pista, l’avió es va estavellar (després d’haver-ne realitzat dotze de satisfactoris). Per tal de poder-lo reparar, l’equip no va poder disputar la primera mànega puntuable aquella mateixa tarda. Els treballs de reparació es prolongaren des del migdia del segon dia fins a l’alba del dia següent, sense descans, per poder arribar a disputar almenys la segona i tercera mànega de l’última jornada.

L’equip portava una ronda de retràs. Calia arriscar i igualar almenys les apostes de càrrega aixecada que farien els equips en la segona ronda si es volia aspirar a una posició de podi. I així es va fer. Coneixedors de la càrrega que l’avió havia estat capaç d’aixecar en les proves a casa (fins i tot usant menys pista dela màxima que estipulaven les regulacions), l’equip apostà per ella amb un marge de seguretat força conservador. Avió en capçalera, revolucions al màxim, cursa d’enlairament i rotació per arribar a sustentació màxima. Però l’avió no es va enlairar al primer intent. Ni al segon. Segona ronda sense puntuar, també.

Després de discutir les possibles causes de l’enlairament frustrat, l’equip va decidir adoptar dos mesures després de detectar que la velocitat a final de pista no era la que s’havia observat en proves de vol. Es va canviar l’hèlix del motor (per si la causa del fenomen era una reducció en la tracció subministrada pel motor degut al canvi de densitat) i es va baixar l’aposta de pes, per almenys assegurar puntuació, encara que ja no es pogués aspirar a ser primer (la lluita era per la segona posició, llavors). Però la història es va repetir. Cursa d’enlairament, rotació i…res. Bé, res no. Una de les rodes del tren principal es va partir prop de l’eix. I tercera ronda sense puntuar.

Només amb la puntuació de treball escrit, l’equip obtenia la desena posició. Un resultat aparentment pitjor que al 2007, però amb un avió amb unes prestacions infinitament superiors a la de l’avió de l’ACC’07.

Després d’analitzar les restes de la roda trencada i de la goma de la roda que encara estava sencera, de visualitzar les gravacions dels intents d’enlairament i d’escoltar el soroll que feien les rodes rodant per pista, l’equip s’adonà, a posteriori de la possible causa del problema. L’anàlisi forense dels desperfectes en les rodes (i del so del vídeo) indicaven clarament que les rodes no rodaven sense lliscar, aquella frase que apareix als problemes de mecànica de primer a les enginyeries, sinó que tot al contrari. Hi  havia una gran quantitat d’energia que s’invertia en fer lliscar les rodes per sobre el paviment de la pista de l’aeròdrom, que dit sigui de passada, estava en unes condicions molt diferents de les que s’havien testat a les diferents pistes a casa. Asfalt molt rugós, desgastat, amb esquerdes, que estava desgastat pel continu trànsit d’airtractors del Cos de Bombeiros de l’exèrcit portuguès.

Amb aquesta hipòtesis, sobre la poca conveniència de les rodes usades, l’equip tornà, decebut pel resultat obtingut, però amb feina encara pendent. Validar o refutar la hipòtesis, fins a descobrir la causa exacta de la fallada.

Proves de vol de Setembre de 2009. Aeròdrom d’Igualada-Ódena. Temperatura al voltant de 30 graus, i alçada sobre el nivell del mar semblant a la de Covilha. Condicions quasi calcades. Les rodes s’han substituït per unes menys rígides, amb molta més goma, que garanteixen el no lliscament. Pista limitada a 60 [m], limitació regulada del concurs. 7 [Kg] al compartiment de càrrega. 9 [Kg] totals d’avió. Superant l’aposta màxima de l’equip que va quedar en segona posició.

Avió en capçalera.
Gas a fons…rodadura…rotació…distància fins a enlairament: 51 [m].
15 % de pista disponible.

En conclusió, problemes de pneumàtics. També els millors equips, vermells o platejats, en pateixen. Portarem els de pluja el pròxim cop.

Contraportada de "El Punt" sobre el Trencalòs 2009

Membres del l'equip treballant amb el Trencalòs09

Allà per a finals de 2006 un grup d’estudiants d’enginyeries industrial i aeronàutica de l’ETSEIAT ens vàrem  ficar de cap i peus en un repte,  el repte, l’Air Cargo Challenge 2007, que  consistia en dissenyar, construir i fer volar un model d’avió ràdiocontrolat, sotmès a una regulació tècnica estricta. A l’estiu de 2007, es presentaria aquest model a una competició per equips a Lisboa amb l’objectiu d’aixecar la màxima càrrega útil amb ell. La iniciatica, promoguda per  Euroavia i l’APAE, (“Associació Portuguesa per l’Aeronàutica i l’Espai”), havia estat funcionant a nivell portuguès uns quants anys i s’obria per primera vegada a estudiants de tot el continent europeu. Aquest tipus de competicions, conegudes com a “Design, Build and Fly” o DBF, són tota una institució als Estats Units, on any rere any, les empreses més importants del sector aeronàutic les apadrinen, bé amb patrocinis o implicant part del  seu personal en els comitès d’avaluació, actuant com a vivers d’enginyers júnior, que s’enfronten a problemes reals abans d’entrar de ple en el món empresarial.

Aquest primer grup d’estudiants, sense cap tipus d’experiència prèvia en aeronàutica, i guiats per la inquietud de desenvolupar un projecte que  transcendís l’àmbit purament acadèmic, vàrem aconseguir participar amb èxit a l’ACC ‘07, celebrat a Lisboa, obtenint una meritòria sisena posició.

Després d’aquella primera experiència, alguns dels integrants de l’equip inicial vàrem decidir  seguir amb el projecte i afrontar novament el desafiament de 2009, que aquest cop se celebraria a Covilha, Portugal, seu de l’equip que va resultar guanyador de l’ACC’07. Per això, i després d’un procés de renovació que culminà amb la incorporació de nous membres per cobrir les baixes que s’havia cobrat l’ACC’07, l’equip es tornà a posar en marxa entre finals de 2007 i principis de 2008 amb un objectiu clar, l’ACC’09. Aquest cop, ja no es buscava una participació satisfactòria, sinó que s’apuntava més alt. S’havia de treballar per dissenyar i construir un model prou competitiu com per poder plantar cara als millors equips europeus i aspirar a les posicions més altes de la classificació.

Preveient que la nova reglamentació sortiria cap a finals d’any, l’equip invertí gairebé tot el 2008 investigant en els aspectes que es consideraven primordials per poder ser competitius. Així quan les regulacions veieren la llum, al Setembre de ‘08, l’equip estava en condicions de treballar amb agilitat.
Gràcies a l’experiència del projecte anterior, l’equip va identificar un primer punt de millora en la dinàmica de vol de l’aeronau. Aquest cop calia realitzar càlculs predictius acurats, per poder treballar prop dels límits aerodinàmics de l’aeronau minimitzant els riscos d’ ”assaig a impacte simple sobre superfície rígida no deformable horitzontal” , eufemisme d’avió estavellat. Aquests càlculs van ser possibles gràcies a un modelat aerodinàmic amb eines de software apropiades, algunes d’elles de desenvolupament propi.

En segon lloc, calia usar un sistema constructiu que permetés una construcció prou lleugera i a la vegada rígida, per maximitzar la càrrega útil que podia transportar l’avió. Per això, l’equip investigà per adaptar un tècnica usada en la construcció d’avions planadors radiocontrolats a un avió amb una càrrega alar de l’ordre de vint o trenta vegades més gran. Aquesta es l’anomenada tècnica Dbox, que introdueix l’ús de materials compostos com ara la fibra de carboni i la fibra de kevlar laminades sobre motllos mecanitzats amb CNC. Per validar la conveniència de les modificacions de la tècnica constructiva proposades per aguantar tal increment de càrrega alar, l’equip dugué a terme una sèrie de simulacions numèriques amb un codi d’elements finits aplicat a materials compostos, cortesia d’un dels patrocinadors del projecte, encara en versió beta.

Després d’un llarg procés de modelat 3D en CAD de l’aeromodel, es procedí a la construcció d’un primer prototip, a  escala real i amb el mateix estàndard de qualitat que el final, destinat a validar les hipòtesis que s’havien fet durant el procés de disseny, que a la vegada servís com a banc de proves en vol i que permetés detectar possibles errors de disseny.

Gràcies a tota la informació recollida en les proves de vol d’aquest prototip, es va poder ensamblar el model definitiu, per una banda amb garanties de que era totalment funcional i per l’altra   en un temps molt menor, gràcies a l’experiència adquirida en els processos constructius.
Després de concloure les proves amb el model definitiu, el projecte Trencalòs 2009 sumava ja un total de dotze vols, cada un d’ells d’entre un i dos minuts. Fent una comparativa, l’avió del projecte anterior havia volat només dues vegades abans de la competició, mentre que els avions de la resta d’equips en competició rarament tenien més de tres vols, per la qual cosa s’afrontava la competició amb la seguretat de tenir un avió competitiu. (continuarà)

Sóc en Francesc, un estudiant del Centre de Formació Interdisciplinària Superior que porta 5 anys estudiant l’Enginyeria en Informàtica i la Llicenciatura de Matemàtiques (per fi acabada).

Ara per ara em trobo a la part sud de la ciutat de Chicago -també coneguda com la “windy city”- sóc assistent de recerca en un laboratori de la Illinois Institute of Technology (IIT), el laboratori és el Centre de Recerca en Imatge Mèdica (MIRC) i treballo sota la direcció del professor Jovan Brankov. Simultàniament la meva feina aquí està també supervisada per un professor a Barcelona, en Manel Frigola, del departament d’Enginyeria de Sistemes, Automàtica i Informàtica Industrial.

Vaig venir aquí sense una idea clara de quines serien les meves tasques, casi es podria dir que vaig venir amb una maleta de roba i moltes ganes de treballar i aprendre.

Quan vaig arribar anava una mica espantat: tots els companys del laboratori són experts en processat de senyals electròniques i d’imatges. A Catalunya aquestes competències (per utilitzar una paraula que està de moda) són dels Enginyers de Telecomunicacions, així que els meus coneixements sobre la matèria eren molt escassos.

De moment estic col·laborant amb un projecte del Institut Nacional de la Salut (NIH) intentant implementar un algorisme que reconstrueix el moviment del cor humà en una aplicació que ajudi als metges a diagnosticar de forma molt més acurada possibles irregularitats (no només això, un dels objectius del projecte és que el nostre aplicatiu diagnostiqui sol!).

La part més atractiva de la meva feina és que ho estem implementant tot sobre targetes gràfiques (Nvidia) amb una gran capacitat de paral·lelisme. Aquest és un camp relativament recent (existeixen molts algorismes paral·lels però la majoria no són fàcilment adaptables a CUDA) i per tan dona molt de joc a la innovació.

El sistema de treball en aquest laboratori m’ha cridat una mica l’atenció: com som molta gent (15 ~ 20 investigadors) treballant en el mateix ens donem classe els uns als altres molt sovint. Això es fa evident quan us dic que en 1 mes aquí ja he assistit a 2 “sessions” improvisades sobre processat de senyal e imatges i m’he vist obligat a donar un parell de xerrades als meus companys sobre programació eficient en CUDA.

Ara que ja porto un temps treballant amb els meus companys (tots “Electrical Engineers”) he de dir que la formació rebuda a Barcelona m’ha ajudat molt a ser útil en aquest grup: coneixements generals d’algorismes (no només saber el nom, sinó també que fan, per a que serveixen…) i ser capaç de programar i depurar molt ràpid (habilitat apresa no només a classe sinó també amb els meus companys i amics del Concurs de Programació).

Ara veig que la meva por inicial no estava massa ben fonamentada: treballar en un grup de recerca no és tant sobre el que no saps fer sinó sobre les ganes que tens d’aprendre i les habilitats que si tens. No em mal interpreteu pas! Això no vol dir que tots estiguem capacitats per anar a jugar amb el genoma humà, senzillament vull dir que no deixeu passar bones oportunitats només per que semblin complicades

Francesc Massanés, UPC, Chicago!

En els propers anys el metro arribarà (per fi!) al Campus Nord. Entre els grups de la UPC que fan recerca per a millorar alguns aspectes de la seva construcció, alguns membres del Grup d’Instrumentació Electrònica i Biomèdica del Departament d’Enginyeria Electrònica treballem amb l’objectiu de millorar els controls de qualitat que s’apliquen al formigó, conjuntament amb el Departament d’Enginyeria de la Construcció de la ETSECCPB.

Pablo Juan en el laboratori del Departament d'Enginyeria Electrònica

Ho sé, la pregunta immediata és Pablo: I què poden aportar els telecos a l’enginyeria de camins? Fins ara, les tècniques que es fan servir per a avaluar la qualitat d’estructures són destructives. Mitjançant l’ús de sensors electromagnètics, pretenem veure la composició de les estructures sense necessitat de malmetre-les, i alhora de forma més ràpida, econòmica i sostenible.

Com a estudiant de telecos a l’ETSETB, vaig fer el meu PFC i continuo ara amb el doctorat, en el disseny de sensors i tècniques per a mesurar, per exemple, la variació de la permitivitat del formigó en presència de fibres metàl•liques o amb variacions del grau d’humitat. D’aquesta manera, contribuïm a la innovació en les tècniques de construcció.

Un antic somni dels científics ha estat el de poder veure a dins de la matèria. En el nostre cas podem donar un petit pas i detectar objectes metàl•lics o forats dintre de blocs de formigó.

Si vols més informació o venir a visitar-nos, pots escriure’m a: paujuan@eel.upc.edu, i mentre pots veure el vídeo següent que mostra un dels assaigs que permet estimar la quantitat i orientació de fibres d’acer en provetes de formigó:

Assaig de proveta en el laboratori del Departament d’Enginyeria Electrònica

I aquí em podeu veure en una obra prenent mesures a una dovella. Les dovelles són elements prefabricats de formigó armat, que es cargolen entre si, formant un anell troncocònic.

Fa dos anys la Sara Vima va decidir que el seu treball de recerca de batxillerat seria sobre l’aplicació dels pigments minerals en la pintura Romànica a Catalunya, concretament en la comarca del Berguedà.

“La història de la recerca va començar en una visita guiada a la  UPC de Manresa, EPSEM. Durant una visita al Museu de Geologia Valentí Masachs vaig veure unes vitrines on s’exposaven mostres de minerals juntament amb el seu pigment, i vaig llegir que un dels seus usos era en pintures. De seguida em va interessar molt el tema, ja que des de ben petita m’ha agradat col·leccionar minerals i també pintar. Vaig pensar que escollint aquesta temàtica pel treball de recerca podria combinar la meva afecció a la pintura i el dibuix amb el meu interès per les ciències de la terra”

 I després de rebre el Premio Especial Jóvenes Investigadores de la Universidad de Málaga, el premi CIRIT i el 1er premi per a Treballs de Recerca de Temàtica Mediambiental del Berguedà, aquest setembre el seu treball ha estat premiat amb un dels 2ons premis del “21st European Union Contest for Young Scientits. Paris 2009″.

Podeu trobar la Sara a l’ETSAB. Fa uns dies ha començat les classes de 2on.

La Sara és notícia  també a TV3 (a partir del minut 16.32) 

En Víctor és un apassionat del mar i del vent. Porta 8 anys navegant i ens explica que, a l’institut, aprofitava l’hora de dinar per dedicar-se a la seves grans aficions: la vela i el windsurf. És l’avantatge de viure a Palamós i tenir l’institut a 5 minuts de la platja!

Aquesta afició va condicionar l’elecció del seu treball de recerca de batxillerat: va decidir dedicar-se a la construcció d’un generador que aprofités l’energia eòlica i que fos capaç de carregar bateries de cotxe. I tot això utilitzant materials reciclats. El treball resultant ha guanyat el 10è Premi UPC per a treballs de recerca de batxillerat, Arquitectura, Ciències i Tecnologia Sostenibles.

El Víctor ha començat a estudiar a la UPC a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona. Vol ser un graduat en Energia per la UPC.